Quan il·lumines la foscor i veus el pou

Lectura complicada i necessària. Aquest seria el resum d’un còmic rigorós, dens, angoixant, sincer i un punt esperançador davant del caos apocalíptic (in)evitable que estem orquestrant cada dia.

Phillipe Squarzoni signa una extensa obra en què mescla reporterisme científic, assaig polític i militància ecològista amb dosis oxigenants de metacòmic. Entrevista prestigiosos experts; desgrana i comparteix dades extretes de molts llibres i informes i reflexiona sobre la pròpia vida fins al punt, inevitable, de sentir-se responsable del canvi climàtic.

Analitza sense concessions –i amb moltes dades– el model econòmic actual per demostrar que és insostenible i apunta amb preocupació què ha començat a passar i què passarà els propers anys. No parlem del món que es trobaran els nostres descendents d’aquí unes quantes generacions, sinó del planeta que ja ens tocarà viure a nosaltres, els adults que encara aspirem a viure vint, trenta o quaranta anys més.

Apunta causes generals i culpables concrets, posa noms sobre la taula, companyies i polítics que obvien les seues responsabilitats en favor –parlem clar– de la seua acumulació de capital. Els rics són els més contaminants i les classes treballadores dels països industrialitzats som –parlem clar– còmplices necessaris d’aquest espoli global.

Ens hem acomodat i no sabem viure d’una altra manera, així que acceptem les dinàmiques quotidianes del capitalisme i, en el millor dels casos, comencem a desenvolupar una certa eco-ansietat alimentada pel sentiment de culpa.L’autor no pot mirar a una altra banda i, aclaparat per tot el que va descobrint i confirmant, s’interpel·la directament i d’aquesta manera s’apropa al lector i a les seues –les nostres– contradiccions. En alguns moments la lectura es fa lenta i feixuga perquè Squarzoni aposta per situar els científics en interminables plans mitjans desgranant dades i més dades que no sempre són comprensibles ni fàcils de gestionar.

Per contra, quan la informació l’acompanya d’imatges realistes o gràfiques conceptuals, explotant amb solvència el llenguatge del còmic, se’ns presenta de manera molt més suggerent i atractiva. El blanc i negre és detallista i en alguns moments recorda el traç d’Emmanuel Guibert en obres com La guerra de Alan o el Fotógrafo.

Un dibuix que reforça la seriositat del projecte davant dels lectors que puguin tenir prejudicis quan es tracta de mesclar realitat documental i còmic. Una lectura punyent i suggerent, una obra editada amb coherència per Errata Naturae.