Rural i salvatge

Després de la II Guerra Mundial, en el desconcert d’una societat que maldava per recuperar-se de la desfeta bèl·lica i la humiliació, la revista Garo es va convertir en la gran referència del manga alternatiu. El gekiga, així se’l va batejar, proposava narratives més realistes i fosques centrades en les misèries morals, econòmiques i socials que patien els autors i els seus lectors, els quals vivien a les grans ciutats.

Gallo Nero està traduint a poc a poc alguns dels referents indispensables d’aquella escola, oferint títols que no sempre són fàcils per al lector que no hi estigui avesat. Edicions que, això s’agraeix, respecten el format original: els llibres es llegeixen al revés.

La darrera proposta és Nieve roja, una compilació de contes de Susumu Katsumata publicats a la citada capçalera entre el 1976 i el 85, els quals es van editar plegats per primera vegada al Japó ara fa gairebé vint anys. Seguint una narrativa que no sempre és lineal ni conclusiva, jugant amb les el·lipsis i les insinuacions, els contes de Katsumata estripen sense miraments la idea d’un món rural harmònic, bucòlic i respectuós.

L’univers que ens dibuixa és claustrofòbic i violent; una societat tancada, patriarcal, reprimida, conservadora, alcohòlica i pobra que conviu amb naturalitat i resignació amb els kappa, uns éssers mitològics de la cultura popular que viuen al fons dels pantans. Aquests personatges no els introdueix com una llegenda sinó com una part essencial i normal del paisatge, mesclant en tots els contes la realitat i la fantasia sense restar ni un punt de crítica social.

Amb un dibuix en tinta negra realista i expressiu, propi de qualsevol gekiga, Katsumata també és molt detallista, creant atmosferes preciosistes que transmeten missatges més aviat intrigants i pessimistes. Sense escatimar un punt d’humor, d’aquell que ens arrenca un somriure amb una escena que en fons és plena de brutalitat, a Nieve roja l’autor ens transporta a la seua infantesa, ja que ell va néixer i créixer en un entorn familiar desestructurat i assenyalat per la vergonya de ser el fill il·legítim d’un home casat.

D’aquí, segurament, aquesta idea d’una realitat opressiva en què sempre retrata la innocència de la infantesa i la necessitat de connectar amb la imaginació per tirar endavant.

.