Una mirada nova

A mitjans dels anys vuitanta van aparèixer uns cartells a les parets de Nova York que feien preguntes incòmodes i plantejaven debats que encara ara no s’han tancat: “Si els museus són plens d’obres que representen dones, per què no hi ha obres fetes per dones?” Les Guerrilla Girls, el moviment d’artistes feministes que van assenyalar sales d’exposicions, galeristes, revistes i crítics d’art per minimitzar-les, estigmatitzar-les o directament ignorar-les, centra un dels quatre capítols que conformen el còmic. Una obra documental que ha representat en Judy Chicago, Faith Ringgold i Ana Mendieta tota una generació de creadores i lluitadores per la normalització de l’art fet per dones de la segona meitat del segle passat.

La veritat és que cap de les artistes protagonistes del còmic no em sonava gens abans de llegir-lo. Això diu de la meua ignorància, cert, però també de com el sistema va reproduint i entronitzant uns artistes, que a poc a poc va convergint en cànon, i n’ignora unes altres.

A través de vinyetes entre convencionals i poètiques, el còmic ajuda a comprendre el procés creatiu i la presa de consciència de les protagonistes. Cal fer menció especial a Ringgold, que com a dona i negra assumeix una doble condició d’artista invisibilitzada i ajuda a cosir el concepte d’interseccionalitat entre feminisme i antiracisme.L’obra potser assumeix amb massa intensitat el paper militant que vol jugar, de manera que evita posar la mirada en cap dels angles morts que inevitablement tenien les artistes.

Grande i Rossetti procuren no explicar res que pugui ser interpretat en contra d’elles i n’acaben fent una representació que frega la idolatria. Hi trobo a faltar les contradiccions inherents al fet de viure.

En tot cas, el còmic funciona molt bé com a contrapès –o apèndix correctiu– al relat oficial del món de l’art i ens convida a fer-nos algunes preguntes incòmodes. A mitjans dels anys noranta, quantes artistes s’estudiaven a les assignatures de Literatura o Història de l’Art? No en recordo cap i tampoc recordo trobar-les a faltar.

Llibres com aquest, documentat, directe, molt visual i reivindicatiu, ajuden a moure la roda dels canvis socials. Espero.