Una persecució trepidant

De lectura ràpida, dibuix brutalista i narrativa volcànica, Easy Breezy que no passa estèticament inadvertit i alhora no acaba de deixar-nos el regust que n’esperàvem. Sempre és una qüestió d’expectatives, no ens enganyem.

Yi Yang és una jove autora xinesa afincada a Itàlia, on va traslladar-se per estudiar-hi belles arts. Aquest és el seu primer treball llarg, gairebé dues-centes pàgines en les quals dominen els colors terrosos, tramats amb un estil intens i potent.

Yang omple les pàgines i les vinyetes amb un traç gruixut, expressiu i detallista que no et deixa respirar. Juga bé amb les perspectives i sap transmetre dinamisme a les escenes d’acció, que són moltes i molt trepidants. De fet, l’acció és el motor d’aquesta història, una fugida endavant constant forçada per decisions que a vegades poden costar de comprendre.

Situem-nos: un xiquet molt espavilat al qual fan bullying veu com el pinxo més malparit de l’escola roba una furgoneta. Aquest decideix endur-se’l perquè no vol testimonis quan els comença a perseguir l’amo del vehicle, que serà de tot menys bona persona. El seu objectiu és vendre el vehicle, però una descoberta inesperada els farà recapacitar.

Sense saber què pretenia Yang exactament, s’ha de reconèixer que la trama fa tots els girs argumentals propis d’un guió ben tancat: tenim uns protagonistes que es posen en un embolic i la bola es va fent gran fins que aconsegueixen sortir-ne més o menys indemnes i més o menys transformats. Per als amants de les pel·lícules d’acció sense més pretensions el còmic funciona com un rellotge; hi ha tots els elements propis del gènere.

Personatges fora del seu context, cràpules, malvats, innocents en perill, carrerons sense sortida aparent i un final bastant feliç. Però hi ha un però. En la narrativa d’aventures l’acció avança perquè els personatges escullen posar-se a la gola del llop, bàsicament actuen contra tot el que seria realment sensat. El lector ha d’acceptar que no tenen cap altra opció que llençar-se al buit i moure la trama endavant.

El tema és que per empènyer els protagonistes al conflicte i dur-los fins al final hi ha moment en què tens la sensació que es força algunes de les decisions que han de prendre per seguir endavant. Arribat aquest punt, hi ha els lectors que continuen entusiasmats amb l’adrenalina desplegada i els que no poden evitar mirar-ho amb un punt d’escepticisme perquè dubten si allò que han fet té cap lògica, si és prou coherent. Suposo que sempre és una qüestió d’expectatives.

Akira, de Katsuhiro Otomo.

Adaptació a mitges del còmic homònim, ambdós del mateix autor. Estrenada el 1988 i convertida en pel·lícula de culte; Akira està ambientada en un Tòquio distòpic posterior a una tercera guerra mundial nuclear.