Naïf i revolucionari

Un artista esdevé un clàssic quan, i això val per a tots els gèneres, transcendeix la seua època d’esplendor i aconsegueix que la seua obra pervisqui de generació en generació. També forma part del mite que l’artista en qüestió deixi, en algun calaix, ordinador o capsa oblidada, un remanent de material desconegut fins aleshores que permeti, de tant en tant, posar-lo de nou al mercat.

Quino inédito és una compilació de més d’un centenar d’acudits gràfics publicats per Lumen, l’editorial que ja va importar Mafalda als anys setanta i l’ha seguit reeditant d’aleshores ençà. Els originals són de l’època més creativa de l’argentí i ens mostren una vida que, tot i transcorre fa cinquanta anys a l’altra punta del món, és perillosament contemporània.

L’humor punyent –ara penso en la Trinca, en els Monty Phyton, en Ernest Lubitch o en Manel Fontdevila entre molts altres referents– té la capacitat de clarificar conceptes abstractes que a la resta ens costa d’explicar i retratar les contradiccions humanes en els detalls més absurds de la vida quotidiana. La dislocació com a mecanisme per posar en evidència les nostres misèries, sempre amb una especial sensibilitat per posar el dit a l’ull del poder.

Aquesta és la funció de l’humor transgressor, al marge dels debats absurds i maniqueus que s’han posat de moda sobre la correcció política contemporània. En la línia de Mafalda, els acudits d’aquesta edició tenen la capacitat de transmetre un discurs revolucionari sense perdre l’aparença inofensiva i naïf que el caracteritza.

Quino esmena el sistema capitalista i critica qualsevol forma de repressió i coacció per part de l’estat, una postura esquerranosa que no li impedeix al mateix temps assenyalar alguns contrasentits dels moviments revolucionaris de l’època. Porta la lògica i la raó fins a la frontera ambigua de l’absurd, creant escenes en què se’ns fa difícil no empatitzar amb el que ens està dient.

De fet, en moltes de les pàgines desplega un humor surrealista que ens porta a lectures menys evidents de les que sovint transmet. Amb el dibuix senzill i alhora detallista que el caracteritza, Quino inédito no és la típica edició pensada per colar-nos material secundari.

Pràcticament tots els acudits són a l’alçada del mite i pràcticament tots ens provoquen un somriure glaçat: estan inspirats en l’Argentina dels anys setanta i en essència sembla que parlin dels problemes del nostre país d’aquesta mateixa setmana.

Pippi Langstrump, d’Astrid Lindgrens.

Mítica sèrie sueca basada en els llibres homònims escrits per la mateixa Lindgrens durant la II Guerra Mundial. Pippi és una nena de nou anys que desafia les convencions socials i els estereotips de gènere, una mirada que continua sent actual. Aquí la va emetre per primera vegada TVE a mitjans dels anys setanta.

Argentina, 1985, de Santiago Mitre.

Pel·lícula basada en el llarg i problemàtic procés judicial que van endegar un jove equip de fiscals contra els generals de la dictadura argentina. Ricardo Darín es converteix en Julio Strassera, la cara visible dels qui van atrevir-se a començar una batalla legal, política i mediàtica titànica contra el poder dictatorial d’aquest país.