L'odissea catalana d'un valencià

En la tasca de normalitzar la llengua catalana, els tècnics lingüístics d’arreu de Catalunya visiten els comerços i les administracions per plantejar-los estratègies lingüístiques que modifiquin l’hàbit força generalitzat del catalanoparlant de canviar al castellà en considerar que el seu interlocutor no n’és. En aquesta tasca, el Centre de Normalització Lingüística va teixint una xarxa d’Establiments Col·laboradors que hi són sensibles.

Precisament aquest estiu un Establiment Col·laborador de Lleida ofereix un seminari sobre l’Odissea pel qual han escollit la traducció que Joan F. Mira en feu al català el 2011. Si els clàssics perduren, les traduccions dels clàssics s’esgoten. En aquest sentit, la de Mira atansa el text d’Homer al català d’avui. El mateix Mira n’ha traduït els Evangelis i la Divina Comèdia. Gràcies a aquest valencià instal·lat a Castelló de la Plana, doncs, podem llegir en català les vicissituds i les reflexions d’Ulisses, Jesucrist i Dante; dit d’una altra manera, gràcies a ell els catalans poden formular en la seua llengua les idees més profundes.

Com veiem, el País Valencià continua sent clau per al desenvolupament de la literatura catalana. La tradició arrenca a l’Edat Mitjana amb Ausiàs March, Joanot Martorell (l’autor del Tirant lo Blanch), Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Roís de Corella... I més cap aquí Isabel Clara Simó, Raimon, Ovidi Montllor, Ferran Torrent o Joan Fuster, el qual va encunyar el terme Països Catalans per designar els territoris agermanats per la llengua catalana. De fet, podríem afirmar que la literatura catalana naix a Palma de Mallorca amb els tractats del beat Ramon Llull. I com a València, la literatura catalana de les Illes no ha parat de brotar ni fa sensació d’haver-se d’exhaurir.

El terme “Països Catalans” fa referència a una entitat lingüística i la seua tradició és tan antiga com la de qualsevol altre territori espanyol. Per tant, la seua espanyolitat n’és igual de definitòria. Tanmateix, raons que ara no venen al cas han acabat identificant Espanya amb Castella, amb el castellà i amb el que es genera en aquesta llengua. Però aquesta és una visió reduïda d’una realitat que, com totes, és diversa i no pas unitària. I perquè la diversitat s’articuli harmònicament, cal que se’n vetlli específicament les parts perquè puguin aportar-hi la seua virtut. En canvi, si a les parts se’ls nega l’aliment que demanden, el tot emmalalteix.

MOTS I A LA GÀBIA Que cada llengua reflecteix una manera de veure el món queda clar amb l’amor. Quan els catalans s’enamoren diuen “estimar”, un verb que literalment significa “posar preu”, en contra del “te quiero” castellà, que denota la voluntat de possessió, matisada per l’italià “ti voglio benne”. I no és fins al “je t’aime” francès que trobem per fi la llengua que diu les coses pel seu nom. Us quadra?