L’Associació Alba de Tàrrega, pionera a Ponent a l’hora de rebre i enviar voluntaris arreu d'Europa

La Unió Europea té diversos programes per fomentar l’intercanvi entre joves de diferents regions. A les terres de Ponent, l’Associació Alba és una de les entitats pioneres a l’hora de rebre i enviar voluntaris arreu del continent. Són programes subvencionats que els joves lleidatans no acaben d’explotar com a experiència vital.

Totes les vides es poden repassar des de la perspectiva de l’atzar, d’aquella casualitat que va canviar-nos-en el curs per sempre, sigui per a bé o per a mal. “Quan era a punt d’anar-me’n a fer el voluntariat a Irlanda, amb la motivació afegida d’aprendre anglès, em van trucar de l’agència que ho gestionava per dir-me que a última hora hi havia una vacant en una entitat d’una petita ciutat catalana”. 

Era l’any 2007 i Ösgur Günes Östürk volia marxar tant sí com no del Kurdistan turc. Tenia vint anys i, provinent d’una família treballadora, la idea d’un màster a l’estranger era inviable. Així doncs, el voluntariat europeu era un primer pas interessant. Ara és professora a la UdL, domina el català millor que no pas l’anglès i té la nacionalitat espanyola. Aquell canvi d’última hora, i venir un any a l’Associació Alba de Tàrrega, “va ser una de les decisions més importants de la meua vida, aquí vaig coincidir amb una gent encantadora. Parlo dels altres voluntaris, dels usuaris i dels professionals de l’Associació –sobretot la Violant Amorós–, així com de la gent de Tàrrega, amb qui vaig establir amistats que han perdurat en el temps”, explica amb l’entusiasme i la nostàlgia de qui ha rescatat bons records de la memòria.

“Nosaltres fa més de vint-i-cinc anys que participem activament del programa Cos de Voluntaris Europeus i l’única espina que tenim clavada, si n’hem de dir alguna, és que no enviem a fora tanta gent com ens agradaria”, confessa la Judit Garriga, gestora de l’àrea de projectes europeus de l’Associació. “Participar d’aquest programa forma part de l’ADN de l’entitat, ja que per a nosaltres és important fomentar la cooperació i la solidaritat com a model de convivència”, afirma. Una de les raons que l’Elena Aranda, tècnica responsable del voluntariat europeu de l’ajuntament de Lleida, posa sobre la taula per explicar aquesta assimetria és que “l’experiència a través del Cos de Voluntaris només es pot fer una vegada a la vida, de manera que molts joves no acaben de trobar el moment per fer-ho. Hi ha èpoques que estan estudiant i podrien anar-hi dos mesos, però els sembla desaprofitar-ho si també es pot fer un any sencer; i després potser troben feina i no veuen clar deixar-la per una aventura com aquesta”. També hi ha raons culturals, “en altres països europeus és habitual que molts joves, sobretot de classe mitjana, s’agafin un any sabàtic per tirar endavant aquest tipus d’experiències abans d’entrar a la universitat o entre els estudis superiors i la incorporació defintiva al mercat laboral”, diu Garriga, “un tipus d’experiència que sovint les empreses valoren postivament perquè entenen que el jove demostra iniciativa i capacitat d’espavilar-se en entorns nous. Una lectura del currículum que al nostre país no sempre es fa de la mateixa manera, ja que potser encara es veu com un any perdut. Per sort, això pensem que està canviant i que cada vegada són experiències curriculars que es valoren més”, explica Garriga.

“Sortir de la zona de confort”, “créixer a nivell personal”, “llençar-se a noves aventures”, “trobar el propi camí” i “aprendre idiomes” serien algunes de les motivacions i conclusions que comparteixen la majoria dels joves que s’engresquen en aquest tipus de voluntariat. L’Alba Besora té 23 anys i ha estudiat Educació Primària a la UdL, enguany va anar a una escola polonesa que funciona a partir d’un projecte educatiu no convencional i confessa que “el fet d’anar a viure en un altre país, compartir pis amb gent d’altres cultures i participar en la vida diària d’una societat diferent a la teva et fa obrir els ulls i canviar la mirada. Tot i que hi va haver moments difícils en els quals em plantejava què feia allà, vist amb perspectiva crec que va ser una molt bona decisió emprendre aquesta aventura”, explica entusiasmada.

Els voluntaris estan sols en tant que marxen lluny de casa, però “les entitats que gestionen aquest tipus de projectes han de procurar-los allotjament i el més habitual és que aquests convisquin junts”, explica Garriga. “L’idioma al començament és un hàndicap, sobretot perquè el més normal és que et trobis en un pis amb gent de tres o quatre països diferents que estan en un lloc on es parla una llengua que tampoc no és la pròpia de cap d’ells. En el cas de venir a Tàrrega, per exemple, hi has de sumar que són dos idiomes”, recorda Laura Parachout, una francesa de 34 anys que el 2016 va venir per uns mesos i també es va quedar a viure a la ciutat i ara treballa a l’entitat. “Com que estàs lluny de la família i els amics els vincles que fas de nou són molt forts. El sistema de rotació constant dels voluntaris també està pensat perquè els veterans facin una mica d’acollida als que acaben d’aterrar i els ajudin a integrar-se, de manera que sempre hi ha gent amb una certa experiència que ajuda els nouvinguts”. Els voluntaris no només tenen allotjament i dietes, sinó que se’ls paga el viatge d’anada i tornada i perceben una petita assignació mensual per a les seues despeses. “Els diners no poden ser un entrebanc, per això ha de suposar una experiència a cost zero per al participant”, recorda Garriga. aventura”, explica entusiasmada.

Un dels objectius indirectes que té el cos de voluntaris és ajudar a teixir relacions entre els joves dels diferents països de la Unió, de manera que s’ajuda a crear un cert sentiment de pertinença al projecte polític, social i cultural europeu. En això, les motivacions personals i la capacitat de cadascú per traslladar la seua experiència personal a una identitat supranacional, hi juguen un paper important. Ieil Golakóglu és una jove turca que amb només vint anys ha fet un Erasmus, ha viatjat per diversos països de la Unió Europea i ara està fent un voluntariat de dos mesos a Tàrrega. Amb un anglès fluïd explica que, defintivament, aquestes experiències l’acosten a Europa perquè teixeix complicitats amb gent de diversos països del vell continent. Parachout, per contra, no acaba de compatir aquesta idea perquè no té cap interès en aquestes qüestions: “no crec en cap tipus de nacionalisme i l’europeu és el mateix que tots els altres, encara que estigui per sobre i una mica desdibuixat; a mi m’interessen les relacions i els vincles personals”.

Tant si s’associa a una idenitat col·lectiva com si no, el cert és que construïr amistats sòlides amb persones d’altres llocs forma part del leitmotiv del cos de voluntaris. Werner Nüesch és un lleidatà amb arrels alemanyes que buscava, amb el voluntariat, acostar-se als orígens familiars. Va estar-se deu mesos a la ciutat alemanya de Rheda-Wiedenbrück fent d’informàtic en un club de bàsquet. “La formació d’un grup d’amics alemanys, que es van convertir pràcticament en la meva família d’allà, va ser una de les recompenses més especials. Aquesta xarxa de suport em va fer sentir benvingut i estimat i vaig crear llaços forts que continuen sent importants en la meva vida fins a dia d’avui”, explica.

Per a fer pràctiques professionals en empresa fora de Catalunya hi ha l’Eurodissea i per estudiar hi ha l’Erasmus. El cos de voluntaris, doncs, està centrat en tasques no remunerades en entitats sense ànim de lucre. “Les associacions o institucions participants duen a terme projectes en àmbits diversos: des de l’esport a l’educació passant pel medi ambient o el social, com seria el nostre cas”, diu Garriga, de l’Associació Alba de Tàrrega. Molts dels joves vinculen de manera directa o indirecta el voluntariat amb els seus estudis o motivacions. El Werner el va fer en el terreny de la informàtica i l’Alba en el de l’educació primària, per exemple. Encara que també hi ha qui l’utilitza per reorientar la seua vida. 

Aurora Pirinu es de Sardenya i amb 21 anys es trobava en un moment una mica perdut. “Havia estudiat Antropologia a Bolonya i sentia que no era el camí que volia continuar fent, de manera que necessitava trobar alternatives. Una amiga em va parlar del voluntariat europeu, vaig investigar i al final em vaig decantar per venir a Tàrrega, la idea de treballar amb persones discapacitades era un repte que em motivava i la veritat és que he descobert que hi estic molt a gust i no se’m dona malament”. No fa ni un any que és a Tàrrega i es defensa amb un català molt solvent per explicar que “el meu objectiu és allargar l’estada aquí i mirar la viablitat de començar a estudiar i treballar en el terreny de l’educació especial. Aquí sento que formo part d’una comunitat en la qual encara puc aportar més coses”, explica entusiasmada. Pirinu té intenció d’allargar l’estada, una possibilitat que, pel fet de tenir passaport de la Unió Europea li serà senzill. No és el que fan la majoria dels voluntaris del cos, ja que la tendència general és tornar a casa. En aquests casos, llençar-se a aquesta experiència potser no és un punt d’inflexió tan acusat com en el cas de la Ösgur Günes o la Laura, que es van quedar a Tàrrega, però de ben segur que són uns mesos que no oblidaran mai.

TNL Mobility

Programa coordinat amb el Servei d’Ocupació de Catalunya i finançat amb Fons Europeus per promocionar pràctiques professionals de joves en altres països de la Unió. Han de ser joves d’entre 18 i 30 anys i en el moment d’aplicar han d’estar a l’atur i han d’estar relacionades amb el seu àmbit professional. Per participar en aquest programa no hi ha restriccions en cas de persones amb discapacitat, de manera que l’Associació Alba pot facilitar l’experiència entre les persones de l’entitat. Poden anar fins a tres mesos de pràctiques en un altre país, amb tot el que respresenta. El Ramon Gabernet és artista i ja ha fet dues estades, “El 2018 vaig anar a Alemanya i l’any següent, a Lituània. Durant el dia anava al taller d’un artista per fer els meus treballs. És cert que l’idioma era una barrera, però sempre hi ha maneres de salvar-ho. Durant aquelles setmanes no em vaig enyorar, més aviat se’m va fer curt. Durant l’estada a Alemanya vaig fer una obra molt colorista i al final vam fer una petita exposició”, explica el Ramon.