ENTREVISTA
Abril Pinyol: “Pel que fa a la música, ara m’ho començo a creure i em dic: posa-hi ovaris”
Actriu i música, Pinyol està fent els passos necessaris per anar-se forjant el seu propi camí
Predir que Abril Pinyol, de només 19 anys, arribarà lluny en el món musical o l’escènic seria un titular gratuït sense rigor periodístic, però afirmar el contrari seria ser molt poc perspicaç quan acaba de publicar Catorze, un EP fruit del concurs Bucs Lab, i l’any passat va participar en el cartell del Magnífic Fest. En teatre, la temporada passada va debutar, juntament amb una altra lleidatana, Blau Granell, en una obra d’Alicia Gorina al Teatre Lliure de Barcelona. Actriu i música, Pinyol està fent els passos necessaris per anar-se forjant el seu propi camí.
Acaba de treure l’EP Catorze, que va gravar gràcies a la convocatòria BucLab per a joves músics emergents de l’escena lleidatana. Abril Pinyol no només puja als escenaris per cantar sinó que la seua vertadera vocació és interpretar. Amb només disset anys va debutar, juntament amb la també lleidatana Blau Granell, al Teatre Lliure de Barcelona sota la direcció d’Alicia Gorina. Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig pensar convertir- me en un om partia de Les verges suïcides, de Sofia Coppola, film basat en el llibre de Jeffrey Eugenides.
Havies vist la pel·lícula quan vas saber que buscaven actrius? No, la vaig veure abans del primer càsting presencial.
Et va agradar? Molt, sí.
La recordo lenta i críptica. Sí. També és veritat que a mesura que anàvem treballant l’obra també entenia millor la pel·lícula. En vam parlar molt als assajos: per què tot està explicat des del punt de vista dels nois?; per què elles són les protagonistes però no diuen pràcticament res?; com és que l’ambient es torna tan dens fins al punt que s’acaben suïcidant?
Quina part de l’Abril, que ara és una jove de Lleida, s’identifica amb la Bonnie, que era una noia dels afores residencials de la ciutat de Detroit del 70? Vaig començar a empatitzar-hi quan vaig pensar des del seu punt de vista. A la pel·lícula en cap moment t’expliquen com són aquestes noies, vam fer tot un treball col·lectiu per imaginar-nos-les. L’Alicia volia donar veu als personatges i alhora fer-ho a través de la realitat de cinc joves actuals. No es tractava de dur la pel·lícula al teatre ni tampoc convertir-nos en representants d’una generació, sinó de donar veu a noies d’avui en dia. Respecte a les germanes Lisbon, és cert que moltes de nosaltres, durant l’adolescència, tenim moments de sentir-nos soles, incompreses i observades i, alhora la sensació que tampoc no tenim veu en el que està passant al nostre voltant.
Què se sent quan estrenes al Teatre Lliure amb disset anys? És molt fort. Hi havia actors al públic que jo podia reconèixer perquè els admiro. El dia de l’estrena estava tot ple. L’obra començava que jo estava d’esquena el públic, llavors em girava i em presentava. Aquell moment és indescriptible, tombar-me i veure de sobte la platea plena. Va ser molt intens. També hem de reconèixer que el dia de l’estrena tothom està molt predisposat.
Després va decaure la connexió amb el públic? Depenia del dia. Al teatre passa que teòricament fas el mateix cada vespre i cada vespre és diferent. A l’hora de connectar penso que era més fàcil fer-ho amb el públic jove.
Per què? Perquè era una obra en què explicàvem temes de gènere, de sexualitats, de relacions poliamoroses. Eren temes una mica més complicats d’assumir per la gent més adulta.
És curiós, perquè tots els adults han sigut joves. Ara és diferent o se n’han oblidat? Som una generació que potser tractem segons quines qüestions amb menys prejudicis. L’obra eren dues hores de molta tralla sobre aquests temes i sempre hi havia adults que et confessaven que els havia costat entrar-hi. Les relacions obertes o la bisexualitat són fàcils d’entendre en un manual, però quan els tractes cara a cara hi ha gent a qui li costa una mica més.
En canvi, en les cançons de l’EP ‘Catorze’ és més fàcil que tothom s’hi pugui sentir identificat. Segurament sí que passa perquè parlo dels sentiments típics de l’època, dels primers amors i desamors i la confusió pròpia dels canvis. Les vaig escriure en plena adolescència i no les he reescrit. No m'agrada fer-ho, de fet.
Com a músic, quines bandes o cantants són els teus referents?Penso que estic molt influïda per la música que he escoltat a casa de petita. Podria dir que mon pare m’ha educat amb Antònia Font, sí. També estic enamorada dels grups dels vuitanta com The Cure o Smiths. El meu so s’hi acosta més que no pas als actuals.
No has passat la fase de trencar amb les influències paternes? No l’he passada i no la vull passar. Encara que també hi ha bandes que ells han escoltat sempre i a mi no m’han agradat mai.
Com ara? Sau.
Música i teatre. Tens por que els dos camins se solapin? És difícil saber on són els límits. Assajant al Lliure va sortir el tema que jo tenia les meves cançons i a l’obra en feia una amb l’ukelele. Era molt guai cantar aquell tema davant de tanta gent i alhora tenia la sensació que la faceta musical potser es menjava una mica la d’actriu. La meua vertadera vocació és la interpretació, encara que la música també m’apassiona i estic molt contenta per com estan anant les coses. Al mateix temps, quan estic focalitzada en la música, a vegades penso que tampoc en sé tant com perquè m’estigui passant tot el que m’està passant. Parlo de guanyar el Buc Lab, gravar un EP o ser la cantant més jove del Magnífic Fest.
'Catorze' és un EP en què desplegues maduresa i sensibilitat. Com parlàvem abans, les cançons ja tenen uns quants anys. Musicalment per al disc estan molt treballades. Vaig tenir la sort de comptar amb el Miquel Allué i el Ramon Gallart i una colla de músics que m’acompanyen. Ells m’han ajudat moltíssim i han impulsat el meu projecte fins al punt que han fet que cregui en les cançons més del que ho feia jo mateixa. Han aconseguit que sonessin molt millor i ara m’encanten molt més que abans. Aquest any he tornat a entrar al concurs de bandes del Magnífic i m’han convidat a alguns festivals. Són experiències genials i alhora he de confessar que a la vegada em sentia una mica intrusa perquè sentia que no en sabia prou, que no em mereixia ser allà.
La síndrome de la impostora? He fet música i teatre des que tenia tres anys, però amb el teatre em sento més segura, penso que això sí que ho sé fer. Amb la música em costa una mica més i ara soc en aquest punt de començar- m’ho a creure, a perdre la vergonya i a dir-me a mi mateixa: vinga, posa-hi ovaris, m’està sortint bé i val la pena intentar-ho. Aquest setembre acaba de sortir l’EP i a partir d’ara veurem quina és la resposta de la gent.
Sempre que pots reivindiques l’Aula de Teatre. Com vas viure tot l’escàndol dels abusos? Jo vaig estar a la Petiestable i tenia l’Antonio com a director. A mi em va sorprendre perquè no vaig arribar a patir aquest tipus de relació amb ell, encara era massa petita. Jo estava en aquella fase en què l’Antonio era el model a seguir, per això va ser un xoc molt fort.
Descobrir que el teu referent també pot ser un monstre? Primer ho vaig processar. Ara sento agraïment per les víctimes que van tenir la valentia de donar la cara i denunciar-ho públicament. Al final la gent que és capaç de tirar endavant és inspiradora. Vull pensar que si en algun moment em trobo en una situació així també seré capaç d’alçar la veu. De la mateixa manera que elles han fet que per a nosaltres l’entorn sigui més segur, nosaltres mirarem de fer el mateix per les que venen al darrere.