Cala Vento: “A nivell d’actitud els nostres referents van de BerriTxarrak a El Último de la Fila”

Són la típica banda que sovint passa desapercebuda per als mitjans de comunicació convencionals però, ull!, omplen sales d’aforament considerable a nivell internacional. El duet Cala Vento és empordanès i el proper divendres 6 d’octubre comença la gira per presentar 'Casa Linda' (Montgrí) al Cafè del Teatre de Lleida. A mig camí entre el postpunk, l’indie rock i el pop, s’està convertint en una banda intergeneracional. Parlem amb Joan Delgado, guitarra i cantant, de música, política i la discogràfica que van muntar per autogestionar-se.

Quin tipus de gent escolta Cala Vento? Tenim un públic molt heterogeni i de generacions diverses. El fil que els uneix seria el rock i cadascú arriba a nosaltres a través de referents diferents. 

Quins serien els vostres? Teniu reminiscències al punk anglès dels setanta. A nivell musical són bandes a partir dels noranta de posthardcore, rock alternatiu i indie dels dos mil, músics que segurament bevien del punk que comentes. 

No sou ni pamfletaris ni la típica banda de pop hedonista. A les lletres destil·leu certa crítica social. Ens interessa fer política amb els nostres actes; no per donar exemple sinó perquè ho sentim així. Altres, fent-ho abans que nosaltres, ens han ensenyat el camí. Ens autoeditem, organitzem les gires i venem les entrades. Mirem de ser tan autònoms com sigui possible i controlar al màxim tot el procés. 

D’aquí el pas de deixar BCore i muntar Montgrí? El Jordi de BCore fa molts anys que és al peu del canó i ara la seua energia ja no és la mateixa que la nostra, que acabem de començar. En aquest sentit segueix fent de paraigua per a moltes bandes i de filtre, és un referent absolut i tot el que edita els mitjans especialitzats s’ho escolten. Però nosaltres vam pensar que el nou context de la indústria musical ens demanava fer un pas endavant i assumir les regnes del projecte. 

Qui seria una font d’inspiració en aquest sentit? A nivell internacional Fugazi seria el gran referent del Do It Yourself (Fes-ho tu mateix). Van ser molt coherents, van muntar una discogràfica de renom per editar- se i sempre es van negar a fer festivals a canvi de molts diners, per exemple. A una escala més propera, a nivell d’actitud els nostres referents van de Berri Txarrak a El Último de la Fila, que tenien una manera de fer política més basada en les accions que en els temes de les cançons. A dia d’avui encara són al marge de les plataformes perquè les condicions no són justes. 

Vosaltres aniríeu a un festival per molts diners? Segurament que sí.

Com heu aconseguit fer-vos un nom i moure-us en una escena que estreny els circuits alternatius de sales petites? Insistint molt des del principi. Va ser una aposta per fer una carrera de llarg recorregut, per això vam fer molts bolos a perdre diners fora de casa i de mica en mica ens hem anat fent un lloc. Si trepitges el territori la gent ho valora, el contacte amb el públic és molt important.  Però els números també han de quadrar. L’aposta és clara i per això és cara. Sempre hem tractat les gires com un global i has de fer equilibris constants per no palmar i poder continuar.

Quin paper juguen les escoltes de Spotify a l’hora de calcular les entrades que vendreu? No està relacionat. Nosaltres ens basem molt en el passat, en com van anar els concerts anteriors, i som optimistes. Pensem que si tot va bé vindrà més gent que l’altra vegada. Després, és clar, és una incògnita perquè hi ha molts factors que influeixen. Potser no ho saben, no els va bé o no els agrada l’últim disc. 

De moment esteu aconseguint viure de la música, un repte que no tothom s’atreveix i pot aconseguir. I una vegada que hi som també ens assetgen els dubtes. L’exposició constant, la por de no vendre entrades et genera angoixes i no sé si les puc assumir per sempre. 

Són angoixes que condicionen la creativitat? La nostra postura és mirar de viure el present com un regal. Parlant amb altres companys que porten més temps sí que parlen d’aquesta pressió. El malestar perquè un disc no ha funcionat i de cara al proper tornen a la fórmula que saben que agrada. 

Amb un públic heterogeni, com ho sabríeu? Per això no hi pensem i fem el que ens agrada. 

Sou un duet, una formació poc convencional per a un grup de rock. Us plantegeu ampliar la banda? Hi ha moments que trobem a faltar més músics. Seria tot molt diferent a nivell creatiu. Tenim experiències amb bandes més grans i en guardem bons records. Però encara no ha arribat el moment.