L'altra paritat pendent

La lluita per la igualtat entre homes i dones té molts fronts oberts i els debats públics posen els focus en uns o altres segons les polèmiques, les polítiques o les tendències a les xarxes socials. Un dels que passen més desapercebut, malgrat algun dia haurem de posar-lo sobre la taula, és la falta de paritat en feines que la societat, històricament, ha feminitzat. Feines en què, encara ara, els homes són les excepcions que confirmen les regles.

Alguna vegada m’he trobat que un pacient ingressat a l’hospital, o el familiar que l’acompanya, sobretot si són gent gran, se’m dirigeix a mi en lloc de fer-ho a la metgessa, que és amb qui realment volen parlar”, explica Miquel Àngel Calderó, infermer de l’Hospital Santa Maria de Lleida des de fa més de vint anys. “Com que tampoc no distingeixen qui és qui per la vestimenta, de manera instintiva decideixen que les preguntes me les fan a mi pensant-se que jo sóc el metge”, explica. “La situació no és violenta perquè de seguida aclarim els rols de cadascun. Senzillament és representativa de la manera de pensar que encara té integrada una part de la societat: si veuen un home i una dona, per defecte consideren que ell és el metge i ella la infermera”, explica sense recança. Per treure ferro a la confusió, “quan em diuen doctor els contesto que encara no he acabat la tesi, així que de moment només soc infermer”, bromeja. 

L’anècdota no deixa d’estar basada en fets, dades i prejudicis reals: en la divisió sexual del treball orquestrada al sector sanitari durant tot el segle passat ells eren metges i elles infermeres. Els zeladors –feina poc qualificada i molt física– era cosa d’homes, mentre que la bugada i la cuina requeien en les dones. El fet que les dones s’enfoquessin a la infermeria té a veure, en part, amb la progressiva substitució dels ordes de monges que durant segles s’havien encarregat de les cures dels malalts a les clíniques i als hospitals. En el moment de crear escoles especialitzades, a començaments del segle XX, per defecte van pensar en dones per substituir altres dones. 

En una línia similar es va gestionar la seua incorporació a la custòdia del saber, històricament en mans dels homes, també majoritàriament monjos. “Quan les biblioteques van passar a pensar-se com a serveis públics, a Catalunya la Mancomunitat va crear l’Escola de Bibliotecàries, en femení, amb la idea d’incorporar-hi només dones”, explica Antònia Capdevila, directora de la Biblioteca Pública de Lleida. “Les raons per les quals es va pensar en noies per fer aquesta nova feina eren la reducció de la despesa, ja que les dones cobrarien menys que els homes, i a més a més hi aportarien un caràcter atractívol, amable, de netedat i coqueteria. És a dir, les dones serien una força de treball més eficient i alhora més barata”, sentencia Capdevila. Un segle més tard, segons dades del departament de Cultura, a la Xarxa de Bibloteques Públiques de Catalunya els homes que exerceixen de bibliotecaris –tècnics i auxiliars a banda– no arriben al 15%.

Josep Miquel Varea, de Mollerussa, és dels pocs que hi ha a la demarcació de Lleida. Juntament amb la directora, Varea és el treballador amb més antiguitat de la biblioteca de la capital del Pla d’Urgell. Rara avis en el sector, Varea combina la feina entre els llibres amb el seu despatx d’advocat. “Jo vaig estudiar dret a la UdL i en el moment de fer la prestació social substitutòria vaig escollir de fer-la aquí, a la que aleshores era la nova biblioteca de la ciutat. El fet que el projecte es plantegés com alguna cosa més que un lloc de préstec i estudi, que es volgués impulsar com un espai de coneixement dinàmic i obert a la ciutat, em va motivar a estudiar biblioteconomia a la UOC amb l’objectiu de quedar-m’hi”, recorda Varea. Per què continua sent un lloc tant femení? “Segurament perquè encara perviu aquesta idea mal entesa, aquest masclisme banal que tant tenim integrat i que comparteixen tant homes com dones, que la cura és una cosa bàsicament femenina”. Coses d’homes, coses de dones. El Daniel Gessé va fer un cicle formatiu d’hostaleria abans de saltar a biblioteconomia, un recorregut encara menys habitual en què va viure una aula dominada per nois i després una de noies. El canvi? “A hostaleria hi havia més testosterona i a la universitat les noies eren més aplicades”.

Quan Miquel Calderó estudiava infermeria, a mitjans dels noranta, a classe eren sis nois per un total de seixanta alumnes. La xifra i no va suposar cap impediment per tirar endavant. “El meu pare va morir quan era petit i sempre he crescut entre dones –ma mare i ma germana–, potser per això, i ho dic mentre ho penso, no em vaig sentir estrany en un entorn tan feminitzat. El cert és que sempre m’havia interessat pel sector sanitari i les tasques dedicades a les cures i el tracte amb la gent, així que tota la trajectòria a l’institut va anar encaminada en aquesta direcció”, recorda. “Dels anys d’estudi a l’escola d’infermeria –als noranta encara no era facultat– en guardo molt bon record, no em vaig sentir mai desplaçat pel fet de viure en franca minoria. Més aviat diria que tant a l’escola com a l’Hospital Santa Maria sempre m’he sentit especialment ben tractat per les companyes. Fa de mal explicar, perquè tampoc no parlo de privilegis sinó més aviat de sentir-me un igual entre les companyes”. Fa el torn de nit, que juntament amb salut laboral, psiquiatria i cures intensives són sectors de la infermeria en què la proporció d’homes es compensa amb relació al 85-15% general a favor de les dones. “De fet, a urgències podríem parlar pràcticament de paritat”, reconeix.

L’Adrià Cornellà acaba d’incorporar- se al mercat laboral i també fa el torn de nit, en el seu cas a la Unitat de Cures intensives de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova. “De petit tenia molt clar que em volia dedicar al sector sanitari i encara que potser al començament també em cridava l’atenció fer medicina, després de quatre anys de carrera vaig veure que havia fet una bona elecció, ara no ho canviaria. A casa no hi ha referents en aquest sector, però des de petit ja tendia a pensar que em volia dedicar a l’àmbit sanitari. A l’hora de matricular-me a infermeria no vaig ni pensar que hi hauria moltes noies, encara que he de reconèixer que alguna vegada m’he sentit dir, mig en broma i mig seriosament, que els homes infermers som una mica efeminats”, explica sense que afecti la seua percepció de la professió. 

Tòpics, prejudicis i pors. Aquest tipus de comentaris sexistes avui en dia són políticament incorrectes i, al mateix temps, el fet que la majoria d’estudiants que escullen aquest camí professional siguin dones no deixa de ser simptomàtic. “El mercat laboral continua sent un espai en el qual es perpetuen les desigualtat de gènere i no és viable pretendre que els canvis es donin en el moment d’escollir la carrera universitària”, reflexiona Cristina Rodríguez, del Centre Dolors Piera, de la UdL. “Els canvis s’han de produir molt abans i en totes les esferes de la nostra vida. Es tracta de posar en valor les cures, unes tasques imprescindibles per a la vida de tothom i alhora injustament assignades a les dones i infravalorades. Si ens hi fixem, les feines feminitzades, fins i tot les que necessiten una carrera universitària per poder-les desenvolupar, estan molt associades a les cures de les persones”, explica Rodríguez. Per sort, no tots els homes segueixen de manera acrítica les lògiques dominants en la nostra societat. Parlem d’homes excepcionals

Antonio Buenaño n’és un. Ell també va escollir una feina en funció de les pulsions personals, sense pensar que anaven contra el corrent majoritari. “A l’època de l’institut ja m’agradava tot el que implicava la educació infantil i m’implicava en feines que hi estaven relacionades. Tant a les classes de la UdL com després a l’especialitat de psicomotricitat a la UAB, era l’únic noi de la classe. Això no ha sigut mai cap problema per a mi, per a les meues companyes, per a les direccions dels centres en què he treballat ni per a les famílies dels infants”. Actualment és professor d’infantil al Francesco Tonucci de Lleida i té la sensació que “avui en dia la divisió entre homes i dones en els estudis ja no és tan evident com abans, en què els nens feien tecnologia i les nenes, lletres i humanitats”. Si bé les dades oficials de la UdL no acaben de donar-li la raó, Buenaño alinea el diagnòstic quan focalitza el treball que es fa en aquest sentit a les edats més prematures. “Les escoles i les famíles estem empoderant les nenes per demostrar-los que elles també poden obrir-se camí a les teconologies, per exemple, de la mateixa manera que a l’hora de fer joc simbòlic a l’aula no distingim entre rols de nois o de noies”, raona. 

A l’Antonio mai ningú no l’ha qüestionat a les aules, una reflexió que també fa el Pedro Castro, que té 55 anys i en fa més de trenta que és mestre d’Escola Bressol. “Com a molt, fora de la feina pel meu caràcter bromista, hi ha gent que se sorprèn quan l’hi dic”, confessa. “Tampoc farem veure que és molt habitual trobar homes a les escoles bressol. Si fos així, segurament no estaríem fent aquest reportatge”. Castro havia estudiat educació “amb la idea de donar classes de ciències o matemàtiques als adolescents, però un estiu em van proposar de treballar a una guarderia, aleshores es deia així, i se’m va obrir un món que desconeixia. Estic molt a gust, treballar amb criatures és un regal perquè veus com creixen, com evolucionen dia a dia. Amb un somriure o una abraçada seua ja en tinc prou per donar la jornada per amortitzada”. Veure la felicitat en la  persona que rep la nostra atenció, prendre consciència de com de bé  fem en els altres, és una part indestriable de les feines que impliquen tenir cura dels altres.

Assistir al neixement d’una criatura és una de les feines més agraïdes i emocionalment intenses que hi ha; ajudar una dona a parir el seu fill o filla és emociolment molt intens”, explica Jesús Aparicio, un dels pocs llevadors que hi ha a Catalunya. Aparicio explica que “pel fet que és una feina absolutament feminitzada i per respecte a les meues companyes, jo sempre em presento i signo tots els documents com a llevadora. De moment, mai ningú no s’ha queixat ni cap jutge m’ha cridat l’atenció per dir-me Jesús i signar com a tal”. El Jesús és de Palència i després d’uns anys exercint a l’estranger va recaure a Lleida, on va dedicir-se a fer l’IIR (Infermer Interí Resident). “Quan vaig aprovar només em podia especialitzar en salut mental o en llevadora. Com que la primera no m’interessava, vaig fer l’altra. Va ser una de les millores decisions de la meua vida”, recorda. Si bé acompanya les dones en un dels moments més especials de la seua vida, “pel fet de ser home no penso que tingui dificultats afegides per fer de llevadora ni que aporti res de diferent a les meues companyes”, reflexiona. “El que importa és saber empatitzar, escoltar i ser un bon professional”. “En el fons no es tracta d’aconseguir la paritat perquè els homes hagin d’aportar res d’especial pel fet de ser-ho, sinó de treballar per a la transformació i la superació dels estereotips de gènere”, apunta Rodríguez, del Centre Dolors Piera. “En aquest sentit, a l’hora de deconstruir també hem de tenir en compte els càrrecs de directius. Fins i tot en feines feminitzades, els homes hi estan sobrerepresentats”.

Els avenços en paritat varien segons les carreres

Cristina Rodríguez és gestora en igualtat de gènere i tècnica del centre Dolors Piera d’igualtat d’oportunitats i promoció de les dones, de la UdL. Impulsat el 2006, des d’aleshores el centre ha anat fent un seguiment de com ha evolucionat el paper de les dones al sector de la universitat. “Aquest és un espai molt important perquè els estudis són un pas molt important en la vida professional, de manera que les proporcions homes-dones a les aules d’avui és un reflex de la paritat en aquell sector professional en un futur”, explica Rodríguez. “En aquest sentit, les dades milloren en algunes carreres i s’enquisten en unes altres. Mentre les dones s’han incorporat massivament a carreres com psicologia o medicina, continuen sent una franca minoria a informàtica (7%) o enginyera mecànica (0%)”, es lamenta. “Per revertir aquesta situació s’ha de promoure la deconstrucció de la masculinitat hegemònica i posar en valor les tasques com les cures, associades tradicionalment a les dones”, Rodríguez considera que “això no podem esperar que arribi sol sinó que s’han de fer accions que promoguin el canvi en la societat”.