Dolors Millat: “Quan has fet classes d’escriptura t’ho penses tres vegades abans de publicar”

Si bé l’impuls per escriure va ser primer que la vocació  d’ensenyar-ne les tècniques i els recursos, en la trajectòria de Dolors Millat el vessant pedagògic es va anteposar al creatiu. Pallaresa d’origen i cor, Millat va viure una pila d’anys al Quebec, on va contactar amb el món dels tallers de creació literària. A Barcelona, en tornar, va fundar la primera escola d’escriptura del país. Ara, retirada de la docència, ja ha publicat dos poemaris i quatre novel·les. A la darrera, ‘Estrella de l’oest’ (Trípode), Millat desplega una xarxa de personatges que s’enfronten constantment a nous reptes vitals.

El Pallars ha sigut sempre el gran referent vital de Dolors Millat. Hi té els orígens familiars, hi va viure de petita i finalment va poder tornar-hi per quedar-s’hi definitivament. Discreta respecte als projectes que hi està endegant, Millat sobretot es projecta com a escriptora, l’autèntica vocació que ha sigut motor de la seua trajectòria. Ella és qui va fundar la primera escola d’escriptura narrativa, precursora de l’actual escola integrada a l’Ateneu Barcelonès.

−Què és més complicat, escriure o ensenyar a escriure? Són reptes diferents, no sabria què dir-te. 

−Formulem-ho d’una altra manera: quines diferències hi ha? Quan ensenyes a escriure procures donar tot el que saps amb l’objectiu que l’altra persona faci allò que a tu t’agrada fer de la millor manera possible. Quan escrius, fas el que realment et surt de l’ànima. Ensenyar a escriure bàsicament és donar eines i acompanyar en el procés creatiu. 

−La de l’Ateneu és l’escola més prestigiosa. Recorda alguns alumnes il·lustres? Molts han publicat, si no els projectes que hi treballaven, uns altres. El més famós segurament és Ildefons Falcones, autor de La Catedral del Mar. En aquell moment el vaig guiar com a cap d’estudis. La Sílvia Alcántara també va treballar Olor de colònia a l’Escola. 

“El projecte de la vinya de la protagonista és una reivindicació de la dona al món rural actual. L’Elena és lluitadora i necessita reptes”

−Mentre ensenyava, bàsicament només va publicar sobre tècniques narratives. I amb pseudònim! Firmava Lola Subirachs. No volia utilitzar el meu nom i semblar que m’aprofitava les circumstàncies per vendre llibres. 

−Fer classes i treballar en projectes aliens li treia les ganes d’escriure? El cert és que no he parat mai de fer-ho, però quan has fet classes d’escriptura t’ho penses tres vegades abans de publicar.

-A l’Estrella de l’oest ha seguit alguna de les tècniques que vostè mateixa ensenyava?

Moltes sí, encara que s’ha de matisar. Les tècniques sobretot les aplico a l’hora de corregir, revisar i reescriure. Faig moltes versions, d’aquesta novel·la potser en tinc trenta entre parcials i definitives. La reescriptura és molt important. És com rellegir un llibre que t’ha agradat, t’ajuda perquè aprens. A cada lectura hi vas descobrint detalls, tècniques i estratègies narratives que la primera vegada et passen desapercebudes perquè estàs concentrada en la història. Madame Bovary potser l’he llegit tres o quatre vegades. La novel·la de Flauvert no deixa de ser una història de banyes, desenganys i amors prohibits. Així doncs, quina diferència hi ha amb un culebrot llatinoamericà de sobretaula? La manera d’explicar-ho.

−Alguna vegada ha dit que, concretament aquesta novel·la, la va rellegir per escriure La filla del nord. Quines referències citaria per Estrella de l’oest? Maria Barbal seria el referent clau, és una autora que sempre m’ha acompanyat molt per la llengua. També Jaume Cabré. Ànima, de Wajdi Mouawad, també la vaig tenir molt present. Quan bec d’una font literària procuro que s’allunyi de la història que vull explicar per evitar que em condicioni. Sobretot intento entendre la manera de narrar. Jim Dodge és un autor que també m’ha influenciat. En el moment que vull escriure una novel·la, em passo un any pensant-la i llegint llibres que em sembla que em serviran des del punt de vista de la tècnica, no de la història. Si vas madurant la idea, els personatges i les trames arriba un moment que tens unes ganes boges d’escriure. La por al paper en blanc no existeix, senzillament has de pensar abans.

-Ara la seua principal activitat és l’escriptura. És molt metòdica treballant? Sí. Als matins avanço la novel·la i a les tardes repasso i refaig el que he escrit al matí. De tant en tant he de parar i fer una mirada general, revisar la graella i el que tinc fet fins aleshores. Calcular els capítols, repensar els punts de vista, el número de pàgines… bàsicament per orientar-me. A mesura que avanço vaig aplicant les diferents tècniques que conec i que em semblen útils. Si ho fes des del principi seria massa fred. Sergi Pàmies deia que les tècniques narratives són una caixa d’eines. Et fan replantejar la manera de treballar l’estructura, els personatges i els punts de vista. 

−En alguna ressenya he llegit que és un llibre de viatges, però jo sobretot el descriuria com una història de segones oportunitats. I de terceres i quartes. El primer que fa la protagonista, quan mor el seu pare i la mare es torna a casar, és marxar de casa. Podria haver- se buscat la vida a Barcelona i, en canvi, decideix marxar a Mallorca i després encara va més enllà. És un llibre de superació constant, d’enfrontar-se al desconegut. Gairebé tots els personatges viatgen molt, encara que per a mi el més important és el viatge interior. 

De tots els meus llibres, ‘Estrella de l’oest’ és el que està més basat en fets reals. No ens ho podem inventar tot i tampoc cal fer-ho”

−A la novel·la també hi retrata molts models diferents de relacions: puntuals, estables, trencades, reconstruïdes i fins i tot una de forçada. Encara que aquesta no és amarga. El casament pràcticament obligat de la mare amb el mosso de casa, una vegada s’ha quedat vídua, per garantir la supervivència de l’explotació familiar, no era una solució estranya al Pallars fa només unes poques dècades. La trama està inspirada en una història real que també va funcionar molt bé. Per sort, però, això ha canviat molt i aquest tipus de vincles ja no es donen. 

−En una entrevista sobre La filla del nord explicava que estava preparant una novel·la sobre quatre generacions de dones d’una família pallaresa. Al projecte original la mare i la padrina de l’Elena tenien més presència? No. La intenció no era tant donar- los protagonisme com tractar el pes que imposen les generacions passades en la protagonista, que ens és contemporània; veure com la condicionen. Mentre la seua mare es torna a casar perquè necessita un home a casa, l’Elena ni s’ho planteja. 

−La protagonista, de fet, amb el temps torna al Pallars per tirar endavant amb les terres ella sola. El projecte de la vinya també és una reivindicació de la dona al món rural actual. L’Elena és lluitadora i sempre necessita posar-se en projectes nous. No renuncia a l’amor i més aviat reivindica les relacions duradores, però no vol subordinar el projecte de la terra a la presència obligada d’un home a casa. 

−Parlant de vinyes. A la novel·la tenen una presència regular els vins del Pallars, dels quals parla bé, és clar.  Ho troba malament?

−Només sorprèn perquè els pobles són ficticis i els vins no. La veritat és que no els ho he comentat. Ni als cellers ni a la DO. 

−Coneixent una mica la seua trajectòria vital, la sensació que transmet és que, d’alguna manera, la novel·la orbita al voltant de la seua pròpia biografia. De tots els meus llibres, Estrella de l’oest és el que està més basat en fets reals. Si alguna cosa he après tots aquests anys analitzant tècniques i novel·les, és que tot el que escrivim són anècdotes viscudes o explicades. Qui et digui el contrari t’està enganyant. Fins i tot a Terra inhòspita, que passa al futur, les trames estan basades en la meua experiència personal, ja sigui viscuda o escoltada. No ens ho podem inventar tot i tampoc cal fer-ho.