Equidistància

Segons el DIEC, la qualitat de l’equidistant consisteix a “ésser igualment distant”, se suposa que de dos punts, dues posicions o punts de vista, etcètera. Per entendre’ns, es troba ben bé al mig sense posicionar-se ni cap a una banda ni cap a una altra.

En l’arena del debat politicoideològic, l’equidistància es connota negativament, com una opció pròpia de pusil·lànimes o interessats que no es volen mullar, en contrast amb les opinions fortes que se signifiquen de forma unívoca. En el tema de la sobirania catalana, sense anar més lluny, els equidistants acostumen a ser el blanc d’ironies més malintencionades, per part dels diversos contendents, que les que es poden llançar les respectives bandes antagòniques.

La mala fama de l’equidistant és comprensible i diria que fins a cert punt justa: massa vegades, en la seva pruïja per fer passar tothom com a igual de bo o igual de dolent, esdevé una forma subtil de legitimar el bàndol que ostenta un major grau de poder –i per tant de responsabilitat– i que per aquesta raó mereixeria menys empatia i una major exigència a l’hora de decantar el conflicte cap a una resolució satisfactòria.

Però tampoc caldria aplicar aquesta observació, crec jo que ajustada, com un axioma irrefutable. Mantenir-se al mig també pot ser una bella i harmònica cosa en segons quines disputes, i la més assenyada.

Sobretot quan les dues parts han traspassat totes les línies del que és humanament raonable.El conflicte entre israelians i palestins, que va assolir un nou punt dramàticament culminant amb el recent i brutal atac de Hamàs, va generar a les xarxes, sobretot a l’antiga Twitter ara anomenada X, un intercanvi demencial entre opinadors instal·lats en la seva opinió fermíssima, sustentats a còpia de violència verbal i proclames amb prou component incendiari per dissimular el seu extrem sectarisme i la seva revoltant buidor de consigna mastegada. Els pobres equidistants que miraven d’imposar un xic de seny o de mirada àmplia al debat eren automàticament titllats d’això, d’equidistants, amb un to que no admetia per a ells cap altra consideració moral que la de miserables; contaminadors que només podien ser identificats com a perversos justificadors del terror islamista o com a opinadors encoberts del pèrfid sionisme, segons d’on plogués la diatriba.

Podríem demanar al bàndol israelià l’exigència tot just esmentada al que ostenta el poder objectiu, més si hi carreguem tot el revers fosc que mai s’explica des de la seva colonització del lloc a partir del 1947, o les seves bastant òbvies tàctiques d’apartheid. Així mateix, Hamàs exerceix una opressió de terror sobre l’enemic i sobre el seu propi poble, i existeix gràcies a una de les més inhumanes dictadures mundials, la de l’Iran, que no necessita presentació.

Davant el panorama, a servidor li queda ser equidistant: crucifiqueu-lo.