Josep Ramon Jové: “El mecenatge d’empresaris a la cultura de Lleida és una assignatura pendent

Per tal de valorar la seva trajectòria professional i la del festival que organitza any rere any des del 1993, aquest gran valor de la nostra cultura ciutadana ha parlat amb Lectura, tot recordant els temps pioners de l’esdeveniment, el pas dels anys, els canvis viscuts i l’estat actual de les coses. 

El Jazztardor celebra el 30è aniversari. Vostè sempre ha estat darrere de l’organització d’aquest festival. Hi ha hagut grans canvis des dels inicis? El festival Jazztardor ha tingut l’evolució lògica d’un esdeveniment d’aquest tipus. Comencem des de l’Associació Amics del Jazz de Lleida, que va programar sense afany de lucre, dotzenes de concerts de jazz i blues durant gairebé un decenni i que va arribar a editar fins i tot Jazzology, una revista que va aconseguir força prestigi, passant, a continuació, a una gestió professional des de Quadrant Produccions. Als seus inicis el festival era molt humil, encara que vam tenir la sort que en aquella època podies portar mites històrics del jazz per caixets més que raonables. Recordo el pas per Lleida de Nat Adderley, Lee Konitz o Randy Weston. La desapareguda Sala Europa era el temple de la música de la ciutat. Recordo llargues nits de jazz amb amics de l’organització com el Tonet Rufié o el Francesc Peleato, que van jugar un paper molt important en tota aquesta història. Després, la desaparició d’aquest local va ser simultània al creixement cap a un festival amb més recursos i, per tant, amb la possibilitat de contractar artistes que necessitaven espais més grans per als seus concerts. L’arribada de l’Auditori Enric Granados als anys noranta ens va ser molt útil en aquest sentit. 

Com definiria el Jazztardor? Crec profundament que s’aproxima molt a allò que des de l’organització sempre hem volgut que fos: un festival on la qualitat de les propostes dels concerts és el denominador comú, amb un concepte eclèctic a la programació. És a dir, al Jazztardor caben des de concerts del vell jazz de Nova Orleans fins a les propostes més avantguardistes del present. Tot allò que estigui viu i en actiu té l’opció de venir a mostrar- se a Lleida en el marc del certamen. Per altra banda, el nostre pressupost i les característiques de Lleida fan ideal que el festival combini des de figures emergents fins a talents consagrats. 

Com veu el públic del festival? És clar que després de 30 anys hem vist passar diferents generacions. M’encanta veure com els fills o els nets dels aficionats que venien a la Sala Europa fa anys ara s’incorporen a l’afició jazzística local. Tenim la sort de comptar amb un públic molt fidel, un públic atent que ens ha demostrat que valora l’esforç que suposa organitzar un esdeveniment com el Jazztardor. En algunes persones he arribat a intuir la militància a favor de la cultura projectada en el suport al Jazztardor. Això em sembla emocionant. Ara estic atent als grans canvis que la tecnologia ha provocat a la música popular. Vull comprendre com això afectarà el jazz i les músiques improvisades. Desitjo que hi hagi una evolució, una transformació que provoqui mantenir viva l’atenció dels més joves. 

I la relació entre el certamen i la ciutat? Crec que és una relació que es fa evident en molts aspectes. En primer lloc, el Jazztardor és un dels actius que garanteixen que la música de qualitat sigui una realitat assentada a Lleida, com també ho són altres festivals o programacions locals. D’altra banda, el Jazztardor ha esdevingut referencial per programar bona música, al marge de si els qui la interpreten són artistes més o menys mediàtics. Finalment podria parlar d’una relació sentimental entre els aficionats de Lleida i el Jazztardor. Pot semblar estrany, però estic convençut que és un certamen que amb els anys d’història que té i totes les vicessituts que ha passat és estimat per molta gent de Lleida que l’ha viscut molt intensament i durant tota la seva evolució. 

Ha estat fàcil la relació del Jazztardor amb les institucions tots aquests anys? La relació amb les institucions sempre ha estat cordial i de respecte mutu. Dins hi ha hagut moltes persones que han valorat i dimensionat el Jazztardor amb molt encert ajudant al creixement del festival, encara que també n’hi ha hagut unes poques que preferiria oblidar. També ha estat una relació evolutiva i vinculada a altres aspectes. Per exemple, en el moment en què vaig decidir començar aventures com a segell discogràfic per promocionar els músics estatals, l’atenció de les institucions de fora de Lleida es va incrementar, i això lògicament va ser bo per al Jazztardor. Avui les relacions amb les institucions tenen una salubritat notable, però hem de lluitar perquè evolucioni a excel·lent. 

A moltes ciutats d’aquí i de més enllà de les nostres fronteres, el patrocini a esdeveniments musicals com el Jazztardor és molt freqüent. Per què creu que la cultura del mecenatge a esdeveniments culturals no s’ha acabat d’instaurar com hauria de ser entre nosaltres i, en particular, al festival que dirigeix? Crec que a Lleida el mecenatge a la cultura d’empresaris i industrials és una assignatura pendent. Hi ha casos en què aquest mecenatge sí que es produeix, tots els coneixem, però encara hi ha molt per fer. Els meus freqüents viatges de treball em fan conèixer altres realitats, llocs on no s’entendria la cultura sense el mecenatge i aquesta relació està consolidada. Lleida necessita avançar molt en aquest sentit. Aquesta seria la meva opinió. I si em permets un suggeriment, crec que la tasca d’avançar en aquest sentit és quelcom que hauria de ser prioritari en les polítiques municipals en general i culturals en particular. 

Quins artistes que hagin estat presents de llarg a llarg del Jazztardor destacaria? Al meu entendre tots són destacables en un sentit o en un altre. M’agrada pensar que el festival ha acollit talents emergents que van acabar sent estrelles, des de Sílvia Pérez Cruz a Brad Mehldau, i també he gaudit del pas per la nostra ciutat d’astres com Chick Corea, Terence Blanchard, Arturo Sandoval, Ron Carter o Michel Camilo, entre molts més igualment destacables. Per a mi és molt important que tots se sentin ben acollits i sé que això ajuda que els seus concerts siguin millors, estimulant la màgia i la química que el directe provoca entre executants i públic. 

Quines anècdotes destacaria de les esdevingudes durant les nombroses edicions del festival? Trenta anys donen per a moltes anècdotes, sens dubte. Per exemple, el dia que Charmaine Neville va prendre un aliment al qual era al·lèrgica i va oferir el concert als deu minuts de sortir d’urgències o la trista mort del mític trompetista Lester Bowie, que va tenir lloc la nit anterior a la seva actuació al Jazztardor. És un llarg recorregut de dates i històries. Recordo també, fora de festival, però si a la temporada de jazz de Lleida, el dia que el gran violinista Stéphane Grappelli va actuar a l’Auditori Enric Granados. Érem a la sala d’artistes i algú el va obsequiar amb una ampolla d’excel·lent whisky de Malta. El músic, de vuitanta- set anys, llavors, va omplir un got fins a la vora i el seu jove acompanyant el va advertir que a aquella edat el licor li podia anar fatal. Grappelli, sense pestanyejar, se’l va mirar i va dir “l’alcohol envelleix l’home jove, però rejoveneix l’ancià”. I no va dubtar a buidar el got d’un sol cop, donant mostres d’estar gaudint- lo àvidament. 

Quin seria el seu espai preferit per celebrar un concert de jazz? El club, sens dubte. Crec que és l’espai natural del jazz i també és el lloc on aquesta música va néixer. En aquests espais petits el públic pot detectar i gaudir de les picades d’ullet entre els músics, la instantània capacitat d’improvisar, els matisos d’un so que moltes vegades amb prou feines està amplificat. El Jazztardor també es caracteritza per oferir concerts a espais d’aquest tipus, des del Cafè del Teatre, l’Antares o l’Espai Orfeó fins a indrets alternatius al territori. Quan les necessitats específiques d’un artista ho requereixen, comptem amb les dues sales de l’Auditori Enric Granados, amb capacitats de públic apreciables. He vist grans músics de jazz mostrar una gran alegria quan els he proposat tocar en un espai reduït i en acústic, sense cap sistema d’amplificació que afecti el so natural del seu instrument. 

Què ens diria d’aquesta 30a edició del Jazztardor? En el moment en què comencem a pensar com podria ser aquest trentè aniversari se’ns van acudir idees diferents; algunes es faran realitat, d’altres em temo que no. En principi sabíem que era essencial tenir una representació tan àmplia com fos possible de l’escena de casa, amb els músics del jazz de Lleida. Això ha motivat que aquest any hi hagi més concerts del que és habitual al programa, però crec que hem aconseguit plasmar aquesta realitat tan propera i interessant. També era important reincidir en com és d’oberta la nostra manera de programar. Per això Stick Men, una banda de progressiu amb Tony Levin, un dels millors baixistes del món, actuarà el dia quatre a l’Auditori, esperem que hi hagi una gran assistència d’espectadors. En definitiva, posem en relleu la personalitat eclèctica del Jazztardor, amb concerts que van des del Dixieland fins a la música progressiva, passant pel rhythm’n blues, el hard bop i altres estils clàssics del gènere com el West Coast. La programació és àmplia i reivindicativa de la nostra personalitat, del que som després de trenta anys. Crec que l’oferta d’aquesta edició és en si mateixa una reivindicació d’un model propi de festival que aspira a complir encara molts més anys.