Entre la fotografia i la màgia: Lily Mart i Rafa Ariño uneixen talent per fer fotografisme

Un il·luminat Albert Einstein deia que “si ho puc imaginar, ho puc crear” i aquesta seria la filosofia d’una forma d’art que, tot i que ja comença a tenir un sòlid recorregut, és encara una gran desconeguda: el fotografisme, que inclou diverses tècniques com el collage, el fotomuntatge o el retoc creatiu. Aquesta modalitat artística es podria dir que sorgeix del collage però utilitzant la fotografia com a element constant de composició. L’artista plàstica Lily Mart i el fotògraf lleidatà Rafa Ariño ja fa temps que treballen conjuntament aquesta tècnica, de la qual esperen poder fer una exposició a la ciutat de Lleida en els propers mesos.

Amb el fotografisme, Rafa Ariño i Lily Mart alternen realitat i ficció amb elements inserits, interpolant la tècnica del collage amb fotografies reals i aconseguint així una nova via expressiva a través d’obres úniques carregades de magnetisme. A través d’aquesta col·laboració busquen una manera diferent de retratar, una mena de “metamorfosi estètica”, una manera de dir, de transmetre, de fer emergir una nova dimensió de la personalitat de cada personatge, artista o banda. 

Parteixen d’una fotografia del Rafa Ariño que és la que desencadenarà la màgia, “la mutació posterior, la sorpresa i el joc creatiu que deixa al descobert el que no es pot veure amb la llibertat perceptiva del missatge icònic”, explica la Lily Mart. Els dos artistes ofereixen, també, la creació de fotografismes per a particulars i artistes de l’àmbit que sigui; per a qualsevol tipus de reportatge tant social com professional: per a books, casaments, regals personalitzats, per a estrelles de cinema i televisió i per a grups de música. 

La col·laboració entre el Rafa Ariño i la Lily Mart va començar quan “un dia, el Rafa, amb el qual ja ens coneixíem d’un concert dels Viva Suecia a Barcelona i ens seguíem per les xarxes socials, es va posar en contacte amb mi i em va suggerir la idea de què em semblaria provar la meva tècnica de collage surrealista digital, però amb una fotografia seva; i així ho vaig fer”, explica la Lily Mart, que afirma que els dos artistes “estàvem encuriosits per veure el resultat. Perquè mai havia col·laborat amb altres creadors, la veritat; va ser tot un repte”, explica la Lily. El Rafa li va passar diverses imatges “i el primer fotografisme conjunt va ser a partir d’una foto de la cantant i component del duo Fuel Fandango, Nita. I des d’aleshores anem creant aquestes obres conjuntes”. 

Ara, el Rafa, quan dispara, també té present que algunes imatges siguin adequades per a un fotografisme, tenint en compte el tipus d’enquadrament, de plànols, angles, la simplicitat, els fons... ja que després hauran de passar per un altre tamís, el de la Lily. “La imaginació em dona la dimensió real de les coses; la realitat és tan sols un punt de vista.” 

Aquest lema és el que guia la Lily a l’hora de crear. “Ressona en el meu cap quan estic submergida en el procés creatiu. En aquell moment no controlo les meves idees sinó que són les idees les que m’aborden. Sols penso i visualitzo el que em suggereix la fotografia pura i real que em passa el Rafa i deixo que altres forces actuïn”. I és que amb el fotografisme “volem fer emergir, treure a la llum allò que roman a l’espera de ser descobert. 

Aquesta tècnica ens permet evocar textures diferents, associacions figuratives, simbòliques, surrealistes i conceptuals. Dins un fotografisme tot és desconcert, seducció, alliberament, joc, ironia, concreció, transgressió... És allà on tot és possible lluny de prejudicis”. Per tant, explica la Lily, “la nostra filosofia i objectiu, amb el Rafa, es basa a mostrar i encobrir, reconvertir la imatge original intentant que els protagonistes no perdin ni una gota de sensualitat, glamour i teatralitat. Es pretén descol·locar l’observador, desarmar-lo, convertir-lo en intèrpret absolut del que veu o del que no veu. Un joc que no busca ocultar, sinó descobrir realitats a través d’imatges del Rafa, editades i manipulades tant de personatges anònims com de consagrats”. 

El blanc i negre 

“Hi ha vida més enllà del color”, comenta la Lily tot rient perquè “el blanc i negre ens brinda poder veure el món d’una manera nova; probablement, una imatge en monocrom cridi més l’atenció que una en color ja que aquest ens pot resultar més normal i quotidià, mentre que el blanc i negre ens apropa més al cinema, a l’escenificació, a l’art en general”. 

Per a la Lily “el blanc i negre ens ajuda a transmetre certes emocions com tranquil ·litat, solemnitat, puresa, transcendència, impacte, força, poder, agressivitat, tristesa, melangia... que el color, segurament, quasi mai ens podria oferir amb la mateixa profunditat”. Per a aquesta creativa, “l’absència de color fa que l’espectador pugui centrar-se en el subjecte o objecte retratat, sense altres distraccions”. Per aquest motiu, alguns dels fotografismes del Rafa Ariño i la Lily Mart tendeixen al blanc i negre per tal de fer més impactant la imatge. 

La Lily és conscient que, per a alguns sectors de l’art i la comunicació, el blanc i negre “és vist o interpretat com una tècnica antiga, passada de moda però grans creadors de diferents disciplines l’han utilitzat, al llarg dels anys, com a eina expressiva, per transcendir amb les seves obres, per poder mostrar, realment, el que volen transmetre, o bé per crear certa atemporalitat, o donar-li context històric o pàtina antiga a una imatge depenent de com sigui tractada”. 

I no falten exemples de grans creadors que han utilitzat aquests colors. “Podem veure la dimensió que prenen les fotografies en blanc i negre del pare del fotoreportatge Henri Cartier-Bresson, o la poesia visual i minimalista del fotògraf espanyol Chema Madoz. El tractament exquisit que en fa, de la combinatòria magistral entre el blanc i negre i el color, el gran Wes Anderson en la seva darrera pel·lícula La crònica francesa o en la polèmica Blonde, on el blanc i negre ens permet viatjar amb més facilitat a altres moments de la vida de la Marilyn Monroe”. Un altre exemple seria “la transgressió i la forma de retratar el costat salvatge d’un dels protagonistes indiscutibles de la movida madrileña, l’icònic Alberto García-Alix, o els retrats evocadors i grotescs de freaks de la societat que la fotògrafa Diane Arbus va voler visibilitzar. O els fotografismes/collage elegants i inquietants, sempre en blanc i negre, del berlinès Noé Sendas (1970) i de Man Ray (1900), pioner en la fotografia abstracta (“rayogrames”, solaritzacions, negatius exposats al sol…)”. Aquests dos últims han estat, potser, els que més han influenciat l’estil de la Lily dins el món del collage i el fotografisme. 

Per a ella, “el blanc i negre és un recurs que mai podem obviar ja que seria com dir que el dia és més impactant, interessant o bonic que la nit. Depèn, ja que hi ha coses, fenòmens, experiències i emocions que només poden passar o només hem pogut experimentar de nit”. Malgrat tot, la Lily afirma que “ens encanten les fotografies en blanc i negre. Però el món ens encanta veure’l de color”.