L’altra Lily Brick

La lleidatana Mireia Serra, inclosa fa poc a la llista dels cinquanta muralistes més reconeguts del món, firma les seves obres com a Lily Brick, pseudònim compartit amb una altra artista que m’imagino que és objecte de la seva admiració –entenc la coincidència com un homenatge–, l’escriptora i cineasta Lily o Lili Brick, nascuda Lilia Iúrievna Kagan a Moscou en 1891 i suïcidada a la mateixa ciutat en 1978, als 87 anys, després de fracturar-se el fèmur. Jueva de gran intel·ligència i personalitat, caràcter inconformista i rebel, que Pablo Neruda va qualificar d’“indomable”, era molt guapa i diversos pintors amics seus la van retratar, com Ródtxenko, Léger, Matisse o Chagall. 

Cosmopolita i viatgera, amb fama de femme fatal, militant de l’avantguarda artística i de la revolució soviètica des d’un bon principi, tot i el desengany ideològic posterior que la portaria a distanciar- se del règim, esdevindria mussa i amant del poeta futurista Vladimir Maiakovski, a qui inspiraria a partir de 1915 la major part dels poemes, entre els quals aquell Lilechka que conté declaracions tan abrandades com les següents, un cop traduïdes en prosa a la nostra llengua: “Potser el meu amor serà una cadena que portaràs sempre penjada, allà on vagis. Per a mi no hi ha un altre sol que el teu amor, encara que no sàpiga on ets ni amb qui estàs. Per a mi no hi ha so més alegre que el del teu nom estimat. Per a mi la teva mirada té més força i poder que qualsevol navalla.” 

Casada amb el crític Osip Brick, un paio molt comprensiu, fins al punt d’acollir Maiakovski a casa seva, on vivien tots tres junts. Com se li pot negar res, a un home així, disculpava el marit la seva actitud tan tolerant. Un cop el poeta es lleva la vida, perquè ella l’abandona per mudar-se a Berlín (“Lili, estima’m”, escriu a la carta de comiat), i mort l’espòs, la doble vídua es torna a casar, ara amb el biògraf de Maiakovski. 

Quan Lilia el va conèixer, Vladimir festejava amb la seva germana petita, Elsa (per matrimoni amb un militar francès, Elsa Triolet), també literata i bellíssima, que l’esmentat Neruda equiparava a una “espasa d’ulls blaus”. Uns ulls que devien ser extraordinaris, perquè la seva parella última, Louis Aragon, els dedicaria un llibre de versos sencer, Les yeux d’Elsa. Hi deia que eren tan profunds que s’hi podien veure reflectits tots els sols i que mirant-los perdia la memòria.