Mario Amorós: “Augusto Pinochet va ser un traïdor, Salvador Allende era un home de paraula

Les efemèrides tenen el poder d’evocar personatges històrics i promoure relectures de fets passats. Aquest 2023 fa cinquanta anys que Augusto Pinochet va sumar-se a la conspiració per enderrocar el govern legítim liderat per Salvador Allende i imposar una dictadura militar i ultraliberal a Xile. L’assalt al palau de la Moneda de Santiago de Xile va ser el símbol d’un cop que va tallar de soca-rel un projecte polític innovador i esperançador. L’historiador alacantí Mario Amorós, especialista en el país transandí, ha publicat ‘Salvador Allende: biografía política, semblanza humana’ (Ed. Capital Swing).

En el cinquantè aniversari de la mort de Salvador Allende, l’historiador Mario Amorós s’ha submergit en la vida personal i pública del polític xilè, un líder carismàtic a qui els poders fàctics i les elits del seu país van enderrocar, contradient el poble que l’havia votat. 

El govern d’Unitat Popular va ser el punt àlgid, i tràgic, d’una carrera que es remunta més de quaranta anys enrere. Salvador Allende va ser realment un personatge singular en la política mundial del segle XX. Ell va participar en la fundació del partit socialista xilè el 1933; va ser diputat amb 28 anys i ministre de Sanitat amb el Front Popular que, com a Espanya, va guanyar les eleccions als anys trenta. Va ser senador des del 45. A partir d’aleshores comença a defensar la idea que si l’esquerra s’agrupava en un projecte politicounitari podia aconseguir la presidència. S’ha de tenir en compte que és un país molt presidencialista i que aleshores les eleccions no tenien segona volta. Si un polític no tenia majoria absoluta el president l’escollia el Congrés Nacional entre els dos candidats més votats. Allende va guanyar les eleccions el 1970 encapçalant una coalició que es presentava amb un programa de transformació social molt ambiciós.

No pretenia imitar la Unió Soviètica i tampoc maquillar el capitalisme amb una pàtina social. Plantegen la nacionalització de les mines de coure, la font de riquesa més important del país, que estaven en mans de companyies privades nord-americanes. La Unitat Popular ho va dur a terme amb el vot unànime del Congrés Nacional, un resultat que van aconseguir perquè 35 diputats de la dreta no hi van voler participar. També va acabar amb el latifundisme heretat del colonialisme espanyol. Per primera vegada en la història del país els camperols van ser ciutadans de ple dret. També van implementar mesures socials i culturals molt importants i una política internacional singular en el context de l’època.

Fan equilibris molt interessants i arriscats en un context mundial de polarització molt acusat. Allende integra Xile en el moviment de països no alineats. Manté relacions cordials amb la Unió Soviètica però no segueix la lògica de Fidel Castro i la revolució cubana. Manté relacions cordials amb els Estats Units i els demana que respectin un país petit com el seu perquè havia decidit democràticament el seu camí. 

L’esquerra més radical l’acusava de ser massa reformista i la dreta conservadora i liberal de ser un comunista? Allende des de sempre es va considerar a ell mateix un revolucionari. Un revolucionari que actuava en un context en el qual l’esquerra podia funcionar legalment i alhora tenia una gran influència en el moviment obrer. Considerava que Xile era un país en el qual era possible que l’esquerra fos hegemònica en el terreny electoral per fer reformes des del govern. Quan rebia crítiques des de sectors més esquerranosos responia que havia obert una segona via cap al socialisme. 

Va ser una mica ingenu confiant en Pinochet com a cap de les forces armades? El 1971 Pinochet era el cap de la guarnició de l’exèrcit a Santiago, el 72 era cap de l’estat major general i quan dimiteix el general Prats, el 1973, el president Allende nomena el número dos, Augusto Pinochet, com a màxim responsable de les Forces Armades xilenes. Aquest tenia la confiança de Prats i del mateix Allende perquè fins aleshores havia actuat d’acord amb les seues obligacions militars. El problema no és Allende, que no té més remei que nomenar-lo perquè era la decisió que corresponia en aquell moment, sinó el mateix Pinochet. Com a general en cap de l’exèrcit de Xile va decidir trair el president de la República i sumar-se a una conjuració que es preparava des de feia setmanes. Una conspiració que ell coneixia perfectament i sobre la qual havia evitat pronunciar-se perquè intentava avaluar fins a quin punt el podia beneficiar a nivell personal. Augusto Pinochet va ser un traïdor, Salvador Allende era un home de paraula. 

Com a l’Espanya del 1936, no tots els militars van ser colpistes. A l’aviació, per exemple, el general Bachelet, pare de l’expresidenta, va ser detingut i torturat pels seus propis companys en uns soterranis. Molts suboficials sospitosos de ser lleials a la república van ser retinguts i torturats dies abans del cop i molts van ser jutjats en consells de guerra després. Els colpistes van preparar-ho tot molt bé per evitar que passés el mateix que a Espanya el 1936 i comencés una guerra. 

Amb l’objectiu d’imposar, com aquí, una dictadura de classe? Els sectors dominants van promoure i van justificar el cop d’estat contra el govern legítim d’Allende per defensar els seus interessos. Les organitzacions empresarials, el diari Mercurio, la dreta política i la direcció de la democràcia cristiana van recolzar el cop d’estat i el bombardeig del Palau de la Moneda, un símbol nacional indiscutible. El cop va ser molt violent i totes aquestes forces polítiques, socials i econòmiques el van legitimar per salvaguardar el seu poder. Pinochet va desplegar un pla de xoc, un projecte de contrareforma liberal que va suposar la misèria i la fam per a milers de xilens. Alhora va construir un sistema polític lucratiu per a les elits, les quals van començar a guanyar molts diners amb les pensions privades, la sanitat privada o l’educació privada. També va liquidar els drets socials que el poble xilè havia conquerit durant dècades de desenvolupament democràtic. Va instaurar un dels sistemes ultraliberals més extrems del món i el va deixar absolutament fixat. A dia d’avui els governs tenen moltes dificultats a l’hora de plantejar i fer reformes econòmiques perquè el sistema està fermament blindat per la legislació xilena. També està consolidat a nivell mental en una part gens menyspreable de la societat. 

Durant dècades, però, va semblar que havien imposat una dictadura i havien perdut el relat. La batalla ideològica continua oberta i la dreta està fent quallar la seua lectura de la història aprofitant, precisament, l’aniversari de la mort d’Allende. Es neguen a acceptar la legitimitat democràtica de la Unitat Popular i promouen la idea que la culpa del cop d’estat va ser del mateix president. Ho estan aconseguint perquè ara mateix és el focus del debat. Els canons de la dreta mediàtica són molt poderosos i l’esquerra amb prou feines té altaveus per impugnar aquestes tesis. 

I malgrat tot, l’esquerra ha guanyat les eleccions. A la segona volta de les eleccions del 2021 Gabriel Boric va guanyar el candidat pinochetista José Antonio Cast. Aquelles eleccions el vot era voluntari, mentre que des de fa un any és obligatori. Hi ha sancions per a qui no vagi a votar. 

Això què ha implicat? Que dos o tres milions de persones que vivien alienes a la política ara sí que van a votar i ho fan a la dreta i la ultradreta. Amb poc temps la dreta mediàtica ha aconseguit instal·lar dos temes de preocupació en l’agenda pública que han sigut clau per aquest electorat: la inseguretat ciutadana, que han exagerat fins al paroxisme, i la immigració com un problema. A partir d’aquestes dues idees han generat un ambient propici per al creixement de l’extrema dreta. De fet, va ser la força més votada el maig passat a les eleccions per escollir els qui han de redactar la nova constitució. 

Una dreta molt en la línia de Trump, Bolsonaro i Ayuso. Ni més ni menys.