Sobirania alimentària

Em deia fa un temps una coneguda que no em mullo gaire en aquestes pàgines, que esperava més contundència. No tinc intenció de fer-li cas perquè la meva voluntat no és l’apostolat, sinó compartir reflexions.

Si aquestes línies serveixen perquè algú s’aturi uns moments i pensi una estona sobre alguna qüestió que li hagi interessat, oli en un llum. Avui m’agradaria endinsar-me en l’àmbit del predicament, amb l’esperit de convidar a la consideració d’alguns apriorismes.

I enceto amb una història pròpia i recent. Fa uns dies, vaig compartir cotxe i quilòmetres amb un rabí i un destacat musulmà.

Vam poder parlar de tot una mica, fins que va arribar l’hora de fer un mos.Em vaig adonar que jo tinc poques restriccions alimentàries, i que em puc adaptar amb facilitat. Que el musulmà en té, però les pot salvar amb verdures, peix, ou.

El rabí, tanmateix, es va trobar amb un desert alimentari. No hi havia cap oferta viable per a ell.

Per sort, com que ja està fet a no trobar res per menjar, portava provisions en una motxilla. El musulmà i jo estàvem consternats, incòmodes perquè no podíem compartir taula amb un company de ruta, tot i que ell insistia que ho tenia coll avall.

A la tornada a Barcelona, vam provar de trucar l’únic restaurant amb oferta càser, o kosher, però malauradament és tancat temporalment.El rabí comentava com de complicat és que un restaurant tingui oferta convencional i oferta càser, perquè cal que els aliments siguin càser, i també les instal·lacions i utensilis, i que no es barregin amb la resta d’utensilis. Vaig comentar que se m’ocorria com a solució incorporar en alguns restaurants una vitrina refrigerada amb menjar càser, senyalitzats, i així el restaurant s’estalviava tot l’enrenou.

El menjar es podia preparar en una instal·lació apta, i repartir entres diversos establiments. Diverses zones de Catalunya volen captar turisme jueu, no necessàriament provinent d’Israel.

Tanmateix, quan arribin, trobaran deserts alimentaris. Ben d’acord que disposem d’una gastronomia diversa, que hi ha cuiners de prestigi internacional, que produïm prou aliments per a la població resident, per al turisme i per a l’exportació, de bona qualitat.

Que som conscients que la producció i la gastronomia han de ser sostenibles, i generar riquesa econòmica.Proposo que la propera fita a curt termini sigui aconseguir que siguem persones sobiranes alimentàriament. Aquí que disposem d’alimentació suficient per a la població (cal aprofundir en la distribució de la riquesa, però menjar n’hi ha); que disposem d’aliments i gastronomia de qualitat, podem començar a entendre les persones com a sobiranes de la pròpia alimentació, és a dir, que tothom pugui decidir què menja, sigui quina sigui la seva opció alimentària.