MÚSICA
El Lleó no és tan ferotge com alguns es pensaven
Van Morrisson signa un disc de versions alegres
El darrer disc de Van Morrison, conegut com el Lleó de Belfast, és un d’aquells de llarga durada que es poden permetre els qui porten més de mig centenar d’anys de carrera i de discos a l’esquena. La fama d’antipàtic que s’ha llaurat als escenaris –és conegut per no dirigir-se al públic ni dir “bona nit”– contrasta, sovint, amb la lluminositat de moltes de les seues peces.
El dia que mori tornaran a sonar fins a la sopa els clàssics que el van catapultar quan era jove i altres cançons de fa trenta o quaranta anys com Brown Eyed Girl, Jackie Wilson said o Days like this, però ningú pot acusar Morrison de viure d’aquells temes. El nord-irlandès és un referent indiscutible d’un estil propi que no ha parat de cultivar i que beu del swing, el Rhythm and blues, el jazz i el country.
En aquest disc ret un homenatge a artistes i temes clàssics del swing que van marcar-lo quan era jove en aquells meravellosos anys cinquanta. Bing Crosby, Jimmie Davies, Louis Jordan o Johnny Kidd & the Pirates són alguns dels referents que porta al seu terreny sense robar-los l’esperit original.
Temes que segurament el gran públic desconeix i alhora els sentirà propers. Un disc lleuger amb temes ballables i un ritme prou trepidant.
Dinou talls entre els quals destaquen Lucile, Shakill’All Over i Bye bye Johny. Un altre bon disc sense més.