Carme Fontanet: “El més difícil de viatjar sense companyia pel món és la soledat”

Tot va començar amb una desil·lusió en el món laboral i una mena de crisi existencial que van fer que la lleidatana Carme Fontanet, als 23 anys, decidís anar a rodar pel món sola. Havia estat seguint per les xarxes altres noies que havien emprès aquesta aventura i va pensar que si elles ho feien “també ho podia fer jo”. La seva aventura l’ha portat per l’Orient Mitjà, Indonèsia i Àsia durant 15 mesos. Ha creat un canal a YouTube anomenat Viajar a lo desconocido on té 4.000 seguidors i un altre a Instagram amb 15.000.

−Amb només 23 anys va decidir marxar de casa i viatjar sola pel món. Per què? Per una situació de desil·lusió amb el món laboral i també per una mena de crisi existencial. Van ser un conjunt de coses. Jo havia estudiat Disseny Gràfic i un màster en Publicitat a Barcelona. Quan vaig entrar al circuit laboral em vaig adonar que allò no era per a mi. No sabia què fer i tampoc sabia què volia fer amb la meva vida. 

−I va decidir marxar. Feia temps que seguia diverses noies per YouTube que viatjaven soles. Ja tenia referències i vaig pensar que si elles ho havien fet també ho podia fer jo. Vivia uns moments en els quals no sabia cap a on volia tirar i vaig decidir-me pel que em feia més il·lusió. I ara mateix això és el que em mou. 

−La família com s’ho va prendre? (Rialles) A casa van tenir una mena de xoc. No s’ho esperaven. Però ells saben que sempre he estat molt impulsiva i jo tenia molt clar que havia de marxar i veure món perquè tot plegat m’ajudés a descobrir qui era realment i què volia fer. La meva família em coneix i sap que soc com una fulla que es mou al ritme del vent. 

−Com va planificar el primer viatge? On va decidir anar? Jo no havia viatjat mai sola i he de reconèixer que la idea em provocava molta por. Per tant, vaig decidir començar pel Camino de Santiago. Allí vaig conèixer moltíssima gent que anava sola pel món i vaig entendre que el meu somni era possible. El segon viatge podem dir que el vaig fer mig acompanyada. Vaig marxar a Israel i Palestina amb un amic a fer un voluntariat i al cap d’un mes vaig emprendre sola el viatge cap a l’Índia. Vaig estar viatjant durant 15 mesos seguits. 

−Aquí és quan surt realment de la seva zona de confort? Necessitava marxar del que coneixem com Occident i de la mentalitat que domina la nostra societat. L’Índia, a més, és com una mena d’indret de referència, de canvi. El primer mes vaig fer un curs de ioga a Rishiqueish i a partir d’aquesta formació, zero plans. Vaig decidir només viure, només viatjar. A Occident tenim una dèria per tenir-ho tot planificat, però quan arribes a aquests països t’adones que la gent viu el dia a dia, hi ha molta improvisació i sempre passa alguna cosa. 

−Suposo que també hi va haver moments complicats. El més dur és la soledat, però al final l’acabes gestionant cap al costat positiu. Potser un dels moments més complicats va ser un viatge en tren a l’Índia. Vaig comprar el bitllet un dia abans en una agència local índia en sleeper class, una de les classes més econòmiques, però també de les més desagradables pel que fa a comoditats. L’endemà em vaig dirigir a l’estació amb la motxilla, la botella d’aigua i un parell de coses per picar. Pensava que el viatge amb tren nocturn trigaria unes dotze hores aproximadament, per això em vaig endur el més bàsic per passar la nit. Al cap d’unes hores, després de començar a xerrar amb els meus veïns de vagó, vaig saber que en lloc de dotze hores en aquell tren me n’esperaven trenta-cinc de viatge. Vaig estar ficada en aquell vagó durant un dia i mig. Encara no sé ni com vaig sobreviure! 

−I tots aquests viatges com els finança? L’ajuda la família? No, mai he viscut dels pares. Abans de marxar havia estalviat molt i durant els mesos del viatge anava fent voluntariats, de manera que tenia assegurat l’allotjament i el menjar. La meva formació com a dissenyadora gràfica també em va ajudar, però he fet un munt de coses: des de fer de guia en un safari de camells fins a fer de cambrera en un restaurant vegà. 

−I després de l’Índia? Doncs cap a Indonèsia. Vaig recórrer tot el sud-est asiàtic, només em falta Filipines i Singapur. Aleshores va esclatar la pandèmia i vaig haver de tornar a Espanya. 

−I què va fer tancada a Lleida? Doncs durant aquells mesos vaig tornar a treballar de dissenyadora gràfica, experiències que em van acabar de convèncer que tot allò no era per a mi. El fet d’estar tancada en una oficina m’angoixava, llavors vaig començar el meu projecte a YouTube: Viajar a lo desconocido. Jo sempre porto una càmera a sobre i tenia molt material. 

−Pot fer-nos cinc cèntims d’aquest projecte a les xarxes? A través del canal pretenc compartir totes les experiències que he viscut viatjant sola pel món. Al canal de YouTube ja tinc 4.000 seguidors i més de 15.000 a Instagram. També vaig començar a fer un podcast a Spotify en què entrevisto altres viatgers. Durant un temps vaig estar a la plataforma Wabi Sabi, a través de la qual tu et fas coordinador i expliques les teves aventures i la gent et contacta perquè volen viure diferents experiències i tu et converteixes en guia.

−Munta el seu projecte quan encara estàvem en pandèmia? Sí, però l’octubre del 2021 vaig tornar a viatjar cap a l’Orient Mitjà: Egipte, Turquia, l’Iran, l’Iraq... 

−No deu ser fàcil per a una dona viatjar sola en aquests països. És lamentable, però el fet de ser dona blanca amb passaport tot ho fa diferent. D’altra banda, també he de dir que cal trencar amb alguns prejudicis sobre certes cultures. Hi ha gent a qui el sol fet de viatjar a l’Iran o l’Iraq els sembla una barbaritat, però quan realment coneixes la gent d’aquests països vas superant totes les pors. 

−El darrer viatge quin ha estat? Doncs al 2022 vaig decidir tornar a l’Índia i el Nepal. L’Índia la repetiria mil cops, és un país que m’encanta i a la vegada m’impacta. Entenc que hi hagi persones que no en vulguin saber res, però és un món únic, amb una riquesa cultural impressionant, i l’espiritualitat es viu molt diferent que a Occident. 

−Quin ha estat el país que més l’ha sorprès, a banda de l’Índia, és clar? He visitat bastants països i diria que és gairebé impossible elegir- ne un, perquè el més bonic de viatjar a llocs desconeguts és precisament el bagatge que vas acumulant. Tot i això, crec que un dels països que més m’ha cridat l’atenció és l’Iraq. Vaig tenir l’enorme privilegi de ser invitada a allotjar-me a Mossul amb una família supervivent del grup terrorista d’ISIS. Vaig dormir i menjar amb ells durant un parell de dies. Totes aquestes converses i experiències es poden trobar documentades al meu canal de YouTube Viajar a lo desconocido. La Sara, la noia que em va invitar a quedar-me amb la seva família, m’explicava amb un somriure d’orella a orella com la gent de Mossul només mira endavant sense que la pèrdua i la tristesa del passat els consumeixi. Sens dubte, va ser tota una mostra de resiliència. 

−I ara què fa per Lleida? Bona pregunta. La veritat és que necessitava descansar i estic renovant els objectius del meu projecte.