SEGRE

ENTREVISTA

Jordi Solé: “La Gardner va estar dos mesos a Tossa i li van fer una estàtua. Quants actors poden dir això?”

A Tossa de Mar, la primavera de 1950, s'hi va rodar 'Pandora i l’holandès errant', protagonitzada per Ava
Gardner, una de les grans estrelles de Hollywood

​Jordi Solé (Sabadell, 1966) situa la novel·la 'L’any que vaig estimar Ava Gardner', guanyadora del premi Prudenci Bertrana en aquest rodatge 

Jordi Solé: “La Gardner va estar dos mesos a Tossa i li van fer una estàtua. Quants actors poden dir això?”

Jordi Solé - SEGRE

Publicado por
TEXT I FOTOS: MARIA RIBES VILÀ

Creado:

Actualizado:

Tossa de Mar, primavera de 1950. La vida d’aquest petit poble de pescadors es capgira arran de la filmació de la pel·lícula Pandora and the Flying Dutchman (Pandora i l’holandès errant), protagonitzada per Ava Gardner, una de les grans estrelles de Hollywood del moment.

Aquest és l’escenari real en què Jordi Solé (Sabadell, 1966) situa la novel·la L’any que vaig estimar Ava Gardner, guanyadora del premi Prudenci Bertrana. Una història en què la realitat es barreja amb la ficció per parlar-nos de sentiments i emocions i que ens interpel·la sobre les nostres contradiccions.

Solé arriba al lloc acordat per a l’entrevista amb una samarreta en què es pot llegir “Yo he venido aquí a hablar de mi libro”, la famosa frase que l’escriptor Francisco Umbral va pronunciar en un programa de televisió ja fa una pila d’anys. Tota una declaració d’intencions per part d’aquest periodista i escriptor de tarannà cordial i rialler i amb una gran capacitat comunicativa. I de la mateixa manera que ens parla a bastament del seu premiat llibre, també deixa clar que si bé valora el guardó i està content d’haver-lo guanyat, als cinquanta- set anys ho fa en la seua justa mesura. També relativitza algunes crítiques negatives que ha rebut i ens les explica amb humor. Perquè ha vingut a parlar del seu llibre... sense complexos. 

−L’enhorabona pel premi. No és el primer que guanya, però. No. Però és important, el Prudenci Bertrana. Professionalment, és el millor que m’ha passat mai. A mi m’agradaria que em posés a primera divisió, sobretot si es pretén viure de fer llibres. Que em faciliti que la gent em conegui i em tingui en compte la pròxima vegada que entri en una llibreria. De moment noto el rebombori, l’atenció que els mitjans em dispenseu i el retorn que tinc dels lectors. Esperem que això tingui continuïtat. 

−He de reconèixer que ja al segon capítol se’m van posar automàticament unes glamuroses ulleres en tecnicolor. [Riu] Gràcies! Ho vaig intentar, sí. Submergir el lector en el rodatge d’una pel·li de Hollywood als anys cinquanta. 

−A L’any que vaig estimar Ava Gardner aprofita una història real per posar-n’hi una altra de ficció. Per què va escollir el rodatge de Pandora and the Flying Dutchman? Hi ha diversos motius. Al lector català ens agrada llegir coses relacionades amb casa nostra, és un valor afegit. Recordo que la primera novel ·la que vaig escriure era de romans i a l’editorial em van dir si els fets podien passar aquí. I no, havien de ser a Egipte. Però en aquest darrer llibre el rodatge va ser a Tossa. La Gardner va venir a Tossa! 

−La seua estàtua encara és visitada i admirada. I tant. Tothom s’hi atura i s’hi fa una foto. Tossa té un abans i un després del rodatge. La Gardner va ser a Tossa del 20 de març fins al 25 de maig de 1950. Farà aviat setanta-cinc anys. Actors i actrius famosos han rodat en molts llocs del món. La Gardner només s’hi està dos mesos i li fan una estàtua. Per què? Perquè Tossa abans de Pandora és una cosa i després n’és una altra. Un claríssim punt d’inflexió. 

−Tossa es va capgirar, però el fenomen va ser molt més ampli. Obria portades a tot Espanya. Absolutament. I l’arribada de Frank Sinatra –que queia fatal a tothom– només va fer que augmentar- ne el ressò. Sinatra ve a controlar la seva amant –el cantant estava casat amb una altra dona, aleshores– perquè sospita que té un afer amb Mario Cabré, que era el guapo oficial, el Brad Pitt de l’època. És una mostra de fins a quin punt Sinatra, que va estar amb moltes dones, estava d’enamorat de l’Ava Gardner. Travessar l’Atlàntic de manera imprevista... només ho va fer per ella. L’Ava és la dona de la seva vida de la mateixa manera que Sinatra és l’home de la vida de l’Ava. 

−La relació va durar molts anys. Una relació bastant tòxica. Clarament. Són dues persones amb molt caràcter que tendeixen a dur els excessos –tots dos beuen molt– al límit. A més, el cantant és un egòlatra i alhora és insegur. Però després de trencar, i això surt a les memòries de l’actriu, només té bones paraules per al cantant. L’Ava té bones paraules per a tots els seus ex excepte per a un: Mario Cabré. 

−Per què? Cabré gaudia de la simpatia de l’opinió pública. Cert. Era un home sensible i educat, a més de molt guapo. Però tinc la meva pròpia teoria sobre això: Cabré era tiet carnal de l’actor i director de cinema Mario Gas. Era germà de la seva mare. Gas explica en un reportatge que ell va veure unes cartes d’Ava, adreçades al seu oncle, posteriors al rodatge. Si ella a les seves memòries el deixa com un drap brut... per què li escriu cartes posteriorment? A més, hi ha almenys un restaurador de Barcelona que afirma que van sopar junts després de l’any cinquanta. Per tant, va ser quelcom més que una aventura, però ella ho nega per no fer mal a Sinatra. Amb el cantant es van estimar tota la vida. Quan l’Ava va patir l’ictus, ell li va pagar l’hospital. Ella cada nit escoltava les seves cançons. No podia explicar una història que ferís el seu gran amor. I sacrifica la memòria del pobre Cabré. 

−Aquesta dona enamorava tots els homes. Era irresistible. Si llegeixes les seves memòries, traduïdes al castellà per la Lucía Graves per indicació expressa de l’actriu, és una dona molt autèntica. A mi em va guanyar de seguida. S’adreça al lector dient-li “encanto”. És una dona increïblement guapa, que gaudeix de la vida sense complexos, que té moltes relacions, que sempre té una paraula amable per als seus amics i per a les seves parelles i que és propera amb tothom. 

−Hi ha una sèrie espanyola... Arde Madrid! 

−Sí! És una ficció que transcorre quan ella s’instal·la a la capital espanyola uns anys després del rodatge de Pandora. Una sèrie magnífica, però en ella Ava ja és una altra Ava. Havia tallat amb Sinatra i avortat dues vegades, sabia que no podria tenir fills. Sap que ha de renunciar al seu somni de formar família amb en Frank i gaudeix de les coses que li agraden: la festa, els homes i el whisky. 

-Tornem al 1950: Tossa és un poble de pescadors i encara havia d’arribar el boom turístic. Per als hotelers és una gran notícia saber que venien “els americans”. Sí, tot i que la majoria són anglesos! Veuen l’oportunitat de fer diners. La gent del poble tampoc va protestar gaire. Havia estat un any molt dolent de pesca i l’entrada de dòlars va anar molt bé. És allò de Berlanga: “Americanos, os recibimos con alegría” [riu]. 

−Per construir aquesta història s’ha documentat molt. En l’apartat d’agraïments menciona l’arxiver de Tossa. Es va bolcar a enviar-me documentació de tot el que es va viure al poble, sobre l’hotel on es van allotjar l’equip... El vaig conèixer posteriorment i li ho vaig agrair. També hi ha un testimoni privilegiat: un jove fotògraf, Manel Fàbregas, a qui donen permís per fer fotos i que és un personatge del llibre. La seva feina em va ser molt útil, les imatges són boníssimes. 

−Anem a la història de ficció: el Pol. És el noi que lloguen per fer de traductor i el nexe d’unió entre aquests dos mons: la gent de Tossa i l’equip de rodatge. En aquella època, aquí, ningú parlava anglès. Només va venir un intèrpret, que no devia donar l’abast. El Pol és fill de la cuinera anglesa Heather, una vídua d’un soldat republicà mort a la Guerra Civil. Em va anar bé per construir la història paral·lela. −

−És un personatge potent, la mare del Pol. La Heather ha patit molt. És republicana, com el seu marit. Té ideals, conserva la dignitat. S’adona que els estrangers s’aprofiten de la situació en què queda Espanya després de la Guerra. S’ho mira tot amb escepticisme. Per això no li fa gens de gràcia que lloguin el seu fill com a intèrpret. 

−Però ella acaba vivint una història d’amor amb un dels estrangers del rodatge. És el contrapès de l’Ava. Totes dues viuen una història d’amor, però són la cara i la creu. Et confesso que a la primera versió de la novel·la, la Heather pesava molt menys, perquè vaig prioritzar la informació cinematogràfica. Però vaig veure –em van fer veure– que la Heather era realment a qui calia potenciar. 

−El Pol i la Heather s’adoren. És una relació mare-fill molt bonica, sí. Jo vaig ser pare tard, amb quaranta-quatre anys. No n’estava gaire convençut, si t’he de ser sincer, i és el millor que m’ha passat a la vida. Ella el vol protegir de qualsevol perill. Tots els pares ho volem, oi? Però és impossible. 

−I el Pol acaba perdudament enamorat de l’Ava Gardner. És la deessa que surt de la pantalla i es converteix en una dona real, que el convida a Coca-Cola i el tracta amb afecte i calidesa. El Pol és un noi intel·ligent i sensible, i només té catorze anys. Impossible no enamorar-se’n! Però fixi’s com reacciona la Gardner quan li fan veure que el nen pateix [silenci]. Bé, no fem espòilers. 

−És una novel·la amable en la qual parla bàsicament de sentiments. És una ruptura amb els seus llibres anteriors, més durs. És una amabilitat buscada. No volia fer sang ni presentar bons i dolents. Sinatra és un egòlatra, d’acord, però també una persona molt insegura, víctima del seu propi èxit i alhora pot ser empàtic i generós. James Mason, l’actor britànic, és reservat i viu amb la seva dona i la seva filla, apartat de l’equip, a Tossa. Però uns anys abans li encantava fer trios i no tenia casa pròpia. Tots estem construïts de les nostres pròpies contradiccions. També diré que aquest to amable que esmenta algú me l’ha recriminat. 

Hi ha aspectes que surten tangencialment en la narració i que resulten molt interessants. La presència del català, per exemple. Hi ha una escena en què demanen a pescadors de Tossa que parlin entre ells, improvisant. I parlen en català, és clar, per a sorpresa del director. Aquesta escena es conserva original. Ni tan sols es toca en el doblatge al castellà, en ple franquisme. M’interessava parlar d’aquesta qüestió perquè la gent parlava català, l’any 1950. El castellà només es feia servir quan era necessari. I l’escena conservada n’és una prova claríssima. 

−Hollywood sap manipular l’opinió pública a través de la premsa nord-americana. L’aventura Gardner-Cabré la propicien i en fan ressò per donar publicitat a la pel·lícula. Funcionaven així. Pensi que en aquella època els actors són propietat dels estudis, en aquest cas de la Metro-Goldwyn-Mayer. Feien i desfeien, s’inventaven aspectes de la seva vida privada i els tapaven les misèries. Protegien molt les seves inversions. Li parlo de l’època daurada de Hollywood, quan era una “fàbrica de somnis”. 

−Vostè ha col·laborat amb Fotogramas. A la novel·la surt una redactora d’aquesta publicació intentant fer un reportatge gairebé impossible. És un homenatge o una crítica? Una mica de les dues coses. He quedat molt desagradablement sorprès de la premsa de l’època. Hi ha articles que són íntegrament mentida. No contrastaven cap informació, la retòrica franquista era insofrible, el masclisme insultant, el periodista formava part de la notícia, etc. Fotogramas va inventar-se una biografia de Sinatra per fer-lo quedar com un drap brut, ple de fal· làcies. El Fotogramas on jo he treballat ja era un referent, però no en el moment del rodatge de Pandora. He volgut treure una mica de glamur a aquest tipus de premsa i ensenyar les misèries. 

−D’on li ve aquest amor pel cinema? Dels pares, sobretot del meu pare. Escrivia a Hollywood i demanava fotos dedicades per celebritats. En tenia una pila. Un dia, no sé quin rampell li va agafar, i les va llençar totes! Jo era petit, no vaig poder evitar-ho i ara ho lamento. A més, a casa teníem molt costum d’anar al cine, com a mínim, un cop per setmana. No ens perdíem cap estrena. Des d’aleshores que m’apassiona. I que duri!

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking