Dones transformadores

De dones n’hi ha hagut sempre, una altra cosa és si la societat els ha donat mai el protagonisme que els pertoca. Al món rural el seu paper també s’ha de reivindicar. El projecte ‘Lleida, Terra de Dones transformadores’, impulsat per la delegació del Govern de la Generalitat a Lleida per visibilitzar-les, ha començat aquest desembre al Palau d’Anglesola.

No podem negar que la nostra societat ha avançat molt pel que fa als drets de les dones en només una generació. Així mateix, seria il·lús pensar que ja està tot fet. La igualtat és un repte col·lectiu que cadascú ha de saber lluitar a la feina, al carrer, a l’escola i a casa. En la intimitat familiar, però, no sempre és fàcil empoderar-se i prendre decisions que potser neden a contracorrent. 

És important emmirallar-nos en referents com esportistes d’elit, polítiques de primera fila o científiques punteres. Alhora, també ho és trobar referents amb qui ens puguem sentir identificades perquè són com nosaltres. Perruqueres, pageses, infermeres, restauradores, mestres, botigueres, professionals liberals, treballadores del sector serveis o del sector industrial. 

El projecte Dones transformadores, que es va presentar aquesta tardor amb una dotzena de protagonistes d’arreu del territori, ha començat aquest mes de desembre al Palau d’Anglesola. El tret de sortida d’una gira per diversos pobles de tota la demarcació. L’objectiu? Visibilitzar les il·lusions, les lluites, les contradiccions, les pors i les esperances de totes aquelles dones que s’avinguin a explicar-les. Tant és l’edat, el nivell d’estudis, la història personal, la procedència o l’aspecte físic: totes són benvingudes a parlar. 

Com la Maria Concepció Vilagrasa, que des de sempre ha tingut clar que “només pel fet de ser persona ja tinc tots els drets i, per tant, no me’ls ha de donar ningú ni penso esperar que ningú me’ls reconegui”. Valenta i decidida, quan era jove es va fer una casa i quan li van demanar el permís marital per portar-li la llum s’hi va negar. La casa era seua i aquella exigència era ridícula. Avui en dia aquestes restriccions legals ja no existeixen, encara que les pressions socials no hagin acabat de marxar. Quan la Míriam Solé va apostar per fer-se pallassa, no ho va tenir tan fàcil com podia semblar: “Al començament hi havia gent que ho va acabar d’acceptar i en algunes actuacions encara m’he de sentir dir alguns comentaris sexistes del públic. Malgrat tot, no penso desistir perquè m’encanta”. 

No sempre és fàcil o possible fer el que una vol. No tant per les habilitats sinó perquè a poc a poc, quan ens fem grans i assumim responsabilitats, els compromisos familiars es van avantposant als projectes professionals. Per això la Mònica Tribó és conscient que cal treballar els valors feministes en tots els àmbits de la vida. Ella ho fa a l’escola, on mira d’inculcar als infants “la importància de lluitar pels seus somnis”. Alhora, Tribó destaca “la dificultat de ser mare i emprenedora. La conciliació és complicada perquè som les dones que som mares i hem de decidir quan volem ser-ho”. 

La desigualtat entre homes i dones, emperò, a vegades s’encavalca amb altres tipus de discriminacions. Tere Reyes considera que el seu pare la va educar en igualtat de condicions i “em va ensenyar a ser una dona valenta i a defensar-me”. Per contra, “pel fet de ser gitana al llarg de la vida sí que he viscut situacions de racisme”. El treball per la igualtat serà llarg, el projecte de les Dones Transformades acaba de començar.

El treball per la igualtat serà llarg, el projecte de les Dones Transformades acaba de començar.