Miracle per Nadal: erradicar la diftèria

Una de les coses més terribles que ens poden passar és la malaltia d’un fill. Més encara si és petit.

Pitjor encara si és sobtat, evoluciona ràpidament i causa la mort amb intens patiment. Amb aquesta carta de presentació no és d’estranyar que la diftèria fos temuda des de l’època dels faraons.

La diftèria es una infecció molt contagiosa que causa febre, mal de gola, dificultat per empassar i tos. Pot provocar epidèmies i resulta molt greu en infants.

A Europa era coneguda amb el malnom de l’àngel exterminador ja que en pocs dies provocava la inflamació dels ganglis del coll, formant un anell que asfixiava les seves víctimes; en aquest punt la mort era segura. La industrialització del segle XIX va provocar un sobtat augment de població urbana i la insalubritat conseqüent va facilitar l’aparició en brots que delmaven la població infantil.

El 1884 es va identificar l’agent causal a l’Institut d’Higiene de Berlín: Corynebacterium diphtheriae, un bacil que produeix una toxina. Allí treballava el metge Emil von Behring, que va descobrir que a la sang dels animals que havien superat la malaltia hi havia una substància que n’impedia l’agreujament.

La producció del sèrum antitoxina era costosa i extremament difícil i, a més, les autoritats n’havien prohibit l’ús en humans. El fet és que, difícil o prohibit, la nit de Nadal del 1891 una nena de 11 anys agonitzava en un hospital de Berlín.

Von Behring li va administrar el seu sèrum i la recuperació va ser tan ràpida que el succés va ser explicat pels diaris com un miracle. El monumental esforç realitzat els següents tres anys va permetre protegir 20.000 nens només a la capital alemanya.

El 1901 van atorgar a Von Behring el primer premi Nobel de Medicina. Les investigacions van continuar intensament i l’any 1913 va ser desenvolupada una vacuna que va permetre immunitzar els nens i fer que, al nostre primer món, la diftèria sigui gairebé història.