Lluís Caelles: “Les xarxes socials han accentuat la idea que la notícia és el periodista i no els fets”

Nascut a Isona el 1966, després de passar pel diari SEGRE va fer el salt a TV3: era el maig del 1993. Als estudis de Sant Joan Despí ha fet gairebé tots els papers de l’auca. Ha estat editor i presentador dels telenotícies i del 3/24, ha estat corresponsal a Brussel·les, ha cobert diferents conflictes i ha fet alguns reportatges del 30 minuts. Amb Jordi Vicente va escriure Fukushima, crònica d’un tsunami nuclear (Viena, 2012) i ha explicat la guerra d’Ucraïna com a enviat especial. Fa unes setmanes va oferir una conferència a Torrefarrera organitzada per les Aules d’Extensió Universitària.

Aprofitem que Lluís Caelles ha arribat una estona abans de la xerrada per seure davant d’una de les taules de la nova biblioteca de Torrefarrera. Parlem en veu baixa per no destorbar la resta d’usuaris. Reconeix que feia molt temps que no trepitjava Ponent i quan li van proposar de venir “no vaig poder dir que no”. 

−Vostè era a Kíiv el dia que Putin va llençar una ofensiva que tothom pensava que seria llampec. Ja han passat dos anys i el conflicte està enquistat. Com viuen els ucraïnesos aquesta incertesa? El primer any la moral de la gent era espectacular. Però la realitat els l’està minant i comença a decaure. El cap de l’estat major, Valeri Zalujni, va confessar que pensaven que si causaven moltes baixes en les files russes això faria replantejar la guerra. Va ser un error, deia, perquè la vida a Rússia val poc i perquè poden enviar-hi tants soldats com faci falta. En aquest sentit Rússia té molts més habitants i un control molt estricte sobre la població. −

−En una connexió va entrevistar un matrimoni que resistia en un escenari absolutament devastat. El fill vivia a Moscou i estaven trencant les relacions perquè ell no es creia el que li explicaven els seus propis pares. Aquesta és una història molt compartida. A Ucraïna gairebé tothom té parents a Rússia. Kíiv-Moscou era un tren de nit, eren dues ciutats permanentment connectades. Molta gent ens va confessar que se sentien dolorosament impotents perquè no eren capaços de convèncer la seua família de Rússia que els estaven massacrant, que els bombardejaven contínuament i que les tropes de Putin havien comès assassinats a sang freda de civils i saquejaven les cases com si fossin a l’edat mitjana. Els seus parents replicaven que era mentida i que els soldats eren a Ucraïna per alliberar- los dels nazis. 

−Hi ha qui considera que part del nacionalisme ucraïnès hegemònic està inoculat per moviments d’extrema dreta. Que l’extrema dreta té el seu rol a la guerra no es pot negar. Quan ho preguntes a qualsevol, la resposta sempre és la mateixa: “mentre estiguem en guerra no es pregunta res”. Durant el temps del batalló Azov, uns soldats que feien molt respecte i no tenien cap simpatia per als periodistes, la gent sabia que eren d’extrema dreta i alhora acceptaven que sort n’hi havia de tenir-los al front. Hi són? Sí. Són majoritaris? Diria que no. Quan vas al front et trobes de tot, el darrer capità que vam entrevistar era un funcionari de duanes que el van ascendir perquè era molt bo coordinant equips. 

−L’edat militar ucraïnesa va dels divuit als seixanta anys. Els homes no poden emigrar. A tu i a mi ens podrien mobilitzar. 

−Havia cobert mai un conflicte tan intens com aquest? Vaig ser a Gaza el 2014, però aleshores era un exèrcit professional atacant milícies, era una guerra de guerrilles. A Ucraïna estem parlant d’una guerra convencional. Trinxeres, artilleria, tancs, drons suïcides, canons i míssils. De trets, allà on deixen arribar els periodistes, en sents pocs. 

−Ha passat por? En algun moment puntual sí, però por sostinguda en el temps no 

−Què és el que més l’ha impactat de la guerra? Veure com la gent s’acostuma a tot. Qui s’ha quedat a primera línia, en una zona on les bombes no paren de caure, viu pràcticament sota terra. La por la somatitzen i hi han de conviure. Els soldats també en tenen. A vegades t’adones que està passant alguna cosa per la cara que fan. De sobte els canvia l’expressió, s’espanten i notes la tensió. 

−I com a periodista, com gestiona les pròpies emocions? No ho sé, no tinc un sistema. Una vegada vam visitar unes famílies que s’havien instal·lat en uns soterranis d’un barri de Khàrkiv, molt a la vora del front. Tot estava molt brut i fosc i hi havia criatures petites. Feia molta pudor, era molt insalubre. En sortir em vaig haver d’apartar i plorar. La guerra és molt gran i hi ha tantes històries que és impossible d’assimilar-les. És allò que deia Stalin o Beria: dos-cents mil morts és una xifra, un mort és una catàstrofe. 

−Per explicar-nos la seua realitat també s’ha d’envair la intimitat. Si treballes per a una tele tens com a mínim dues connexions, una al migdia i una altra al vespre. Quan t’aixeques saps que a dos quarts de tres has d’haver enviat una peça a Barcelona i això vol dir viatjar, moure’t per zones complicades, pensar, gravar, tornar, editar, buscar covertura… Això et crea una rutina al cervell sobre la qual cavalques sense parar. És tot tan operatiu que és més fàcil deixar les emocions al marge. D’altra banda, estàs amb algú que t’està explicant una catàstrofe monumental, com la seua vida s’ha esfondrat, i tu penses que encara no tens el tall i que d’aquí a cinc minuts has de marxar perquè si no perds la connexió. És complicat de conciliar i aquesta contradicció t’esquinça una mica per dins. 

− Quan va entrar a TV3? El maig del 1993. 

−Enyora res de les cobertures prèvies a internet? La parsimònia. Internet ho ha fet tot més fàcil i les transmissions són molt còmodes. Quan jo vaig començar a la secció internacional dúiem un equipatge de dos-cents quilos i per connectar amb Barcelona nececessitàvem un proveïdor de satèl· lits instal·lat en un hotel. Tenies una franja de deu minuts per enviar les imatges i després el directe. Això volia dir que, excepte el moment d’enviar, estaves incomunicat. Ara, amb la motxilla 5D, pots fer directes gairebé des del front. Tot i la guerra la xarxa d’internet aguanta bastant bé. Si et deixessin fer el directe des d’una trinxera, tècnicament ho podries fer. Les grans corporacions s’exciten molt amb això, valoren més el directe que la reflexió. 

−The show must go on (l’expectacle ha de continuar). Durant la crisi de Fukushima nosaltres érem un sol equip. Teníem l’opció d’endinsar-nos a la zona del tsunami, però no hi havia ni electricitat ni cobertura. Jo demanava al cap d’informatius si entràvem a la zona i ell em preguntava si li podia garantir directes. Com que no podia fer-ho, no m’hi deixava anar. A vegades les teles es preocupen més per la litúrgia que les envolta en lloc de fer-ho pel contingut. I en això, la tecnologia no hi ha ajudat. Jo he arribat a parar al mig del no-res per fer un directe molt curt per a un programa i tornar a marxar. 

−Amb les xarxes socials la informació va molt ràpid i els mitjans ja no tenim el monopoli de la informació. Com es gestiona això des d’una zona en conflicte? D’entrada has d’anar al més bàsic del periodisme: confirmar. Les imatges que circulen per internet són difícils de gestionar. Amb això ens hi vam començar a trobar amb la guerra de Síria. No hi havia periodistes sobre el terreny i tot el que arribava era contingut generat per usuaris. Amb el pas de les setmanes vam anar filtrant continguts i sabent quins eren més rigorosos, quins eren purament propagandistes i quins eren uns friquis. Al final et quedes amb els pocs que et transmeten confiança. A Ucraïna ens va passar una mica el mateix, encara que no teníem gaire temps de fer recerca a les xarxes, alguns els acabes portant en antena. En ciutats on els combats són carrer per carrer podem saber què passa perquè els soldats van amb càmeres i sovint graven o emeten en directe. Veus una part de la guerra que com a periodista no hi arribes. 

−Els freelance arrisquen més? Robert Capa deia que, si no estàs prou a prop, la foto no sortirà bé. Moltes vegades se la juguen més perquè la feina, el que puguin guanyar, el prestigi que puguin aconseguir, depèn d’arribar a llocs on potser la resta no hi anem. Aquesta és una diferència amb els que treballem en organitzacions molt grans. Ells se senten empesos a anar més lluny i a nosaltres sovint és el mateix mitjà el que ens frena. Les xarxes socials han accentuat la idea que la notícia és el periodista i no els fets. És cert que si no ets al terreny és complicat explicar bé què està passant, però el periodista és allà per mirar, ell no és la notícia. 

−En general, ha sigut fàcil concilar aquesta feina amb la família? Els fills ja els tinc grans, però sí que et queda algun tema pendent. A Brussel·les hi vam anar tota la família. Després m’han ofert altres corresponsalies i a casa han dit que no.