Ramon Gener: “No tothom té una relació amb la música tan boja com la que tinc jo, però ella ens interpel·la a tots”

Un piano de mitja cua marca Grotrian-Steinweg, amb el número de sèrie 31887, model art-déco i fabricat el 1915 a Brunsvic (Alemanya), és el piano que Ramon Gener (Barcelona, 1967) té a casa seva. Però també és l’indiscutible protagonista de la novel·la Història d’un piano, amb què Gener ha guanyat el Premi Ramon Llull. La novel·la és un recorregut per la història de l’Europa del segle XX, amb les dues guerres mundials com a esdeveniments centrals, tot resseguint les passes d’aquest instrument tan especial. Gener és una cara popular gràcies a la seva tasca de divulgador musical a la televisió.

Acut Ramon Gener al lloc de l’entrevista amb uns texans gastats i uns keds de tenis que li donen un aire juvenil i despreocupat. Content i agraït per haver estat guardonat amb el Ramon Llull, ens explica que l’escriptura de la novel·la ha estat un repte important per ell, ja que mai havia escrit ficció, tot i que molts dels elements que la componen són ben reals.

On comença i acaba la realitat té poca importància per aquest apassionat de la música, que ha dedicat la seva vida a transmetre aquesta passió. Per això la música, exemplificada en el piano protagonista del llibre, té la capacitat de redimir-nos, perquè ens interpel·la a tots i cadascun de nosaltres i ens refugia de la por, dels errors, de la intempèrie.

Observem Gener mentre, davant del teclat, interpreta Debussy o Queen a l’auditori Enric Granados i ens elevem una mica amb ell.

Quina importància dona als premis literaris?

No en tinc ni idea perquè és la primera vegada que en rebo un! Però em sento feliç i honorat. És el primer cop que escric novel·la i el pecat preferit del diable és la vanitat. Feliç, però vaig amb cura.

A Història d’un piano explica la història del seu propi piano.

Sí. És un Grotrian-Steinweg construït el 1915 a Brunsvic, a Alemanya. Després de moltes vicissituds, va acabar a casa meva, a Barcelona. És la història que s’explica al llibre. Jo feia temps que anava buscant un piano i en el lloc i moment més insospitats, va aparèixer just l’instrument que buscava. Per això estic convençut que el piano em va triar a mi i no pas jo a ell. El piano d’aquesta història ha anat, d’alguna manera, triant les persones amb les quals ha conviscut. Ara el tinc a casa i en tinc molta cura. Però la sensació és que no és meu. En el passat va haver-hi altres persones que el va tenir a casa. Una d’elles, en un moment determinat comet un error, que fa que l’instrument arribi a Barcelona, gairebé buscant-me.. i trobant-me.

Té un punt màgic, aquest destí. La novel·la conté aspectes màgics, transcendents.

És que la música és transcendència. Reconec que jo tinc un punt flipat i em nego al fet que les coses passin perquè sí.

Un instrument que ha voltat per tot Europa durant un segle convuls duu música a dins, molta música. I he volgut que el lector també l’escolti, aquesta música, tot llegint el que hi passa.

Per això utilitza expressions musicals al llarg de les pàgines.

Tots tenim un marc mental de les coses. I a mi em passa que penso amb música i veig música. Potser ara passa un cotxe lentament i jo pensaré: aquest cotxe passa adagio. O passarà de pressa i anirà presto, o allegro molto. Aquest llenguatge l’he traslladat al llibre i crec que tothom el pot seguir.

Hi ha un glossari, al final.

Sí, per facilitar-ne la lectura.

Pel context s’entén, però.

És que la música l’entén tothom.. [somriu].

Vostè és un dels diversos protagonistes de la novel·la. El veiem de jove buscant un piano. Però no un piano qualsevol. El troba en una petita botiga de Gràcia. L’endemà d’haver-lo comprat, aquesta botiga desapareix. Això va passar així?

Al llibre hi ha elements que són cent per cent veritat, altres que són ficció a mitges i altres que són ficció totalment. Però això a què es refereix és totalment real. La realitat supera la ficció sempre. Moltes de les coses que pensarà el lector que són impossibles, van passar. I potser també a l’inrevés.

Al final, crec que el més important és deixar d’intentar esbrinar què és realitat i què no i entendre el tot. El piano parla d’un tot; la seva història és un tot. Allà on no he arribat he fet allò que diuen els anglesos, fill the gaps, omplir els buits. Però tant se val.

El que voldria del lector és que s’endinsés, que navegués, que escoltés, que llegís i que es deixés seduir per una història que li dirà que aquest piano que és a casa meva no és el meu piano i li dirà que també és el seu piano.

Quan se’l va quedar no en sabia res, de l’instrument. I estava en molt mal estat.

Me’l trobo en una botiga que era com un cau. Un lloc mal il·luminat, ple de pols, brut.. Jo vaig en moto per Barcelona i anava al carrer Bonavista, a Gràcia, i no vaig trobar lloc per deixar la moto. Vaig girar per un carrer que era el carrer Santa Tecla. Allí hi havia un rètol que hi posava: Pianos Santa Tecla. Sembla una broma, però és ben cert. Jo portava temps buscant un piano.. i hi vaig entrar.

I hi veu molts pianos.

Sí, però moribunds, assedegats, morts de fam, ferits per tot arreu.. ningú n’havia tingut cura, d’aquests pianos.

La persona que m’atén, en Janusz Borowski –que tothom pensarà que és inventat i és absolutament real– m’ensenya un piano de mitja cua. Quan el vaig veure vaig saber que era aquell el piano que buscava.

Estava igual de fet pols que els altres, estava destrossat, però era el Grotrian-Steinweg que volia. És un piano d’abans, amb un so vellutat.

Malgrat l’estat deplorable del piano, m’oferia el so que jo feia temps que somiava. Jo vaig asseure amb el piano i vaig tocar el so que ell em va demanar: el nocturn en mi bemoll major, Opus 9, número 2 de Frédéric Chopin.

I després el va comprar.

Sí, entre moltes cometes, el vaig comprar. Més aviat me’l vaig endur, perquè el Janusz em va dir: “És un piano molt especial, ell t’ha escollit. No te n’oblidis mai”.

Difícil d’entendre un missatge així.

Vaig pensar que no hi tocava. Però al cap dels anys va resultar que era molt cert.

La primera persona que té el piano a casa seva és Johannes Schulze.

Sí, un jove virtuós que va ser cridat a combatre al front occidental, a la Gran Guerra. No el va arribar a tocar mai. De fet, és la seva mare, qui l’hi regala.

La història del piano és, com hem dit, la història del segle XX europeu. Les dues guerres hi són ben presents i estan explicades amb sensibilitat però contundència. Es pot llegir com un al·legat pacifista, la seva novel·la?

No era la intenció. Però sí que la Gran Guerra, sobretot, va ser una carnisseria. La gent moria sabent que la seva mort no serviria per res. Llegint el llibre es veu que les persones que en una època determinada tenen el piano viuen en els dos bàndols dels conflictes. I s’enfrontaran. El que fa el piano és redimir-los, agermanar-los, fer-los entendre el sense sentit de les coses. Porta civilització allà on sembla que la civilització ha desaparegut.

La música, l’art, com a refugi.

Exacte. Hi ha una frase de Borges que m’encanta. Un periodista li va preguntar quina era la missió de l’art. I ell va contestar: l’art és convertir les coses quotidianes en transcendentals, en immortals.

No tothom ha de tenir una relació amb la música tan boja com la que tinc jo, ja ho entenc. Però tots, d’una manera o una altra, hi estem vinculats. Nietzsche ja ens avisa: sine musica nulla vita.

Diu que el piano és el més especial dels instruments.

Per mi, sí. Un piano conviu amb tu, forma part del teu espai, no el pots guardar en una funda i desar-lo en un armari, com una guitarra o un saxo.

El piano és al mig, ho sap tot. I el piano que tinc a casa ha viscut i viatjat molt.

Vet aquí la novel·la.

El destí és molt present en les vides dels personatges del llibre.

Són homes i dones a qui toca viure en un moment de la història molt dur, fills del romanticisme, que explica que els humans no poden eludir el seu destí. En el fons, són herois.

Al final de la novel·la, el seu personatge emprèn el viatge pels diferents llocs europeus on el piano ha deixat empremta.

Sí. Em vaig decidir a fer-ho i ho explico com si fos una crònica de viatge.

Només revelarem un dels llocs on va anar: la fàbrica de Grotrian-Steinweg. Tinc entès que hi ha una part molt artesanal encara en la fabricació d’un piano.

Inoblidable. S’ha mecanitzat una petita part, però encara són imprescindibles els artesans, perquè els martells s’han de posar a mà, com els contrapesos de les tecles.. perquè encordar un piano es fa –en ple segle XXI– a mà.

Hi ha un homenatge als mestres. En surten dos, al llibre que, a més, s’assemblen molt.

Tots dos són entusiastes de la seva tasca i saben transmetre la passió per la música. Jo he tingut la sort de tenir molts bons mestres, com Victoria de los Ángeles. Jo no seria aquí sense ells.

Vostè també transmet aquesta passió.

Potser sí.. de fet, quan vaig a Amèrica, a Mèxic, a Colòmbia, em diuen maestro. Però no em percebo a mi mateix així. Hi ha aquella frase de Machado tan bonica: en el arte solo queda lo que se da. És el que procuro fer.

Ara que sap què és escriure una novel·la, n’escriurà més?

M’estic escrivint a sobre! M’agradaria deixar de fer algunes coses per poder tenir més temps per escriure. No sé com m’ho faré, però he descobert una història que he de novel·lar: una súper història d’amor.

I la música hi tindrà un paper important?

Fonamental. Però no em pregunti res més! [riu]