Elena Crespi: “La gestació subrogada és un negoci que abusa de dones vulnerables”

Tenir fills no és obligatori i la maternitat no és un dret que sigui legítim acomplir a qualsevol preu. La gestació subrogada és una pràctica legal en països com els EUA o Ucraïna, destins habituals de nombroses parelles que aprofiten les escletxes burocràtiques per contractar aquest servei i tornar a Catalunya amb una criatura gestada en el cos d’una dona subcontractada. La psicòloga Elena Crespi, especialitzada en salut sexual i reproductiva, acaba d’escriure ‘El negoci dels nadons’ (Raig Verd), en què exposa la lletra petita d’una pràctica que té més conseqüències de les que s’acostumen a explicar.

En les societats capitalistes, quan una parella no és capaç de tenir fills de manera natural i tampoc contempla la possibilitat d’adoptar, si s’ho pot permetre recorre a la ciència i ho continua provant. Amb tècniques més o menys invasives les parelles es van endinsant en un camí que les pot dur a la inducció d’ovulació, a la inseminació artificial o a la fecundació in vitro. Quan aquestes tècniques fallen, quan han tingut diversos fracassos i la desesperació s’apodera de la situació, apareixen unes empreses que els ofereixen una pràctica que consideren infal·lible: la gestació subrogada. 

−Vostè utilitza aquestes paraules, les clíniques especialitzades parlen de portadores gestants. Fins no fa gaire encara parlaven de mares, però ara s’han adonat que d’alguna manera crea conflicte, ja que la idea és vendre que només n’hi pot haver una: la que paga. Les dones que posen el cos durant nou mesos i pareixen la criatura ja no se les pot considerar mares, ara només són portadores. Tot està pensat per enganxar gent en un moment emocionalment molt vulnerable. 

−Una pràctica que al nostre país és il·legal, però que no és un impediment per a aquelles persones que decideixen fer el pas. L’escletxa legal que s’utilitza és la filiació, per això sempre s’intenta que l’esperma sigui del pare. Com que genèticament és fill seu, davant del jutge expliquen que l’home ha tingut un afer amb una dona ucraïnesa, per exemple, que l’ha deixada embarassada i que una vegada la criatura ha nascut la mare biològica l’ha rebutjada. Com que l’home sí que la vol reconèixer i la seua parella està disposada a adoptar- la perquè considera que la situació és molt normal, demanen que la justícia espanyola permeti la seua legalització. 

−Aquest és el darrer tràmit que ha de fer la parella per aconseguir la criatura. Al país d’origen, sigui Ucraïna o els EUA, ningú es preocupa pel benestar de la dona que l’ha gestat. Això és un negoci, una vegada tothom ha complert la seua part es dona per tancat. Un embaràs, un part o un postpart no són escenaris de risc per se, però fer-ho com es fa amb la subrogada és una suma de riscos que en cap moment tenen en compte la salut d’aquestes dones. S’indueixen parts, es practiquen moltes cesàries i en el moment que pareixen els prenen les criatures, de manera que han de fer el postpart soles. És antinatural. Aquestes són situacions que provoquen riscos psicològics i físics per a les mares gestants. En el món de la subrogada ho fan tot a l’inrevés del que és recomanable per a la salut de la mare i del bebè. Hem de ser conscients que la gestació subrogada és un negoci que abusa de dones vulnerables. 

−En aquest sentit també desmunta el mite de les dones que s’hi presten gairebé com un servei a la comunitat. He arribat a sentir homes que en aquesta necessitat per justificar-se diuen que si ells fossin dones també ho farien, també serien gestants. La idea que ho fan perquè volen, obviant que hi ha diners pel mig, forma part de la propaganda del negoci perquè saben que socialment està mal vist. Als països que ho regulen i està prohibit que les dones cobrin per fer-ho, com al Canadà, el número de voluntàries que s’hi presten cau en picat. 

−Al llibre Sortir de mare es preguntava què era exactament allò que les fa mares. En aquest darrer els interrogants giren al voltant de si la maternitat és un dret i fins on és legítim exercir-lo. Aquest llibre està escrit des del privilegi de tenir dos criatures que han estat concebudes de manera natural i sense complicacions de cap mena. Amb la meua parella vam pactar que no aniriem a buscar suport extern en el cas que no en poguessim tenir, però qui sap si haguéssim trencat o revisat el pacte en cas que la cosa no hagués funcionat. Jo també notava la pressió de la maternitat. Per motius professionals soc molt conscient del dolor que implica passar per inseminacions artificials o in vitro, per patir avortaments i morts perinatals. Tenia molts dubtes si volia arribar fins aquí. He vist el dolor que causa en les parelles els problemes de fertilitat. Per això en el llibre no poso el focus en les persones que han decidit fer aquest pas sinó en la indústria que ho fa possible. És legítim voler ser mare, però segur que és un dret fins al punt que s’han de vulnerar les vides de terceres persones? El tema econòmic és clau per posar-hi context i ens hem de plantejar què estem disposats a comprar amb els nostres diners. Si la butxaca i la tecnologia t’ho permeten, tot és vàlid per aconseguir aquesta maternitat? 

−Un dels episodis més esperpèntics que explica al llibre és la subrogada en cossos de dones amb mort cerebral! Quin serà el següent pas? Els úters artificials. 

−Aquests ja els va predir Aldous Huxley a Un món feliç. Som mamífers, gran part de la nostra capacitat de socialització passa per gestar-nos, parir-nos i criar-nos. Si gestar i parir es fa en un espai artificial, per molt que s’intenti reproduir o crear l’espai més similiar a l’úter matern amb temperatures, textures o sorolls…, no és un cos humà. 

−Però seria a canvi de no explotar dones vulnerables. Però no sabem quin impacte tindria en les criatures. En tot cas, acabaria sent un luxe que només es podrien permetre una minoria i aleshores tornem a la pregunta d’abans: cal tenir criatures al preu que sigui? 

−Una de les situacions que denuncia al llibre és la que vostè anomena “granges de mares”. Parlem de residències on les dones han de viure obligatòriament durant tot l’embaràs seguint un estil de vida pautat i controlat. Econòmicament el sector ha aconseguit abaratir bastant els costos amb aquestes estratègies. Abaratir costos i minimitzar riscos. Amb aquesta estratègia poden saber en tot moment què fan, què mengen, amb qui estan, quin tipus de vida porten i quina vida sexual no tenen. Dic això perquè al contracte que signen diu explícitament que no poden tenir relacions sexuals mentre dura l’embaràs. Hi ha un metge que les visita de manera habitual, s’asseguren que tenen una dieta equilibrada i eviten que puguin caure en hàbits poc saludables. En el fons és una estratègia de control molt gran, tot i que ho venen com una manera de garantir la salut del nadó. 

−El contracte que signen està ple de clàusules que titlla d’abusives. Una és que la mare gestant no pot canviar d’opinió. La mare gestant, una vegada ha entrat al negoci i ha firmat, no té cap dret sobre el seu cos. Si hi ha un problema, ella no té ni veu ni vot. No pot decidir si vol seguir o no amb l’embaràs en cas que hi hagi un risc que la criatura surti amb síndrome de Down, per exemple. Si la família contractant diu que no vol criatures amb problemes físics, les obliguen a avortar. Si porta bessonada i la parella només ha pagat per una criatura i no vol la segona, l’obliguen a perdre una de les dos. Evidentment és un negoci i tampoc no poden canviar d’opinió. Si es volguessin quedar amb la criatura no podrien. 

−Quan va començar la guerra d’Ucraïna i es van bloquejar les fronteres es van trobar amb centenars de mares gestants que estaven parint criatures que ningú podia anar a recollir. Segurament a algunes criatures no les va anar a buscar ningú i ves a saber què se’n va fer. En aquelles circumstàncies certes empreses van prioritzar poder tancar el negoci i que els estrangeres entressin i sortissin amb les criatures abans que facilitar la sortida de gent que fugia del conflicte. La vida de les mares només els preocupava mentre estiguessin embarassades. El contracte sobretot protegeix l’empresa, ni tan sols està pensat per protegir la parella que paga. 

−Encara és un negoci prou recent per saber quines conseqüències tindrà en les criatures. Tampoc sabem si les empreses que participen del negoci i les famílies implicades estan disposades a participar d’estudis que intentin esbrinar què passa amb els bebès de la subrogada. Una criatura està capacitada per reconèixer la persona que l’ha gestada. La seua seguretat, com que es mou per emocions i sensacions, passa per estar en un entorn conegut. En aquest cas és la persona que l’ha gestat. Quan se separen hi ha un impacte molt bèstia perquè la criatura no reconeix la persona que se l’endurà.