Ana Iglesias Ricou: “El romànic de la Vall de Boí em va canviar la visió de la vida com a artista”

Sota el concepte que l’art l’ha de poder gaudir tothom, el moviment muralista porta ja uns anys guarnint façanes, carrers i places d’infinitat de ciutats i també de pobles. La gran majoria d’obres es troben en entorns urbans, on el públic hi accedeix fàcilment i per tant es converteixen en visions quotidianes per a moltes persones.

Però a l’Alta Ribagorça, a banda de l’art mural romànic, també trobem creacions contemporànies. Ana Iglesias Ricou, filla de Bonansa, va optar per desenvolupar les seves creacions al territori tot i que “no ha estat fàcil”, reconeix.

L’Ana Iglesias té 53 anys i viu el que fa. És una persona intensa i té clar que estar davant d’una paret és un intercanvi i alhora un compromís entre l’artista, l’espai i l’espectador. És l’autora de diversos murals escampats per la comarca de l’Alta Ribagorça, alguns de dimensions notables, d’altres més discrets. Va estudiar a l’escola Leandre Cristòfol i es va especialitzar en pintura mural i escultura. Va fer una aposta valenta quan va decidir instal ·lar-se a l’Alta Ribagorça i a poc a poc ha anat donant color a parets i espais de les muntanyes. Per això sap que cada mural exterior és un repte de respecte cap a la natura i les tradicions que han marcat la història d’aquestes valls.

−Vostè és nascuda a Bonansa, a l’Alta Ribagorça aragonesa, i ara viu a la part catalana, concretament a les Bordes, on regenta el càmping

Jo he viscut a l’Aragó i a Catalunya. Els meus pares són de Bonansa, a cinc quilòmetres del Pont de Suert. Personalment em considero catalana, però aquí dalt a la muntanya no tinc fronteres.

−Va estudiar a l’escola Leandre Cristòfol de Lleida. Quan decideix fer-se artista, i concretament muralista?

Quan era jove tenia una gran inquietud per la cultura urbana. La meva fugida mental era utilitzar l’art com a força i fer realitat el meu somni, que era viure a la ciutat. Però quan tenia uns 14 anys es va començar a moure tot el tema de l’art romànic de la Vall de Boí. Em va impactar moltíssim. I quan mirava aquelles pintures mil·lenàries, la seva plasticitat em fascinava. Era com si aquelles parets em parlessin. Aleshores era joveneta, però quan descobreixo tot el tema del romànic he de reconèixer, ara, i amb la perspectiva que et donen els anys, que aquelles pintures em van marcar per a tota la vida. De vegades penso que el romànic se m’ha quedat clavat al subconscient, tot i que mai he estat una especialista del tema. Alguna cosa va passar perquè vaig quedar totalment enamorada d’aquelles pintures i, de fet, crec que soc muralista per elles.

−Té projectes muralistes tant d’interior com d’exterior. D’un temps ençà la pintura mural està molt de moda.

Crec que hi ha molta gent que té una gran necessitat d’expressar coses, inquietuds, vivències i hi ha molts espais que han cobrat vida gràcies als murals. Hi ha artistes molt bons en aquesta especialitat

−Quan es posa davant d’una paret en què pensa? En què s’inspira a l’hora de fer un mural?

Quan estic davant d’una paret sé que vull comunicar quelcom. És un intercanvi d’emocions entre la persona que pinta, l’espai i l’espectador que rebrà el missatge de l’artista. Jo sempre he cregut que quan estàs davant d’un paret exterior tens ungran compromís entre tu i les persones que veuran la teva obra.

−I s’ha de tenir en compte, suposo, que és un espai públic.

Crec que aquest punt és molt important. Per exemple, les meves obres no estan carregades perquè crec que l’espai públic ha de poder respirar. De vegades, quan veig murals molt carregats, molt junts els uns dels altres, em fa l’efecte que l’espectador acabarà passant de llarg perquè té al davant massa informació i no la pot pair. Per a mi són molt més impactants unes imatges que respiren, que tenen aire al voltant. Tot plegat té a veure amb el meu caràcter. Soc bastant caòtica, per això quan estic davant d’una paret necessito ordre, necessito que la meua ment tingui clar el que realment vull fer.

−Treballa per encàrrec o realitza i proposa projectes?

La major part són projectes personals. Tinc una idea i la proposo a les institucions o entitats. Són aquests organismes els que sempre em criden per desenvolupar algun projecte i és gràcies a ells que he pogut treballar i seguir creant. Heu de tenir present que no és fàcil viure, treballar i crear en una zona de poc més de 3.800 habitants. Però també rebo encàrrecs personals per a parets interiors, d’una casa, un negoci...

−Vostè ha creat i desenvolupat tot un projecte muralista sobre les falles.

Sí, de fet, és encara un projecte viu. Es tracta d’una idea que contempla un seguit de murals en els pobles de la comarca on es baixen les falles. Cadascun d’aquests murals parlen o és el que he volgut transmetre, de l’essència més primitiva i antropològica de les falles. No es tracta d’una visió actual de la festa del solstici, es tracta de transmetre l’origen, la part més ancestralde les falles. Jo utilitzo sempre un llenguatge molt gràfic i molt pla

−Quan es troba davant la paret per fer un mural sobre el projecte

de les falles com el crea? No té por que el tema i els motius siguin repetitius?

No, perquè cada mural treballa un concepte diferent de les falles. Per exemple: algun treballa el tema de la soledat. El fallaire pujant muntanya amunt sol, enfront un gran desnivell. Altres parlen del cansament, etc. Es tracta de trobar les parts més espirituals de la persona que puja les falles. Crec que a una paret se li ha de poder donar una mica de poesia i de contingut. Si només ens quedem en una atracció turística no té gaire sentit. Per això és important entendre el passat i saber expressar el sentit del foc, de la terra. Al cap i a la fi és la necessitat de conservar la mateixa natura, perquè les falles del que realment parlen és de la natura.

−Suposo que és un projecte important.

Sí, i si hi penso també crec que és un projecte valent. És una iniciativa minimalista però cada paret ens parla d’alguna cosa interior. No són imatges del típic fallaire. A mi això no m’interessa perquè és com reproduir una fotografia en una paret i no és el que busco.

−Va estudiar a Lleida i li agradava molt la ciutat, de fet crec que volia portar la ciutat al poble...

Era molt jove, parlem dels anys vuitanta. Volia portar tot el que s’estava fent a les ciutats cap al poble. Recordo edificis amb premis FAD que transgredien tot el que s’havia fet fins llavors al Pirineu que es treballa principalment la fusta i la pedra. Jo era molt entusiasta d’aquells canvis, pensava que allò era el que s’havia de fer, però ara amb el bagatge que em donen els anys crec que no és així. Ara veig les coses de manera molt diferent.

−Tot més calmat

Exacte. Veig el treball que he fet amb perspectiva temporal

−Ser muralista i creadora en un territori que no arriba als quatre mil habitants és un decisió valenta.

No ha estat fàcil, però sempre he pensat que les persones i els artistes que hem apostat per alguna cosa, en el meu cas per treballar en aquest meravellós territori, som com granets de sorra. També tenim el nostre mèrit en la transformació de tot plegat.

−Recorda quants murals ha fet en aquests anys?

Uf ! Entre l’Alta Ribagorça, Lleida, Barcelona i Saragossa uns 400. Tots els he fet amb pintura i pinzell, jo no treballo amb esprais

−Se sent privilegiada d’haver desenvolupat la creativitat al Pirineu?

Em sento privilegiada de no haver tirar mai la tovallola. Aquí dalt de vegades tot plegat és més complicat. Però també crec que és un privilegi poder ensenyar i fer cursos a les escoles, a les llars de jubilats, etc. Sempre he pensat que l’artista pot oferir moltes coses als altres i això és realment lo bonic: posar el teu granet de sorra i omplir l’ànima dels altres. Perquè el treball d’un artista és expressar sentiments, vivències, secrets. Al cap i a la fi, la paret en la qual està treballant parla de la persona que el fa i de vegades també del que l’observa. Perquè el més important en la pintura mural és el compromís que tu acceptes amb l’entorn on es crea. És molt important que l’artista sàpiga respectar l’entorn on ha de desenvolupar el mural.