Un passeig musical per Viena

Viena és una capital cultural en tota regla. La llista de museus i d’esdeveniments és inabastable. Els seus parcs, l’arquitectura clàssica i la història que s’hi respira són bons motius per visitar-la. La banda sonora inevitable a la capital austríaca sempre tindrà la melangia d’un violí o la intensa delicadesa d’un piano. Viena és inexplicable sense la música clàssica.

A l costat del Palau de Belvedere, lloc de pelegrinatge de milers de turistes desitjosos d’admirar El petó de Klimt, hi ha un edifici del mateix complex arquitectònic a l’entrada del qual un cartell avisa als que van despistats que aquella no és la porta del museu. És la Universitat de Viena i, concretament, la seva facultat de Música. És un edifici vell i deslluït; com la tarda, que és plujosa. Per estrets passadissos i pujant per escales amb parets despullades per on ressonen les nostres passes, s’arriba al primer pis. 

En una sala, una seixantena de persones escolten un piano acompanyant el cant d’una noia. La majoria són altres alumnes, alguns familiars i també professors. És una audició, oberta al públic, de les composicions que han fet durant el trimestre. Als grans finestrals blancs s’hi reflecteixen, sobre el gris del cel, els llums de les làmpades d’aranya que pengen del sostre. Tanquem els ulls i, absents, ens deixem portar a un viatge per la història vienesa. 

Retrocedim una mica més de dos segles. En una humil casa a Liechtental, una barriada de Viena que ara és el Districte 9è de la capital austríaca, un jovenet anomenat Franz corre per les estances del que és, a la vegada, l’escola que dirigeix el seu pare. El fins fa poc Sacre Imperi Romanogermànic és ja Imperi Austríac. El jove Franz i els seus germans es crien en un ambient humil, però el coneixement és per tot arreu. De seguida destaca la seva habilitat amb la música i després de rebre classes amb un professor del cor de la parròquia, als onze anys ingressa a la Stadtkonvikt, l’escola fundada per l’emperador Francesc I. Els seus coneixements musicals (toca el violí) augmenten exponencialment, passant a tenir de mestre el mateix Salieri –qui havia estat rival de Mozart– i component amb 13 anys les primeres peces. Després vindran òperes, lieders (en va fer més de 600, se’l considera el seu creador, fins i tot), simfonies, etc. 

Morirà jove, amb 31 anys i de febre tifoide. Després d’una vida bohèmia i plena de dificultats econòmiques serà enterrat, seguint els seus desitjos, al costat d’un altre conegut compositor alemany mort un any abans. Un que sí que s’ha mogut per les altes esferes de la societat vienesa. Si ens apropem en tramvia al que havia estat el cementiri, que actualment és un petit parc que duu el seu nom, podrem contemplar les tombes originals d’ambdós genis, les quals es van mantenir una a la vora de l’altra abans que les despulles fossin traslladades al Cementiri Central. Les inscripcions resen: Franz Schubert i Ludwig van Beethoven.Trenta anys després de la mort del jove compositor, l’emperador Francesc Josep I va fer enderrocar les muralles medievals que encerclaven la ciutat antiga i va vendre terrenys a gent rica amb la condició que hi construïssin grans edificis, obrint el que es coneix com a Ringstrasse. Al llarg d’aquesta anella, que conjuntament amb tot el barri antic van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 2001, s’hi van edificar, doncs, elegants edificis i palaus, molts dels quals ara són museus. L’Òpera on tantes vegades deuen haver sonat les composicions de Schubert, Beethoven, Mozart, Weber… A pocs minuts a peu de l’Òpera, trobem el Muzikverein, famós perquè s’hi celebra el Concert d’Any Nou. Els amants de la música clàssica han gaudit de la Mahler Chamber Orchestra acompanyada durant una estona de Lang Lang, el pianista xinès que aixeca passions allà on va. Fa unes hores, als jardins de Heldenplatz, davant del Palau de Hofburg, joves estirats a la gespa gaudien d’una tarda amb una banda sonora de música electrònica sota la impertèrrita mirada de Mozart, una escultura infinitament selfie- fotografiada pels turistes d’arreu del món. A tocar, uns carruatges els passegen com si fossin vienesos cortesans del segle XVIII. 

Viena, l’única gran ciutat d’Àustria amb dos milions d’habitants, traspua classicisme. Això pot atreure els amants de l’arquitectura, de l’urbanisme, de la música, de la pintura i de la cultura en general gràcies als monuments, palaus i museus que trobem arreu. El 1873 –l’any passat van celebrar-hi el 150è aniversari– va tenir lloc l’Exposició Universal al conegut com a Prater, un cèntric espai que ara és un parc d’atraccions que atreu visitants locals i forans gràcies, entre altres, a la gran nòria que ofereix unes bones vistes de la ciutat. 

Si ens apropem al Weltmuseum (el Museu del Món, etnogràfic), gaudirem, entre altres, d’una excepcional mostra d’elements que s’hi van exposar al pavelló del Japó –que hi participà per primer cop a la història–, i del xinès, que tot i no participar- hi directament –considerava que un esdeveniment així no era digne d’un imperi com el seu– sí que ho va fer a través de comerciants. El museu, tanmateix, és inevitable visitar-lo assumint el paper que el colonialisme i l’espoli vantenir a l’hora de construir aquests grans museus europeus dels segles XVIII i XIX. Si bé la Viena antiga no és pas molt extensa, ja sabem que passejar per qualsevol ciutat del món amb la idea de veure-ho tot és una activitat que tendeix a cansar. I precisament això pot ser esgrimit com a excusa per entrar en l’ambient pulcre i selecte d’un cafè vienès. Ho fem, i altre cop, la música ens acompanya. Una jove toca el piano mentre una barreja de turistes i vienesos prenen cafè acompanyat del famós i reivindicat pastís Sacher. Qui ho fa, es pot sentir per uns instants un marquès o un duc d’algun imperi rodejat de tant de daurat. Ves a saber si la jove del piano es paga la universitat amb les hores que passa posant el fil musical del local i una tarda qualsevol la trobaríem fent una audició en una sala del primer pis d’aquell vell edifici vora el Palau de Belvedere. Mentrestant, a fora, qui sap si plou per donar més dramatisme a l’escena. Com ella, tants altres joves segueixen afegint corxeres a la partitura musical que ve escrivint-se a Viena des de fa gairebé quatre segles. Qui sap si algun d’ells, d’aquí a un segle, tindrà una estàtua en algun parc com les que trobem deMozart, Strauss, Beethoven o el mateix Schubert.

L’Hotel Imperial

No és la nostra intenció recomanar com a imprescindible aquest hotel com a allotjament. No és impossible fer-hi nit, però ja es poden imaginar que és un dels establiments més luxosos i exclusius de la ciutat, només apte per a les butxaques més refinades. Però seguint l’estela musical de Viena, en ell descobrirem el luxe de l’època en què va construir-se, primer com a residència de membres de la família reial i reconvertint-se, després, en hotel precisament per allotjar les reialeses i emperadors d’arreu del món que van anar a Viena en motiu de l’Exposició Universal. I un cop passat l’esdeveniment, fins a dia d’avui, s’hi han allotjat músics de primera fila, estrelles de cinema, escriptors de renom i polítics importants al llarg dels darrers 150 anys. En Michael Moser fa 40 anys que treballa a l’hotel, aquí hi va conèixer la seva esposa, fins i tot. Ens explica les històries que amaguen les seves parets i ens mostra, asseguts a l’escriptori de la suite nupcial, els llibres de visites amb les rúbriques i dedicatòries de noms com Alfred Hitchcock, Michael Jackson, els Rollings, Muhammad Ali, Charles Chaplin i un llarg etcètera. El primer volum va desaparèixer, misteriosament. El segon diu que està valorat en 100.000 €, que vindrien a ser 1.000 € la pàgina. Bastant menys del que val passar una nit en aquesta suite.