Abastar el món

Es pot veure a Filmin, estrenat el 2023, Mi camino interior, biopic del viatger i escriptor francès Sylvain Tesson, que després d’un accident absurd que l’havia de deixar paralitzat de les cames, es recupera i al cap d’uns mesos recorre tot França a peu, camps a través, fent una diagonal.

A la mateixa plataforma hi ha també disponible el documental El leopardo de las nieves, en què Tesson participa, autor alhora del llibre que explica aquella aventura a l’Himalàia, traduït fa un parell d’anys al català per Angle Editorial amb el títol de La pantera de les neus. Del mateix autor i llengua, he estat llegint, encuriosit per les referències anteriors, Petit tractat sobre la immensitat del món, que Símbol Editors ens oferia l’any 2022.

Aquest autor parisenc no és només un cronista molt personal de viatges extrems sinó també assagista i novel·lista distingit amb diversos premis, com el Goncourt el 2009, el Médicis (2011) o el Renaudot (2019).

Vull dir que sap escriure, a banda de deambular tot sol pels llocs més llunyans, inhòspits i despoblats, experiència a què ha dedicat bona part de la vida: ara té 52 anys.

El nomadisme com a way of life és la filosofia que impregna Petit tractat de la immensitat del món, entesa aquesta pràctica com la millor forma d’aturar el temps. Impulsat per un foc íntim, el nòmada omple els instants de quilòmetres, fa notar aquell home inquiet, “transforma la sorra del rellotge en pols escampada pel seu caminar”.

L’errabund respon al tic-tac cronomètric amb el tap-tap de les soles de les sabates. Però no serveix emprendre la marxa a qualsevol velocitat.

Cal fer-ho lentament, pas a pas. Abaixant el ritme, les hores transcorren més a poc a poc, actitud que permet veure coses que les presses amaguen.

Per això defuig els vehicles de motor i opta per trescar, pedalar, cavalcar o fins i tot remar en una canoa. Al rodamon voluntari, impenitent i conscienciat, sosté, res no li plaurà tant com un horitzó que s’esmunyi a les seves temptatives d’abastar-lo.

Una vivència que produeix benestar. L’esforç prolongat procura al cervell dosis d’opiacis naturals.

Sobretot si el destí són paratges indòmits i solitaris, sense a penes presència humana.

Potser la solució a les nostres tristeses es troba en la reclusió al bosc, arriba a apuntar aquest misantrop: “L’infern no són els altres, és l’obligació de viure amb ells”.