Entrevista a Josep Vallverdú i Ignasi Aldomà
Triple ‘p’: paisatge, país, pàtria. El geògraf de la Universitat de Lleida Ignasi Aldomà n’afegeix una quarta: Ponent. I ho fa en un assaig publicat per Pagès Editors en què reflexiona sobre la realitat territorial de la plana de Lleida a partir de la prosa de Josep Vallverdú. Quedem a Balaguer amb Aldomà i Vallverdú per conversar sobre la identitat d’aquesta Catalunya interior que centrifuga –o hauria de fer-ho– al voltant de la capitalitat de Lleida, de la pagesia i d’una burgesia absent.
Un dels primers treballs que va fer el futur geògraf Ignasi Aldomà quan era un estudiant versava sobre els paisatge en l’obra de Josep Vallverdú. Hi retorna quaranta anys després amb l’assaig Paisatge, país, pàtria. Els proposem de fer una conversa a tres bandes i, amb l’excusa del llibre, reflexionar sobre els imprecisos límits del Ponent que va forjar Vallverdú en el seu imaginari literari.
−−El paisatge té un pes molt específic en la seua obra, tant en assajos com Proses de Ponent, com en un clàssic de la literatura infantil i juvenil com és Rovelló. Li va sortir de forma natural o va sentir la necessitat de crear el seu propi univers literari?
( J.V.) La consciència de terra la tenia de petit, perquè sempre vaig alternar la vida a la ciutat de Lleida amb les estades d’estiu a Sant Martí de Maldà. Sentia que formava part d’aquest món rural i m’hi fixava, encara que fos amb ulls de nen. De totes maneres, va ser després de viure molts anys fora de Lleida que em vaig adonar que a Llevant no coneixien res de Ponent. Sempre et trobaves algú que et preguntava si vivies en un mas. En certa manera, les Proses de Ponent van sorgir de la necessitat de voler explicar el territori. He viscut a les quatres demarcacions i això m’ha donat perspectiva i consciència de paisatge. Paisatge primari: la terra, el fet d’haver dormit a la pallissa, d’haver-me amagat a les golfes on es guardaven els sacs d’ametlla; però també el paisatge que, sobretot, vaig tractar a Catalunya Visió amb Ton Sirera, en què també hi apareixien viles i mercats, un retrat humà que poblava aquest paisatge de gent i el convertia en un país. I a partir d’aquí reflexiones sobre com és aquest país i què li passa. Això ja és més transcendent: és l’home enfrontat a la pàtria.
IGNASI ALDOMÀ “La burgesia de l’estraperlo i el postfranquisme no tenia pòsit cultural. Ara comencen a fer fundacions d’art”
−−El paisatge humà també deu haver canviat molt.
−−I aquest món que heu vist canviar és Ponent? Existeix aquest territori? L’hem d’entendre en clau vegueria, en clau geogràfica –la plana de Lleida? Quins són els límits?
JOSEP VALLVERDÚ “Lleida s’ha conformat a ser una capital comarcana i de serveis, no ha aconseguit atreure i influir la regió que l’envolta”
−−I això passa perquè Lleida no pensa en la regió que l’envolta?
−−O sigui que, en certa manera, perdura el leridanismo.
−−Això explica que s’hagi malmès tant de patrimoni?
(J.V.) Josep Pla deia que el pagès és presentista.
(I.A.) A Lleida és futurista.
( J.V.) De totes maneres, les generacions actuals només tenen un centre d’interès: el seu mòbil. Elsque havíem fet literatura infantil i juvenil ja hem plegat. Només llegeixen missatges .
