Pedro Pardo: "Sortir a la tele et dóna notorietat, però per fer de músic m'ho he de currar molt"

Pedro Pardo s’estima més tenir els peus a terra. Ha tocat i dirigit un munt de vegades al Palau de la Música, ha fet bolos fins i tot a Moscou, s’ha fet popular participant de jurat al programa ‘Oh, Happy Day!’, ha compost bandes sonores i el proper 21 de gener debutarà dirigint l’Orquestra Simfònica Victòria dels Àngels al Teatre Nacional de Catalunya. Una carrera que no para de créixer. Però el mercat de la música és massa competitiu per badar. “No sóc com un futbolista del Barça que cada dia juga al Camp Nou”, diu, “i m’ho he de currar molt, molt i molt, per seguir tenint oportunitats com aquesta que arriba ara”. Pianista, compositor, professor, director, comunicador i, fins i tot, guionista de teatre. Però a Pedro Pardo (Lleida, 1974) li agrada que li diguin músic. L’apassionen els nous reptes, les idees trencadores i, ara que ja gairebé ho ha provat tot, vol atrevir-se a dirigir orquestres, “que és l’instrument més car que el músic pot arribar a tocar mai”.

Tan cara és una orquestra?

Més de 20.000 euros per un sol concert. Tot un caprici.

Així doncs, ara li interessa més dirigir que compondre?

Jo ja fa molt de temps que componc. Quan tenia només sis anys ja feia les meves primeres cançonetes i als 10 vaig tocar a la boda del meu germà. Ara el que m’interessa és trepitjar escenaris i dirigir, que és el que costa més.

I ho farà el dia 21 de gener al Teatre Nacional de Catalunya (TNC portant) a la batuta d’una orquestra-homenatge a Victòria dels Àngels. No li fa respecte?

És un còctel de sentiments. Respecte, por, il·lusió, excitació... El dia 21 de gener és la culminació de més de tres anys de feina i l’oportunitat de fer música de primera divisió amb artistes de molta categoria.

Què té d’especial, aquesta orquestra?

Hem volgut crear una orquestra de músics joves especialitzada a acompanyar cantants. La volem anomenar l’Orquestra de la Veu.

Al concert sonaran peces d’Enric Granados, música occitana i fins i tot una composició seva. Una barreja atrevida per estrenar l’orquestra, no?

Tot combina perfectament. La sonoritat és molt similar. I a tot plegat afegirem elements sorpresa extramusicals. El que diré ara potser sonarà fatal, però a mi em costa molt anar a concerts on només hi ha música.

I això ho diu un músic!?

Per això mateix. Perquè sóc músic i vull seguir vivint d’això. Per aconseguir públic hem de lluitar contra un gran competidor: el comandament de la tele. Per tenir opcions, hem d’oferir coses noves perquè la gent apagui la tele, es posi un abric i compri l’entrada d’un concert. I per això cal que oferim alguna cosa interessant.

Això sona a derrota avançada.

No. Simplement vull ampliar el públic. No vull veure un concert de música clàssica amb només caps blancs.

?

Hem d’evitar que es torni una cosa eclèctica, sols per a gent gran i experts. Si volem que el públic jove vingui a escoltar música clàssica, els hem de donar alguna cosa extra. Ja no vivim com fa cinquanta anys i els nens consumeixen més pels ulls i saben fer servir millor els mòbils que nosaltres. Ho hem de tenir en compte.

Casat i amb fills a Cerdanyola, la major part de la feina la té a Barcelona. Però segueix venint a Lleida per dirigir l’Orfeó Lleidatà. Tot un mèrit.

És que me’n sento molt responsable. Ha estat tot un procés de transformació i m’adono que ara és quan estem aconseguint projectes molt importants. Fa poc vam omplir la Llotja quatre vegades seguides! Estem recollint els fruits de deu anys de treball. I tot això gràcies a l’esforç dels cantaires sense gaire ajudes institucionals.

Haver sortit a la televisió hi deu haver ajudat.

No n’estic segur. És cert que abans que jo participés a l’Oh Happy Day venia menys gent als nostres concerts. Després del programa, ens demanaven més bisos i em passava llargues estones firmant autògrafs. Però jo sempre m’he definit com un músic clàssic i ja quan era al mig de la voràgine de la televisió no pensava pas que això pogués beneficiar-me.

I no ho ha fet?

Haver sortit a la tele m’ha donat certa notorietat, ho reconec, però no ha aportat gaire cosa a la meva carrera musical. Fins i tot, ha fet que molta gent em demanés que fes de crític musical i parlés de projectes d’altres artistes.

I no li agrada?

M’agrada, però em sento una mica decebut. Algun cop m’han dit que comunico molt bé. Però jo sóc músic, no periodista. Al final, tot i parlar molt de música clàssica, no m’ha caigut mai res del cel i he hagut de seguir treballant igual de valent per arrencar finançaments i concerts.

I parlar per la ràdio?

Parlar a Catalunya Música, però sobretot en programes generalistes de Catalunya Ràdio, m’ha permès arribar a una audiència força més àmplia. I a mi el que m’interessa és això: arribar a nous públics, sigui des d’on sigui, des de la tele, la ràdio o des dels escenaris

I fer pedagogia?

Això mateix. I parlar del que es fa no sols a Barcelona, sinó també a la resta de Catalunya. I és que sóc lleidatà i sempre he cregut que Barcelona exerceix un centralisme excessiu. Als mitjans no es diu gaire cosa del que es fa a comarques. Quan es parla de l’oferta cultural catalana, se cita l’Auditori, el Palau de la Música, l’OBC... però els auditoris de Girona i de Sant Cugat del Vallès, el Kursaal de Manresa i la Llotja de Lleida són espais increïbles.

Amb tot plegat, vostè és un polifacètic.

A mi només m’agrada que em diguin músic. Però ser músic vol dir moltes coses: professor, compositor, intèrpret, director. Em vaig sentir molt identificat amb l’Albert Guinovart quan es va definir com un compositor que surt a l’escenari. Vol dir que compon i toca música per ser interpretada i escoltada i no quedar-se sol. I jo vull fer el mateix.

Polifacètic i atrevit.

Que va! Sóc un carca [riu)]. Anys enrere, quan era molt més jove, sí que arriscava. Ara, m’he establert i tinc una família... Em cau el pes de la responsabilitat [torna a riure]. Intento atrevir-me dins el meu conservadorisme.

El dia 21 coneixerem part del seu atreviment amb la nova composició, Essència. Avanci-me’n alguna cosa.

T’explicaré el final: acaba d’una forma esplendorosa però amb un punt d’intriga

Què vol dir?

Interpreta una mica el moment en què l’Orquestra es troba ara mateix. Un moment bonic després de molt de treball, però amb un futur incert. No tenim ajudes institucionals i ens ho hem de currar.

Es triga molt a compondre una obra d’aquestes característiques? 

Amb Essència he estat treballant molts mesos. De vegades m’hi passava dies sencers per fer avançar la peça tan sols uns minuts. Ha estat un procés feixuc. Volia una cosa que lligués bé amb la música d’Enric Granados, i que, a més a més, permetés que la soprano Ofèlia Sala s’hi lluís. Però també volia fer una cosa que em permetés despullar-me completament.

L’essència de Pedro Pardo.

Exactament. La meva essència com a persona i com a músic. Aquells ritmes, aquelles melodies, que m’han influït al llarg de la vida hi són presents. Es poden escoltar detalls coneguts de música pop, ritmes llatins i fins i tot tecno. Encara que sembli estrany, jo de jove també anava a la discoteca i això marca [riu].