De pel·lícula

Aquest desembre passat van coincidir als cinemes de Lleida quatre films sobre escriptors. Suposo que l’home o la dona de lletres deuen ser personatges agraïts de portar a la pantalla, pel seu presumpte tarannà inconformista i romàntic o la seva feina extraordinària, en el sentit de no gaire corrent, una vida poc convencional i tirant a bohèmia, de vegades marcada per un final tràgic... Bé, les característiques enumerades s’han donat en supòsits concrets, de tothom sabuts, però diria que la regla general que domina en el gremi, sobretot a hores d’ara, és força distinta. No sé fins a quin punt la majoria dels literats actuals donarien prou joc per inspirar un guió cinematogràfic. No pas més que un mestre d’escola o un agent d’assegurances, em temo.

Les quatre pel·lícules en qüestió són Historia de una pasión, un biopic de la poeta Emiliy Dickinson; El ciudadano il·lustre, que va d’un premi Nobel de literatura argentí que retorna per uns dies al seu poble natal; Paterson, sobre un conductor d’autobusos que escriu versos; i El editor de libros, que aborda la complexa relació professional i personal entre Maxwell Perkins, empleat de l’editorial Scribner, des d’on havia descobert figures com Scott Fitzgerald o Hemingway, amb el jove Thomas Wolfe, interpretat per Jude Law, mentre que al seu mentor l’encarna un també esplèndid Colin Firth.

Em centraré en aquest darrer treball, perquè tracta d’una qüestió no gaire coneguda pel gran públic, incloent els lectors habituals, com és el paper dels editors en l’acabat d’una peça literària, molts cops decisiu. El cas Perkins-Wolf, referit al llargmetratge glossat, és possiblement un exemple extrem d’aquesta simbiosi, que permet fer-se la pregunta de si haurien arribat a triomfar novel·les com L’àngel que ens mira o bé Del temps i del riu, sense el prolix treball d’orientació, estímul i poda per part d’aquell individu circumspecte que sempre portava posat el barret. Un supòsit similar al que planteja la influència de Gordon Lish en l’obra de Raymond Carver, en què va imposar severes retallades, fins a conferir-li el característic estil succint, tallant i ple d’el·lipsis que identifiquem amb el narrador d’Oregon (per cert, Anagrama va treure en 2010 una traducció al castellà dels contes de Carver amb el text sencer, prescindint dels retocs del seu editor, per si algú té interès de comparar com eren abans i després).