Montse Sanjuan: “Vaig escriure 'La sergent Grimm' després de llegir un llibre que no em va agradar”

Va llegir un llibre que no li va agradar. “Això, jo ho puc fer millor”, va pensar. I s’hi va posar. Va escriure ‘La sergent Anna Grimm’ sense més pretensió que demostrar-se a ella mateixa que podia escriure una novel·la policíaca de les que des de petita l’apassionaven. Montse Sanjuan va passar de ser una periodista de formació i professora de professió amb una ‘opera prima’ a convertir-se en tot un fenomen literari. En poc més de dos anys s’han fet tres edicions d’aquest llibre ambientat a Lleida, s’ha traduït al castellà i ara li han comprat els drets per convertir-lo en una pel·lícula. “Mai m’ho hauria pogut imaginar”, admet. Treballa, “sense pressió”, en una tercera entrega de la sergent Grimm en què dóna més protagonisme als seus ajudants. “S’ho han guanyat”, assegura . Li costa exterioritzar les alegries que li ha donat la sergent Anna Grimm, però els ulls li brillen quan en parla i una enorme rialla il·lumina el seu rostre. Montse Sanjuan va començar a llegir novel·les policíaques quan era tan petita que amb una mica de por li preguntava al seu pare abans d’obrir el llibre si hi moria algú. Ara és un referent del gènere negre.

D’autora desconeguda a fenomen literari. Expliqui’ns com comença tot.

La sergent Anna Grimm

és un llibre que neix llegint. Un dia em va caure a les mans una novel·la policíaca que no em va agradar gens. Ara em sembla presumptuós, però vaig pensar que jo ho podia fer millor i m’hi vaig posar. Quan la vaig acabar la vaig deixar llegir a la família i als amics i com que a tothom li va agradar em vaig animar a enviar-la a Pagès Editors, on van fer una gran tasca d’edició. Era una primera novel·la, totalment autodidacta, i els suggeriments de l’editorial penso que van ser claus per arrodonir-la.

Quan s’adona que la sergent Grimm s’ha fet gran?

Molt aviat. “Me l’he acabat en dos dies”, em deien persones molt diverses. Com a lectora, sé que quan un llibre t’enganxa així és que t’ha agradat molt. Vaig adonar-me de seguida que tindria una bona acollida. El que no m’imaginava que fos tan bona.

Va començar immediatament

El misteri del bressol buit

, segona entrega de la sergent Grimm?

No immediatament, però enyorava els personatges. I ha estat molt satisfactori que malgrat el boom del primer llibre hagi agradat més el segon. Per a mi era un repte aconseguir-ho. Admiro escriptors com Henning Mankell o Andrea Camilleri, que han estat capaços de fer sèries de deu o dotze llibres amb els mateixos personatges i, a la vegada, tots diferents.

Ara ja deu ser tota una experta en el cos dels Mossos d’Esquadra.

Encara que escriguis ficció, la història ha de resultar versemblant. A la primera versió del llibre, Anna Grimm era una tinent. Sort que ho vaig deixar llegir a una persona vinculada als Mossos d’Esquadra per tal de detectar coses que grinyolessin, perquè els tinents no existeixen. Després vaig pensar que seria inspectora, però no l’hauria pogut fer implicar-se tant i jo volia que anés als llocs. Constantment et sorgeixen dubtes. A

El misteri del bressol buit,

per exemple, l’Anna Grimm

es desplaça a Tarragona i jo he de saber què pot fer una sergent de Lleida a Coma-ruga, perquè encara que sigui una història sorgida de la meua imaginació, no pot ser que a un mosso li caigui de les mans perquè no té sentit el que he escrit.

Hi haurà un tercer llibre?

Ja l’estic escrivint. Bé, tot just l’he començat. Puc avançar que també hi haurà una doble trama i que donaré més protagonisme als ajudants de l’Anna Grimm.

I mentre es gesta aquesta nova història, ens assabentem que li han comprat els drets per fer una pel·lícula!

Ara hauria de fer salts d’alegria, perquè és una cosa que mai no m’hauria imaginat, però el meu caràcter em porta a ser continguda. El cert és que ha estat del tot imprevisible. Suposo que si el Centre Experimental de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals de Catalunya no s’hagués instal·lat al Magical, el seu director, Santi Lapeira, potser no m’hauria llegit i res d’això no hauria passat. Però ell buscava una història ambientada a Lleida i a la Setmana del Llibre en Català va fer cap a l’estand de Pagès Editors i va comprar els dos llibres de la Grimm. Li van agradar i, sobretot, responien a les seues necessitats: es visualitzava el territori, es feia des de la novel·la negra i, a més, era una història protagonitzada per una dona. Era el que estava buscant. O sigui que tot ha estat una feliç coincidència.

Què va pensar quan li van proposar?

Primer no m’ho acabava de creure. Vam quedar en una cafeteria, em va explicar el projecte i quan ja feia un quart d’hora que m’estava parlant li vaig dir que parés, que necessitava recapitular. I li vaig preguntar si m’estava dient que volia fer una sèrie amb les meues novel·les. El Santi Lapeira em va confirmar que sí, que ho havia entès bé i que m’estava dient exactament això. Estava petrificada!

Segur que al seu cap l’Anna Grimm té cos i cara. Serà estrany veure-la a la pantalla?

Penso que no, perquè els personatges deixen de ser teus quan surt el llibre publicat. Ja sé que moltes vegades els autors no queden contents de les versions cinematogràfiques dels seus llibres però no tinc cap por. Estic tranquil·la, estic contenta. El Santi Lapeira em va oferir de participar en el guió, però sincerament crec que l’ha de fer algú que n’entengui, que sàpiga de cine.

Una altra cosa que ha aconseguit la sergent Grimm és ser traduïda al castellà. Tampoc no és fàcil, això...

Sí, va sortir a finals d’any. Jo hi tenia molt interès, potser perquè m’agrada molt anar als festivals de novel·la negra. Seguiré escrivint en català, però estic molt contenta que s’hagi pogut traduir.

Li agraden tant els festivals que en va organitzar un a Lleida, El Segre de negre.

Em sabia greu que en pobles com l’Espluga de Francolí, Vall-de-roures, Cubelles o Tiana es fessin festivals de novel·la negra i no en tinguéssim cap a Lleida.

Hi ha un boom de la novel·la negra?

Sempre n’he estat lectora, des de petita. El meu pare em passava les novel·les del Perry Mason, d’Erle Stanley Gardner, perquè tenien molts diàlegs i eren més fàcils de llegir per a algú de la meua edat. Tenien uns títols molt graciosos, com

El misterio del pajarito amarillo encerrado en su jaula

. De fet, el títol d’

és un homenatge a aquestes novel·les. Era tan petita que li preguntava al meu pare: “que mor algú?” i ell em deia: “Montse, si és una policíaca sempre mor algú!” I vaig seguir: Simenon, Agatha Christie, Patricia Highsmith... i així fins arribar al meu preferit, Mankel. Entre els llibres més venuts sempre s’alternen les novel·les negres i les històriques. Potser sí que el fenomen Larsson ha fet que ara la novel·la negra tingui més lectors, però sempre ha funcionat. És un gènere que proporciona entreteniment al lector i, a la vegada, permet a l’autor fer una reflexió sobre el món que ens envolta. Hi ha molta crítica social, perquè si hi ha violència és perquè alguna cosa no funciona a la nostra societat.