Josep Lladonosa

A l’aeroport d’Alguaire, com en qualsevol altre, un no pot campar a l’ample. Si no ets treballador o viatger cal tramitar permisos a la Generalitat per fer segons quines coses com ara fotografies d’avions, gravar les cues de facturació o tenir accés a zones restringides. Per això, quan després de les intenses boires del passat mes de gener hi vaig anar un diumenge per cobrir la notícia per al diari SEGRE dels primers esquiadors britànics que hi arribaven, em vaig sorprendre per la presència d’un senyor assegut a la cafeteria tancada de l’aeroport (on amb prou feines ens havien deixat entrar per fer fotos).

La curiositat del periodista és agosarada i alguna cosa em deia que aquell senyor tenia una història única. “Disculpi, qui és vostè que pot estar-se aquí?” El Josep Lladonosa em va dir exactament que era un veí d’Alguaire que comptava els passatgers que arribaven i marxaven, una activitat que l’entretenia els diumenges al matí a l’hora del cafè. Cal dir que les seves xifres de viatgers coincidirien després amb les que ens van donar els responsables del turoperador britànic Thomas Cook, que opera a l’aeroport. “A mi em coneix tothom aquí. Vinc des que es va inaugurar, i molt abans de construir-se, jo ja venia”. Com més hi parlava, més interessant es convertia la seva història de vida.

Diu que venia a l’aeroport molt abans que es construís i que ara segueix venint els diumenges al matí. Ens ho pot explicar?

Bona part del terreny on està construida la pista de l’aeroport era terra de casa meva. Cinc hectàrees que he llaurat anys i panys. Hi plantàvem ordi. D’això ja en fa una bona pila d’anys, al 1997, quan es va fer la concentració parcel·lària al terme per passar del secà al reg del canal de Pinyana i el del d’Aragó i Catalunya, ens van donar la terra a les Vinyes, on segueix treballant el meu fill.

Els mira molt, però li agrada pujar en avió?

En absolut. Més enllà de fer el vol inaugural a Mallorca, que hi vam anar amb tota la família, no m’hi veuràs més en un avió. Em fan por. Si cau ets pell i jo no vull morir jove [riu]. Però m’agrada veure’ls, em relaxa i gaudeixo voltant per aquí. Saps quants quilòmetres de carretera hi ha al voltant de l’aeroport?

No.

Vuit quilòmetres, ahir mateix els vaig comptar.

Hi ha més curiositats de l’aeroport?

I tant! L’aeroport d’Alguaire gestiona més de la meitat del terme. No sé pas per a què van reservar-se tanta terra, més de 5.000 km que ara tenen arrendats, però és així. És per això que hi ha tractors aparcats al pàrquing de l’aeroport. Molta gent pensa que els pagesos venim aquí a fer el cafè amb el tractor, però tot i que en seríem capaços no és el cas. També et puc dir que quan van construir l’aeroport van arrencar tots els arbres que hi havia plantats excepte una olivera centenària, poca gent hi repara i trobo que és una picada d’ullet al territori.

Disculpi la gosadia. Als pobles passa que tots els que duen el mateix cognom són família, fins i tot a Alguaire hi ha un altre Josep Lladonosa (historiador). Em ve al cap també el Pepito Lladonosa, propietari de la Fonda del Nastasi.

Som cosins amb el Pepito, sí, i a més a més del cognom compartim la mateixa admiració pel padrí Nastasi, que tenia una torre a Alguaire que va inspirar el nom del restaurant. De petit frisava per anar a la torre del padrí, Cal Nastasi, perquè allí sempre hi havia gent. Estava situada en el trajecte d’una cabanera que anava de la muntanya fins a Fraga. Els pastors paraven sempre a fer nit a la torre i la padrina Dolores els donava de menjar.

Era una fonda?

No, no. Ho feien gratis, eren acollidors i molt treballadors. A la torre hi havia un salt d’aigua on el padrí va posar un molí, d’aquí l’homenatge del Pepito amb la roda de molí del Nastasi. El padrí feia un sac de farina al dia, cosa que assegurava pa per a tothom. De les tres vinyes que hi havia plantades en feia vi i tenia algun bestiar i cereal. Va ser allí, a Cal Nastasi, que vaig saber que volia ser pagès. Sempre m’ho he passat bé a la meva feina i encara ara, als meus 84 anys, m’agrada continuar en contacte amb la terra. A la torre del padrí també vaig aprendre a anar en bici. De fet, ell va comprar la primera bicicleta que hi va haver al terme i se l’havien de repartir entre els seus fills, entre ells el meu pare, el Ton.

I també vau ser dels primers a tenir tractor.

Sí, el pare, amb reticències, va passar de les dos mules a un tractor de ferro que ens havia de venir a reparar un mecànic d’Albacete. Els dos primers tractors que vam tenir eren americans, i no tenien prou força per a la trilladora Batlle, que venia de Girona. Recordo una vegada, que vam anar a les Pallargues amb la trilladora. La gent amuntegava la garba i passàvem després nosaltres. No en tenia tohom, de maquinària, aleshores. Doncs en un dels carrers del poble va bolcar la trilladora que va anar a parar a un pati on hi havia unes senyores jugant a cartes. Era maquinària pesant i difícil de portar i reparar. Tot ha canviat molt des d’aleshores. Fins i tot el repartiment de la terra, amb la parcel·lació ja no sé a qui pertany què.

Tornaria enrere?

Sí, ara la gent va massa a l’ample, m’agradava l’esperit treballador i el respecte a les persones d’abans. Tot i que va ser dur, eh! Jo vaig dormir a la pallereta de casa fins ben gran. La mula ens mossegava els dits del peu. El llit va venir molt més tard. Però, tot i això, tornaria enrere.

Encara que hagués de passar de nou per la Guerra Civil?

Jo no la vaig patir, vam fer sort a casa que no vam perdre ningú. Recordo que el padrí va anar a França a comprar un soldat perquè es fes passar per mon pare si el cridaven a files. Va pagar i a última hora es van oblidar del pare. Així que el francès va tornar a França amb els dinerets.

Si tornés enrere es quedaria a Alguaire? O volaria?

Em quedaria a Alguaire. Sempre he estat molt implicat al poble. Vaig ser regidor quan no calia ser de cap partit per estar al consistori, també he estat a la junta del club de futbol, al casal...