Raquel Gámez: “Als CIE s'hi trepitgen sistemàticament els drets humans més bàsics”

És el llibre del qual l’escriptora i educadora social Raquel Gámez està més orgullosa i, alhora, és el llibre que no hauria volgut escriure mai. El gènere negre s’acostuma a submergir en el cantó més fosc de les persones, i ella, per fer Els CIE o la il·legalitat institucional (Llibres del delicte, 2017) ha descobert una de les facetes més obscures de l’estat: l’estructura de detenció, retenció i expulsió de persones migrades de manera arbitrària i sense garanties jurídiques. Gámez ens acosta de manera amena i alhora rigorosa a la realitat dels Centres d’Internament d’Estrangers.

En el llibre contrasta la lleugeresa i la facilitat de lectura amb la duresa de la realitat que s’hi explica.

L’encàrrec de l’editor Marc Moreno era exactament fer un text còmode de llegir i entenedor que fos, alhora, una introducció rigorosa i documentada a la realitat dels CIE des del punt de vista legal i humà.

Quines idees preconcebudes tenia vostè abans d’acceptar l’encàrrec?

Segurament pensava que era un lloc on tancaven immigrants que havien delinquit i que estaven pendents de ser extradits als seus països. Quan descobreixes que hi poden tancar un home que no ha comès cap falta, que ha format una família amb una dona de nacionalitat espanyola i que senzillament té el permís de residència caducat perquè s’ha quedat a l’atur, se t’acaben les paraules per definir el que sents.

El problema és de legitimitat i també de legalitat.

Els mateixos centres es troben en un llimb legal, en el qual es trepitgen sistemàticament els drets humans més bàsics perquè no estan emparats de manera específica per cap llei. No poden rebre visites dels seus familiars o establir comunicacions regulars amb els seus familiars, no poden parlar amb advocats i ningú no els explica quina és exactament la seua situació legal.

Això ha de ser molt estressant.

Els priven de llibertat de manera indefinida sense cap més raó que una situació irregular, i després resulta que més de la meitat dels interns no poden ser expulsats perquè tenen dret a asil.

Quin és, doncs, el sentit dels CIE?

Estigmatitzar les persones migrades, sobretot si la informació que arriba a la població és confusa, dissuadir-los de venir a Espanya i castigar-los en el cas que hagin aconseguit entrar i visquin entre nosaltres. Sobre el paper era una mesura extraordinària per retenir algú que ja tenia una sentència d’expulsió ferma abans de fer-la efectiva. A la pràctica són centres on retenen persones de manera arbitrària.

Qui treballa als CIE?

Agents de la Policia Nacional per torns.

No són funcionaris?

No; i de manera extraoficial molts agents comenten que estan descontents. No són personal qualificat i moltes vegades han de prendre decisions per a les quals ningú no els ha donat instruccions clares.

Com ara?

Decidir si un intern necessita atenció sanitària.

Que no hi ha serveis mèdics com en un presó?

No, entre altres deficiències com ara falta de mantes a l’hivern, per exemple. Els interns preferirien estar tancats en una presó que en un CIE perquè les condicions de salubritat i d’higiene són impròpies d’Europa.