“Els gossos són fidels, no són rancorosos ni tenen prejudicis”

Costa saber la repercussió que va tenir aquella mítica campanya que resava “Ell mai no ho faria”, però el fet és que cada any encara hi ha milers d’animals que són abandonats a la seua sort. Els més afortunats fan cap a una protectora, que se’n fa càrrec i procura trobar-los una família d’acollida. Un servei social que majoritàriament està en mans d’associacions sense ànim de lucre com la Protectora de l’Urgell. La Mireia i la Carme hi estan molt implicades i tenen una visió privilegiada sobre com ens relacionem amb uns animals que formen part de la nostra societat des de fa milers d’anys.

El seu amor pels animals i, sobretot, pels gossos és el que mou la Mireia Segarra i la Carme Bergadà a ser voluntàries de l’Associació Protectora d’Animals de Tàrrega. La seua raó de ser, com la de tantes altres entitats com la seua, és salvar vides, conscienciar la gent i donar una segona oportunitat als milers de gossos que cada any són abandonats als nostres carrers.

La responsabilitat d’un gos és del seu amo, però, quan l’abandona, què passa?

Tots els ajuntaments de Catalunya tenen la competència –i, per tant, l’obligació– de protegir els animals dins el seu municipi. Això vol dir que han de recollir els animals abandonats i dur-los a una protectora. A partir d’aquí, alguns ajuntaments ho fan molt bé i d’altres, no.

Quan es considera que un gos està abandonat?

Quan s’ha trobat al carrer, ningú el reclama ni n’ha denunciat la desaparició i és impossible localitzar el propietari, sigui perquè les dades del xip ja no valen, perquè no responen o perquè directament no està registrat.

La llei no obliga a registrar tots els cans?

La llei catalana diu que tots han de portar xip, però després l’administració no és capaç de fer-la complir i només el 24% el porta. Això dóna molta impunitat als qui decideixen abandonar-los. No es fan campanyes o controls rutinaris, ni s’apliquen les multes previstes per conscienciar la gent, com es fa amb les races perilloses, per exemple, per a les quals es demana llicència, assegurança i se les controla.

Encara estan de moda?

No tant, generalment són de raça i s’han de pagar, i l’administració en aquests casos els està més a sobre.

Amb la crisi, hi ha menys interès pels gossos de raça i els animals exòtics?

Sí, i per contra han augmentat els abandonaments. A Barcelona hi ha centres especialitzats en aquestes espècies que es van posar de moda, com ara taràntules, iguanes, cacatues, serps… A nosaltres ens van deixar un porc vietnamita a la porta i sort vam tenir de trobar una granja escola que se’n fes càrrec.

Què en penseu, de la compravenda d’animals?

A Catalunya, vendre cadells és il·legal, si no ets criador homologat i tens llicència, però entres a qualsevol pàgina web d’anuncis classificats i hi trobes desenes d’ofertes amb noms i cognoms i les dades de contacte. Això no només és il·legal, sinó que també col·labores a una proliferació descontrolada de l’espècie. Un altre problema són les xarxes de l’Europa de l’Est que crien i transporten de qualsevol manera milers de cadells cap aquí. Molts es moren pel camí o al cap de pocs dies, a casa dels propietaris.

Ja és la segona llei que lamenten que no es compleix. Hi ha una escletxa entre la norma i la societat?

Si es fessin bones campanyes i s’apliquessin les lleis, segurament les coses canviarien, perquè la majoria de la gent està sensibilitzada. El nostre referent és Holanda, un país que tenia els mateixos problemes que nosaltres i va decidir posar-hi ordre. Allà no tenen abandonament, tots els gossos i gats estan fitxats en un registre, es persegueix amb duresa el tràfic d’animals i tots s’han d’esterilitzar obligatòriament. Amb pocs anys, van aconseguir controlar la població. Aquí no sabem quants gossos tenim perquè no hi ha cap control.

Molta gent pensa que és una mutilació interessada als nostres interessos i comoditats.

La humanitat va domesticar els gossos fa milers d’anys i formen part de la nostra societat, tant si ens agraden com si no. Per això són la nostra responsabilitat i no ens en podem desentendre. Al món hi ha més gossos i gats que famílies que els poden acollir. Hem de controlar la natalitat per estabilitzar-ne la població. Una gossa pot arribar a parir vuitanta cadells i esterilitzar és la manera més eficaç d’aturar aquest creixement exponencial. A banda que esterilitzar els evita molts possibles problemes de salut, hem de pensar que no és el mateix, que el sexe per a ells no és un plaer com ho és per a nosaltres, sinó un instint que no té cap altre interès que la reproducció. Qui no esterilitza el seu gos té un doble problema: si l’animal no pot copular, s’ho passarà malament sempre que estigui en zel, i si ho pot fer, durà uns cadells al món que no pot assumir i ajudarà a fer més gros el problema.

Sovint aquest problema es resolia matant-los.

Això suposem que no passa tant, que a la majoria de la gent li fa basarda haver de sacrificar personalment mitja dotzena de cadells que li desperten una certa tendresa. Aleshores, trobem capses plenes de cadells, sigui en un contenidor o a la mateixa protectora, i el problema s’ha multiplicat. Si haguessin esterilitzat la seua gossa, ells no tindrien el dilema de matar-los i nosaltres no hauríem d’assumir-ne les conseqüències. La protectora no hauria de ser la primera opció. Legalment, ets titular del teu animal com ho ets del teu cotxe, de casa teua o del teu fill. Tenen un problema i la solució és buscar algú que se’n pugui fer càrrec.

Deuen calcular que a vostès els serà més fàcil trobar-los família. Quins són els gossos que ho tenen més fàcil?

Els joves de mida petita i mitjana. Als més grossos i als més vellets els costa més, tot i que si tenen bon caràcter són els que s’adapten millor, perquè valoren la nova situació. Conductualment, tens més probabilitats de tenir problemes amb els de raça que la resta.

S’han de mirar els gossos i també les famílies adoptives.

No tots els gossos són aptes per a totes famílies, així com no totes les famílies són aptes per a tots els gossos. Han de congeniar les necessites de les dos parts.

Hi ha gent que diu que s’estima tant els gossos que no els vol tancar en un pis.

El problema no és el lloc, sinó com el tens i com el tractes. Hem de saber quines necessitats té cada animal. Si a tu t’agrada fer maratons, no t’agafis un gos tranquil, per exemple. Tenir-lo en una granja lligat tot el dia a l’aire lliure o no estar amb ell i jugar perquè ja té un pati també és un error.

Pot ser que algú acabi tenint més bona relació amb els gossos que amb la gent?

Nosaltres. Amb ells, la relació és molt més fàcil. Tu no n’esperes res i ells, tampoc. No hi ha unes expectatives que puguis decebre. Els gossos són molt fidels, no són rancorosos i tampoc no tenen prejudicis. Els és igual si ets ric o pobre, si ets alt, baix, lleig o guapo.

És dur treballar a la protectora?

Al començament, t’afecta molt, et costa dormir i arribes a casa plorant. Amb els anys, aprens a gestionar les emocions i a saber com has de respondre a cada situació. Posem els gossos al mateix nivell que les persones, és cruel no tractar-los com es mereixen.