Javier Cuesta: “És més fàcil tallar-se amb un ganivet sense esmolar que no pas ben esmolat”

Un dels oficis lligats a una identificació sonora és el de l’esmolet. És escoltar el xiulet característic i no hi ha qui no pensi a baixar per trobar-lo al carrer carregat de ganivets i estisores. Bé, sí que hi ha qui no hi pensa, els joves. I és que el d’esmolet és un ofici en perill d’extinció, tant que a Lleida solament en queda un com els de tota la vida. Es diu Javier Cuesta i hem parlat amb ell. Des de quan és esmolet?

Vaig aprendre l’ofici de petit a Burgos, que és d’on sóc. Tenia un veí gallec que era afilador i molts dies, en comptes d’anar a escola, marxava amb ell a fer ruta. M’agradava. Vaig anar aprenent l’ofici però no m’hi he dedicat mai exclusivament. Això sí, és un recurs que aprofito quan el necessito.

És un ofici en perill d’extinció?

Totalment. Jo sóc un romàntic i mantinc la bicicleta i el xiulet, que és especial. Costa molt de trobar-lo i jo el compro per internet a Sevilla. Hi ha diferents melodies, encara que jo faig la típica, que ja costa que et reconeguin com per anar canviant-la. Porto la bicicleta, encara que en comptes de fer l’energia amb pedals, com que a Lleida fa tanta calor, vaig incorporar una bateria que fa rodar la pedra d’afilar.

La gent baixa de casa perquè li esmoli estris?

Tinc clients fixos, sobretot bars i restaurants i alguna botiga de costura, perquè les carnisseries ja tenen les seves eines per afilar. De particulars, que baixin de casa a l’escoltar el xiulet, ben pocs.

Esmolem poc?

D’una banda això. Encara que sempre dic que és més fàcil tallar-se amb un ganivet sense afilar que no pas amb un que ho estigui, perquè el que passa és que fas la força amb el ganivet i al no tallar s’escapa i ja ho tens. D’una altra, perquè la gent jove no sap qui sóc i tampoc afila. Sóc un

rara avis

, i el que fa la gent jove és gravar-me amb el mòbil i compartir-me a xarxes. Que jo no hi entenc, i no m’importa mentre em demanin permís.

Cada quan hem d’esmolar ganivets i estisores?

Quan no tallin ja em podeu trucar al 605 769 762. Puc fer quedades de comunitat, és a dir, els veïns em convoquen un dia i afilo tot el que em baixen. Així m’asseguro el sou. Que tinc la meva part romàntica, i dono voltes per tot Lleida amb la bicicleta, però també necessito menjar.

Avui en dia hi ha botigues que afilen els utensilis, li va en contra?

Cadascú té la seva manera de treballar. De fet, cada afilador té un estil. Jo per exemple buido i afilo, però em menjo poc el ganivet. S’ha d’esmolar més sovint però et dura més el ganivet. El que sí que donem els esmolets de carrers és immediatesa. Ho fem al moment.

Té molta competència al carrer?

N’hi ha, sí. Però que conservi la tradició, solament estic jo. Sé que n’hi ha que porten la pedra d’esmolar al maleter del cotxe.