Sònia Alins: “El dibuix és el primer llenguatge amb què aprenem de nens, és universal”

La il·lustradora lleidatana Sònia Alins no para. A més dels encàrrecs publicitaris i els treballs editorials, sobretot infantils i juvenils, s’endinsa en el món de les noves tecnologies, com ara l’app Women-who-changed-the-world. Això sí, tot ho fa sempre colze a colze amb el seu marit, Juanjo Barco, amb qui comparteix l’estudi Alins Ilustration. Ara bé, no deixa mai de banda la seva faceta artística, on dóna ales a les creacions més personals. En aquest sentit, les Hi ha molta diferència entre il·lustrar per una

app

o fer-ho per un llibre?

Women-who-changed-the-world

arriba després de dos encàrrecs més de la mateixa firma catalana, Learny Land. Per a ells ja havíem il·lustrat Planet Fantasy sobre natura i fantasia i Shop and Maths, de matemàtiques. Totes tres són aplicacions pedagògiques i d’entreteniment. La diferència principal amb el paper és que hem de tenir en compte el moviment. Nosaltres no som animadors, però sí que hem de dibuixar els moviments clau, i fer, per exemple el mateix moment amb el personatge amb els ulls oberts i tancats, perquè després els animadors puguin fer la seva feina.

Moltes de les seves creacions per encàrrec són per a públic infantil, com els llibres o aquestes aplicacions. El dibuix és un llenguatge clau per aprendre?

Totalment. El dibuix és un llenguatge universal, el primer amb el qual aprenem de nens. De fet, crec que els petits tenen fins i tot més capacitat d’interpretar les imatges que nosaltres. És com la música, que instintivament, tant nens com adults, sabem si ens agrada o no. Crec que sabem llegir les imatges i la música de manera innata. De fet, amb els dibuixos artístics, que no faig per encàrrec, molta gent em diu que aquella imatge transmet exactament les seves sensacions.

A banda dels treballs d’encàrrec, vostè té una faceta creativa cada cop més evident. Què l’inspira?

M’inspira molt veure fotografia i art en general, conèixer altres artistes, i sobretot, la poesia. Amb les metàfores sorgeixen idees visuals. Per a mi, poesia i dibuix estan molt relacionats. En aquest sentit, alguns dels meus referents són Ida Vitale, Pablo Amargo, Joseph Cornell o, com a més contemporània, Luna Miguel. Pel que fa a la temàtica m’agrada parlar de sentiments. Al tractar-se d’un treball lliure, l’única pretensió és posar en una imatge o una escena allò que t’agradaria veure. De fet, m’adono que, precisament, aquests treballs artístics són els que més arriben a la gent.

I potser, en un principi, els més incerts.

Exactament, perquè és una bogeria. És quelcom que t’imagines, però d’entrada no saps com materialitzaràs i com reflectiràs aquella sensació que vols transmetre. Potser passa un mes i cinquanta dibuixos fins que trobes la imatge [riu]. A vegades també és cert que surten coses maques que no buscaves.

Desvetlli’m algun dels seus projectes futurs.

El més immediat és una exposició al febrer a l’Espai Cavallers de Lleida. Serà la mostra més gran que he fet fins ara i s’hi podrà veure pràcticament tot el meu univers, sobretot les

Dones d’Aigua

. És la sèrie que més premis m’ha donat i em feia il·lusió que es veiés a la meva ciutat. També hi haurà altres creacions artístiques, com ara un conte que parla de l’amor etern. Seran al voltant d’una quarantena de peces. És un projecte conjunt amb el Juanjo Barco, el meu marit, amb qui, si ja sempre treballem junts en els encàrrecs, ara li estic inculcant el cuquet dels projectes artístics [riu]. A més, hi ha la idea de treballar en un projecte audiovisual. Em fa molta il·lusió, però encara està a les beceroles. Cal treballar-ho.

És difícil treballar des de Lleida per a tot el món.

No, és possible. Un dels encàrrecs que tinc ara és per a Japó. És qüestió de tenir-ho clar i saber que les visites amb els clients s’estableixen de manera diferent que si visquéssim en una gran ciutat.