Josep Vallverdú: “Sempre havia volgut ser guionista de cine i amb 95 anys he fet un guió”

Encara que no hagués escrit ni una sola ratlla, Josep Vallverdú tindria assegurat un lloc a la història. Ha estat un intel·lectual compromès que va renunciar a la notorietat de donar nom a un premi de novel·la perquè estava convençut que calia apostar per l’assaig, i que va lluitar contra el El 9 de juliol de 1923 naixia en una casa del carrer del Carme de Lleida un xiquet que mai no deixaria de ser-ho. Josep Vallverdú sempre diu que va precipitar el cop d’Estat de Primo de Rivera. Des d’aleshores, la seva biografia ha estat lligada a fets històrics que són una lliçó accelerada de segle XX. Té un rellotge que encara funciona que li van regalar el dia de la seva Primera Comunió, el 3 de maig de 1931. Aquell Omega va lligat a la imatge de les banderes republicanes onejant al pas del president Macià. Cada nit li donava corda, però el temps passava molt lentament. Tres anys de guerra i quaranta de dictadura es fan molt llargs. Cal prendre partit. Va parar els peus al

leridanismo

, que propugnava que Lleida no era del tot catalana i que s’havia d’integrar a la fallida Región del Ebro, amb les punyents

Proses de Ponent

i, sobretot, amb el llibre

Lleida, problema i realitat

. Efectivament, ha escrit molt sobre Lleida. I sobre la boira. Però sempre n’ha fugit. Per això va viure durant prop de trenta anys en el que anomenava “un exili meteorològic” a l’Espluga de Francolí. De la mateixa manera és un reputat escriptor de literatura infantil i juvenil, autor de clàssics com

Rovelló

, però no s’amaga de dir que la canalla l’atabala. Ara ha tornat a Ponent, a Balaguer.

Tenia 90 anys quan va enamorar una dona escrivint-li 62 cartes d’amor. Tots dos eren vidus, però a l’Antonieta Vilajoliu, antiga amiga del matrimoni Vallverdú-Arqué, li semblava que ja no tenien edat. Aquí és on s’entén que no va guanyar per casualitat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: la va convèncer amb paraules. Una història d’amor que explica que hagi accedit a retrobar-se amb el fred i la boira.

Això s’hauria de matisar. En realitat, vaig ser jo qui va proposar d’establir-nos a Balaguer. L’Antonieta vivia molt bé a Barcelona.. Però a mi sempre m’han agradat les ciutats petites. I la veritat és que hi estem molt bé a Balaguer. Em va costar més de convèncer-la per casar-nos. Em va dir que s’ho havia de pensar i va marxar a Barcelona. Jo em quedava a l’Espluga, així que vaig iniciar una relació epistolar. Havia d’anar en compte perquè al poble no parlessin, perquè si cada dos dies sortia una carta adreçada a una mateixa dona... així que no les enviava sempre des de l’Espluga. De tant en tant anava a Montblanc perquè no es notés tant. Les cartes la van acabar estovant i jo n’estic molt content, perquè l’Antonieta no és capaç de ressuscitar un mort, però de rejovenir una persona, sí. És una història que agrada i la gent me’n pregunta i em diuen que un director de cinema en faria una pel·lícula. Potser sí. Jo he escrit la meua història amb ella i amb la Isabel. Són unes 250 pàgines que, per ara, la família no vol que ho publiqui i ho respecto.

Ha estat un autor molt prolífic. Encara escriu?

Tinc tres llibres acabats. Un es podria qualificar com una novel·la negra, tot i que potser és més una novel·la psicològica, encara que comenci amb un assassinat. És la història d’un home que té vocació de captaire. També tinc un guió de televisió o cinema sobre una perruquera. No està escrit com un guió, sinó com una novel·la molt visual, un argument dialogat com els que feia Graham Greene. Sempre havia volgut ser guionista de cinema i, finalment, m’he decidit a provar-ho. També tinc acabada una novel·la infantil, que feia molt de temps que no n’escrivia cap. És un llibre en el qual descobrim que els nans de la Blancaneus eren vuit i no set.

L’etiqueta que més li hem penjat és la d’autor tot terreny, perquè ha conreat tots els gèneres.

Penso que, essencialment, sóc un narrador. Un narrador molt influït pel cinema. He fet molts articles, també, perquè m’ha tocat viure una època en què em semblava que havia de dir coses. A més, a mi escriure a la premsa m’agrada molt.

S’ha mullat quan calia fer-ho. Va parar els peus al

amb el llibre

Lleida. Problema i realitat

(1967). Com va ser la gestació d’aquest títol de referència?

Es va començar a gestar a Girona, on estava desterrat Jordi Pujol. Em va demanar de veure’ns i em va dir que havia d’escriure un llibre sobre Lleida, perquè se’n parlava poc i Ponent era una terra desconeguda per a la resta de Catalunya. Li vaig dir que sol no el faria, però que buscaria un equip. I el vaig trobar a l’entorn d’Òmnium Cultural de Lleida. Finalment, vam fer el llibre entre Francesc Porta, Simeó Miquel, Josep Lladonosa, el pare Gabernet i jo mateix. Al pare Gabernet el llibre li va costar el desterrament.

Mig segle després, com veu Lleida?

Quan vinc a Lleida hi veig moltes botigues insignificants i em dol, perquè sempre havia estat un centre comercial molt important. Culturalment, la veig millor. Sempre havia dit que una ciutat ha de tenir orquestra simfònica i universitat per ser culta, i ja les tenim. La Universitat de Lleida, tot i ser modesta, ha fet un gran esforç. El que no ha sortit com esperàvem és que molts professors fan les classes i marxen, no s’han quedat a Lleida. Però la ciutat ha canviat molt. Fins a la meitat del segle XX, els costums, les cases i les maneres de viure eren exactament igual que el 1870. Aleshores es produeix un gran canvi. La mecanització del camp coincideix, a més, amb l’època en què les noies comencen a estudiar. Només Magisteri i a Lleida, però és que abans ni això. És el temps en què la gent va deixar de tenir corral i els nens es van acostumar a veure els pollastres plomats. Tot això va comportar molts canvis i Lleida va deixar de ser rural. Però, a la vegada, com que no tenia cap ciutat important a prop, no es va acabar d’espavilar. Per a Lleida, que té vora 140.000 habitants, és dolent que la segona ciutat que té més a prop amb prou feines arribi als 17.000.

Quan Jaume Magre li va demanar permís per posar el seu nom a un premi literari vostè hi va posar una condició: que fos d’assaig. Com va anar?

El 1983 es van fer a Lleida les festes Pompeu Fabra. Vam portar el president d’Òmnium, Lluís Carulla, a visitar la Seu Vella i en un moment donat ens vam quedar sols Jaume Magre i jo. Em va explicar que des de la Paeria es volia impulsar un premi literari i que havien pensat que portés el meu nom. D’entrada, s’havia pensat en un premi de literatura infantil, però jo vaig dir que no, que ja n’hi havia molts, i vaig proposar de fer un premi d’assaig perquè és la forma més alta de la literatura. És un premi que ha tingut una trajectòria absolutament honesta.

Com veu la situació política actual?

Encara que sembli que tot està una mica confús, hem avançat. Al llarg de la història tots els moviments independentistes han acabat en independències. Sóc optimista. M’agradaria poder veure la independència de Catalunya, però potser no hi sóc a temps. Ara, tinc claríssim que encara que tardi seixanta anys, arribarà.