Xavier Mañosa: "Ets artesanal quan situes la peça al centre del procés, encara que en facis moltes"

Si no està segur del que fa, ho sembla. Xavier Mañosa va impartir una conferència al CaixaForum de Lleida sobre la seua trajectòria personal al capdavant d’Apparatu, l’estudi i taller des del qual pensa, dissenya i fabrica les peces de ceràmica que ven per tot el món. A Mañosa encara li queda molt recorregut, de moment ha fet un camí que molt pocs s’havien atrevit a fer.

La ceràmica li ve de família, els seus pares ja s’hi dedicaven.

Ells són d’una època que si tenies ganes i energia podies fer una mica el que et proposaves. Ells van muntar un taller per fer ceràmica i es van guanyar tota la vida amb això. Quan s’estaven a punt de jubilar em van proposar d’heretar-lo i vaig acceptar amb una condició: fer-lo meu. Els meus pares feien un tipus de ceràmica que a mi no m’interessava gens.

Tenia les idees clares des del principi?

Encara no les hi tinc ara [bromeja]. Sabia que no volia fer el mateix que ells: una ceràmica decorativa pensada sempre per agradar als altres. “És el que es ven”, deien, i van començar a vendre a través de les botigues de regal, que n’hi havia per tot el país . A la seua manera els va funcionar, però des del meu punt de vista feien coses molt lletges. Jo tenia una altra idea, ho volia fer buscant la sinceritat amb mi mateix. El punt de partida era preguntar-me què volia.

Estava disposat a fracassar en la coherència?

Sí, senzillament no tolero la falta d’honestedat. Quan vaig acceptar, els meus pares també van fer una cosa molt bonica i que no és fàcil: van cedir en tot i em van deixar fer el que volia: canviar el nom i fer una cosa nova. No volia jugar a dues bandes, fer una línia clàssica i una de disseny, com fan moltes marques. Són discursos molt diferents i jo no m’hi veia. O era com jo pensava que havia de ser o res.

Va sortir bé, ara mateix treballa per a grans marques de prestigi en projectes molt diferents. Des de làmpades fins a mobiliari.

Tampoc no hi havia alternativa, el taller tancava. Hem picat molta pedra i hem passat molta gana, però al final han anat sortint els resultats. Tampoc hi ha tants estudis com el nostre. Els meus pares van sobreviure a la crisi dels tallers tradicionals perquè eren petits, nosaltres estem oferint un model de taller que no és gaire habitual.

Controlen tot el procés.

Exacte. Si Marset ens demana unes làmpades nosaltres ho fem tot: des del disseny i els prototips fins a la producció de les peces. Això ens permet tenir un control absolut: des de la idea fins a la peça.

Com el definiria?

Estic en això, encara que no vull perdre l’esperit artesanal. Hi he pensat bastant i he arribat a la conclusió que allò que distingeix el fet artesanal de l’industrial no és la quantitat sinó el posicionament. Quan situes la peça al centre del procés en lloc de focalitzar-te en com ho faràs, aleshores ets artesanal, encara que facis moltes peces. L’artesania contemporània pot ser molt sofisticada, ja no es tracta de pensar en termes d’oficis tradicionals sinó en la manera com fas les coses.

En les seues peces es distingeix la tradició ceramista catalana o mediterrània?

Per una banda cal ser molt conscient d’on véns, quina és la teua herència, com han treballat la ceràmica tots els qui t’han precedit. S’ha de ser humil i tenir sempre ganes d’aprendre. D’altra banda, si es pot notar d’on vinc és que anem malament. Si algú que no em coneix pot identificar que sóc d’aquí és que faig coses massa reconeixibles, que la identitat és massa evident.