EnZel: “Som més 'canyeros' i més enèrgics als concerts en directe que al disc”

Toni Cambrodí (guitarra), Ramon Figueras (guitarra), Xavi Jové (baix) i Josep Pagés (bateria) han incorporat a la banda lleidatana EnZel el manresà Jos Racero a la veu i la guitarra i el borgenc Roger Cornudella als teclats. Tots ells són els artífex de Quines diferències trobaran els seus seguidors entre aquest segon disc,

Mel i llimó

, respecte a l’àlbum de debut,

Capità Ibuprofèn

, a banda de la incorporació de Jos Racero a la veu i la guitarra i Roger Cornudella als teclats?

Per una banda, podríem dir que és un disc més orgànic, més analògic, per qualificar-ho d’alguna manera. Les incorporacions al teclat del Roger li donen un aire nou. Pel que fa a les lletres, aquestes tenen un aire més madur. En les deu cançons d’aquest nou disc, els missatges potser no són tan picants, sexualment parlant, com les de

, en què els missatges eren més explícits i segurament més divertits, però continuen sent divertits.

Els temes continuen sortint de missatges compartits a través del mòbil?

Efectivament, hem seguit el mateix procediment que al disc anterior, que és agafar els missatges que envia el Miki a través del mòbil. És a dir, neixen com a missatges reals i després nosaltres els musiquem, els donem una melodia. Després les treballem al local conjuntament, i això fa que tinguin un vestit, un so i un estil que és una mica el de tots. Les influències de cadascun de nosaltres són bastant diferents i això fa que surtin propostes molt variades i el resultat final evolucioni fins a arribar a un model que ens agradi a tots. Només n’hi ha un que no parteix dels missatges,

A contracorrent

, que és lletra del Jos.

Jos Racero, vostè com va anar a parar a la banda?

El Toni [Cambrodí] es va posar en contacte amb mi a través de Facebook. Inicialment no els coneixia, però em va agradar molt la proposta i l’estil, bastant proper al meu, tant en la manera de cantar com en les melodies. En aquell moment jo estava molt obert a propostes i tot va fluir molt bé. Els vaig proposar conèixer-nos, vaig anar al local i vaig veure que estaven igual de malalts que jo [riuen].

I en Roger Cornudella?

Amb ell també va ser molt fàcil perquè ja ens coneixíem i ho teníem pendent de feia temps.

La seva història no és la d’un grup format per joves que van evolucionant, sinó que es van ‘estrenar’ com a banda rondant els 40, fa un parell d’anys. Quin balanç en fan?

Estem molt contents perquè avui en dia treure un disc és complicat. Imagina’t dos. I a més, amb una discogràfica tan gran com Discmedi, que des d’un primer moment va apostar per nosaltres i ho continua fent. No és fàcil posar un peu en aquest món i nosaltres ho hem pogut fer protagonitzant bolos molt xulos: a Mallorca, al festival de Pedralbes i a llocs molt macos que segurament no ens haurien passat mai pel cap abans de gravar el primer disc.

Quin

feedback

heu tingut del públic amb aquest segon treball?

La rebuda està sent molt bona, les cançons agraden. És cert que hi ha opinions de tot, en el sentit que alguns prefereixen aquest so més analògic de

i altres el del disc anterior perquè tenia més detalls digitals. Això sí, una cosa en què hi ha unanimitat és que som més enèrgics, més

canyeros

, en directe que al disc, tant a C

apità Ibuprofèn

com en aquest. En resum, ens diuen que la cosa creix a l’escenari i això ho valorem molt positivament.