Joan Baixas: “L'art és el terreny més pur de la llibertat perquè connecta amb l'esperit humà”

Des que va descobrir el món dels titelles a finals dels anys seixanta i va fundar la companyia La Claca, que Joan Baixas que no ha parat quiet. Titelles, pintura, vídeo, dramatúrgia o direcció. Lluny de retirar-se, Baixas continua al peu del canó i per fer l’entrevista li hem trucat per telèfon: aquest mes d’abril és a Cuba col·laborant amb el ballarí Wilfredo Prieto. En el marc de la propera Fira de Titelles de Lleida se li farà un homenatge pels cinquanta anys d’una trajectòria professional polifacètica. Quedem que li trucaré a partir de les dues del migdia, ell és a l’Havana i acaba d’esmorzar. La comunicació no és molt nítida, però és suficient.

Està celebrant els cinquanta anys de carrera amb una exposició itinerant, un llibre i diversos homenatges. És hora de fer balanç?

En general no tinc gaire temps per fer-ne, el que sento és que estic satisfet perquè he pogut treballar tota la vida en el que m’agradava i ara, que he hagut de mirar enrere amb una mica de calma per això del llibre i l’exposició, m’adono que no renuncio a res del que he fet. La feina que faig m’agrada i em diverteix, i ara que la comparteixo amb els fills encara més. Després de cinquanta anys és molt bonic que els teus companys et reconeguin. Suposo que ja ho sabia, però veure que m’aprecien d’aquesta manera és molt agradable.

El país i el món sencer han canviat molt des d’aleshores, també ha canviat la seua mirada?

L’artista treballa des de la seua personalitat i expressa la seua visió particular del món. És cert que han canviat molt les coses des dels anys setanta, però no pas l’esperit amb el qual assumeixo els projectes.

Als anys setanta era un jove titellaire autodidacte i va col·laborar amb grans artistes plàstics reconeguts com Miró, Saura o Tàpies. Ara seria possible?

Suposo que sí, la complicitat entre els artistes ha existit sempre. L’art és un fil conductor en el qual els creadors participen i s’influeixen mútuament. La relació entre generacions s’ha donat sempre, ningú no comença des de zero sinó que hereta un aprenentatge. La col·laboració amb Miró sempre la duré a la motxilla, ell estava content de col·laborar amb joves, tenia la intuïció de traspassar fronteres i èpoques. Potser aleshores es donaven unes condicions especials perquè tot era més proper i hi havia menys burocràcia, però també era molt complicat tirar projectes endavant perquè ningú no t’ajudava.

Els creadors i les administracions sempre han tingut una relació particular.

Durant la Transició els artistes estaven molt implicats en els moviments per transformar la societat, com els estudiants, els sindicats o els moviments veïnals. L’art era més lliure, des del punt de vista creatiu era més salvatge, hi havia molta sensació de canvi, que tot era possible, i es feien moltes coses al carrer sense permís. Amb el pas dels anys els polítics que van passar al capdavant dels canvis s’han ubicat a les institucions i aquella força d’aleshores ja no hi és. Ara potser és més fàcil aconseguir diners per tirar endavant projectes, per exemple. Dic més fàcil perquè aleshores era pràcticament impossible. Però el preu que hem de pagar és una burocràcia excessiva que ho ofega tot. A les administracions es perd molta energia amb la paperassa, les reunions, els terminis i tot la maquinària pensada per complir la normativa. A vegades hi ha una dependència excessiva de les administracions, que estan en mans d’uns polítics que massa sovint no pensen en el bé comú sinó en els seus interessos i ho volen controlar tot. Sembla com si el sentit comú ja no existís, se l’ha menjat la burocràcia.

L’art pot ser un antídot?

Si més no és el territori de la llibertat més pura. Per ser creatiu no necessites pràcticament res, amb un llapis i un paper ja fas. Per a la resta de coses sempre fan falta diners i permisos. L’art és el terreny més pur de la llibertat perquè connecta amb l’esperit humà i a vegades ha sabut interpel·lar la societat i participar dels canvis.