Rafel Nadal: “No ens hem explicat prou que la postguerra va ser més cruel que el que hem dit sempre”

Rafel Nadal (Girona, 1954) fou l’autor català de ficció més venut d’aquest Sant Jordi amb El fill de l’italià, premi Ramon Llull. Deixant al marge el debat sobre si hauríem de permetre que una diada com la del llibre es resumeixi en un rànquing, el cert és que la carrera literària d’aquest periodista és imparable. És autor d’ Els mandarins (2011), llibre de retrats sobre el poder; Quan érem feliços, premi Josep Pla 2012; i Quan en dèiem xampany (2013), sobre una saga familiar a cavall de Catalunya i la Xampanya francesa. La maledicció dels Palmisano (2015) ha estat traduïda a 22 llengües, i La senyora Stendhal (2017), a 5. El fill de l’italià és una novel·la sobre la recerca de la identitat amb un protagonista que vol esbrinar els seus orígens i una història d’amor secret. Parteix de l’experiència real d’un grup de mariners italians que, el 1944 en plena II Guerra Mundial, es van refugiar a Caldes de Malavella després que fos bombardejat el cuirassat en què viatjaven.

Què hi ha de cert i de ficció a El fill de l’italià?

Els personatges són reals i els fets, històrics, però la trama és ficció. Després d’entrevistar molta gent i documentar-me, em quedo amb el que ha fixat la memòria i escric una història al servei d’uns personatges i una trama. M’interessa parlar de passions humanes i emocions, de l’amor, l’odi, l’enveja, l’abús... En definitiva, de la vida, que crec que és el que ens agrada a tots. No és un llibre d’història.

La trama va al passat, però també al present.

En efecte. El llibre està dividit en quatre parts. Començo parlant amb el protagonista, en Mateu, i els membres de la seva família catalana. En Mateu és reservat, més que parlar dicta sentències, poques frases però amb molta contundència. La seva dona és tot el contrari: expansiva i entra molt en els detalls. Les filles tenen una veu més contemporània, fins i tot a nivell de lèxic, mentre que la del germà és bandarra i desacomplexada. Acabo amb la visió de la família italiana. Al mig, el gruix i la part més llarga, és la història dels 1.000 mariners italians supervivents de l’enfonsament del cuirassat Roma, vaixell insígnia de la flota italiana que va enfonsar l’aviació alemanya per ordre de Hitler com a venjança per l’armistici entre Itàlia i els aliats. Per una sèrie de circumstàncies, els mariners van a parar a Caldes de Malavella.

Qui és en Mateu?

El tercer de cinc germans que es cria amb la família més humil, pobra i miserable de Caldes de Malavella. Una casa temuda per les altres cases, plena de crits, violència... on ja de ben petit se sent diferent i no li agrada. La seva primera obsessió és marxar i deixar enrere aquesta violència. Encara avui dia no li agraden els crits. Molt aviat sap que no només se sent diferent, sinó que ho és, perquè comencen a arribar-li les veus descarades de la gent del poble, darrere seu diuen “mira que ens ha sortit trempat, l’italianet!” Comença a intuir que potser és fill d’un grup d’italians que van estar a Caldes i en van marxar sis mesos abans del seu naixement.

Les dones són unes de les principals víctimes de la guerra, sobretot les del bàndol perdedor

La Joana, la mare d’en Mateu, és un prototip d’un determinat tipus de víctima de la postguerra?

Efectivament. Les dones són unes de les principals víctimes de la guerra, sobretot les del bàndol perdedor. Ella és una perdedora molt clara, per raons de classe i de gènere. És pobra de solemnitat i en aquella època, quan eres miserable no tenies cap possibilitat de prosperar. I és perdedora per raons de gènere perquè, com a dona, té un matrimoni equivocat i a l’any 44 a la Caldes franquista, no és que no pugui alliberar-se d’aquest matrimoni: ni tan sols s’ho pot plantejar.

Conèixer en Ciro l’ajuda a conèixer-se a ella mateixa?

Sí, perquè quan comença a conèixer aquest mariner que xiula cançons italianes i li porta la roba a rentar, descobreix que hi ha un tipus d’home diferent, en l’aspecte que la festeja amb afecte, li explica històries i les comparteix amb naturalitat. S’adona que en unes altres circumstàncies, tindria una vida diferent. Però no pot. I la seva única il·lusió en aquesta casa miserable són unes flors que planta en llaunes d’olives que agafa de les escombraries dels balnearis. Per això el seu capítol es titula La dona que plantava clavells de poeta.

Coneixem massa poc la postguerra?

Crec que sí. De la guerra n’hem parlat internacionalment força. A més tenim molts autors vius que van viure la guerra o l’exili i l’han explicat molt bé. La postguerra, tot i que tenim algunes de les grandíssimes novel·les de la literatura catalana de tots els temps, com les de Rodoreda o Joan Sales, en realitat n’hem parlat poc. I sobretot, hem parlat poc de la postguerra quotidiana, de la de la gent, del que alguns en diuen història petita, tot i que jo crec que és la grossa, la història de les persones. En aquest sentit, crec que no ens hem explicat prou els uns i els altres que aquesta postguerra va ser molt més cruel que el que hem dit sempre, i molt més dramàtica per a les víctimes. Els perdedors de la guerra, sobretot la gent més senzilla, van seguir pagant la derrota durant molts anys en forma de repressió i abús dels guanyadors.

El judici penal al procés impossibilita fer ara judici el polític, perquè la situació d’indefensió és tan evident!

Quins errors hem comès?

Un d’habitual és voler-la explicar en blanc i negre per fer-la més dramàtica. En realitat, crec que això li resta dramatisme, perquè hi havia colors i sol cada dia; hi havia verd dels arbres i blau del mar. Això la feia més dura, perquè els qui vivien una situació miserable veien que podrien gaudir d’una vida diferent, d’una terra que els podria donar uns fruits, però que la repressió, la incertesa i la submissió els ho privava i els tocava viure en blanc i negre, perquè els ho treien.

És curiós llegir al llibre, amb el que està passant avui, que els soldats van viure un referèndum.

Sí. La seva estada a Caldes, que dura set mesos, també està plena d’històries, solidaritat, enamoraments, aventures, incidents amb el mossèn, amb la Guàrdia Civil, amb la delegada de la Secció Femenina... però tot va relativament bé fins que, finalment, com que la guerra continua i els dos exèrcits estan reclutant nanos molt joves –com havia passat aquí amb la Lleva del Biberó– de cop s’adonen que tenen 1.000 nois molt ben formats i ambdós bàndols envien emissaris per convèncer-los que tornin. Això provoca enfrontaments, i finalment, Franco en persona diu que els vol fora i que ells mateixos escullin on volen anar. I es fa un referèndum.

Parlant de referèndums, com veu el judici de l’1-O?

El judici és el que impossibilita fer política en aquest moment, perquè la situació d’indefensió és tan evident! El dia 1 d’octubre vam veure tantes coses que ara s’estan negant, o l’absència de coses que ara s’estan afirmant de manera rotunda, que davant del judici no es pot callar. El judici penal ens està impedint fer el judici polític, no seria just quan alguns dels protagonistes estan en aquesta condició d’inferioritat i sense possibilitat d’acreditar el que van voler fer i com. Per tant, jo mateix, que tinc molts dubtes amb moltes coses, no puc plantejar-los ni passar comptes fins que no es pugui fer de manera objectiva.

Hi ha alguna cosa que l’hagi sorprès especialment?

Una de les coses més absurdes és que la defensa no pugui recórrer als vídeos. És ridícul perquè és evident que van passar unes coses i no unes altres; en tenim proves i són objectives. No es tracta de dir “A diu negre i B diu blanc”. No es pot ser equidistant, s’ha de prendre partit en cada cas. Ara bé, el que no es pot fer és prendre partit en funció del bàndol. Per tant, no crec en l’equidistància, crec en el no alineament, en la independència del criteri dels periodistes i dels observadors.

Quin paper hi ha jugat el periodisme?

En bona part, la reducció a les declaracions i, per tant, crec que al final hem estat molt sectaris. Poc capaços de ser molt radicals en la defensa de la veritat, tant quan va a favor dels que defensen un ideari semblant als del mitjà, com quan va en contra. Ara no passa. Enlloc.