Cristina Giorgi: “M'agradaria que, gràcies a l'obra del Benet Rossell, el Museu Morera creixés molt”

És la vídua i administradora del llegat de l’artista d’Àger Benet Rossell, encara que la Cristina Giorgi representa molt més. L’artífex de La Cristina Giorgi no és una vídua que necessiti que algú administri el llegat del seu marit artista. Ella esmorzava, dinava, berenava i sopava amb el Benet Rossell i durant gairebé un quart de segle va respirar amb ell les creacions que imaginava l’artista d’Àger. A més, era les mans, l’ordre i la logística que ajudaven a materialitzar allò que concebia aquella ment lliure que ens va deixar el 16 d’agost del 2016. Ara treballa perquè una part de la seva obra romangui permanentment a Lleida, al Museu Morera, com era el seu desig. No és la dona que hi havia darrere un gran home, és la dona que hi caminava al costat, donant-li la mà.

Com es porta gestionar el llegat d’algú amb qui ha compartit part de la vida personal i artística.

Amb molta responsabilitat i emoció. Quan ho has compartit tot, les obres per a tu tenen el mateix valor que per a ell. Ara toca estendre ponts amb persones i entitats que comparteixen l’interès per l’artista. Tota la feina que fem amb el Morera és una gestió conjunta, igual com amb la Filmoteca o el MNAC. Sortosament al nostre país encara tenim un cert teixit. A més també crec que s’ha de gestionar amb molta generositat.

A què es refereix amb “molta generositat”?

Al fet que la missió més maca és gestionar-ho bé, sabent que les obres queden protegides i van a llocs on perviuran. No has de pretendre satisfaccions personals, ni crec que l’important sigui entrar en qüestions especulatives.

Quina influència i participació hi tenia vostè?

Per una banda, treballava amb ell i em cuidava dels aspectes de gestió. Per exemple, en les escultures en Benet tenia una idea, i després qui havia de coordinar aquesta idea amb l’arquitecte o els industrials, era jo. M’encarregava de posar ordre, preparar els fulls de préstecs, etc. A banda, més enllà d’això, honestament crec que si comparteixes un projecte, hi ha molts moments en què parles de tot i alguna influència segur que hi ha. Era bé, està clar que si es posava a fer una Benigrafia, això era una creació purament seva.

Com creu que serà recordat d’aquí a deu anys Benet Rossell?

En Benet és un artista tan peculiar, especial i pioner en moltes coses, que dubto que es pugui fer una història de l’art contemporani català obviant-lo a ell. Per això penso que serà recordat com el que va ser, aquest personatge polifacètic, creatiu, interessat per tot. Crec que el que es mereix és que ocupi aquest lloc que li correspon com a artista original i peculiar que és. M’agradaria que ocupés el seu espai com un dels primers plàstics que es va interessar per tot el que era l’audiovisual. Això als anys 60 era una modernitat.

I al futur Museu d’Art de Lleida, l’actual Museu Morera, com li agradaria que es veiés?

M’agradaria que gràcies a l’obra del Benet, el Museu Morera creixés molt, com ja ho va fer gràcies a l’obra de Cristòfol. Per altra banda, m’encantaria que es tractés amb el respecte degut a una obra d’art, és a dir, que se la conservés degudament i esdevingués una moneda d’intercanvi per al Museu, per portar a Lleida l’obra d’artistes que ara potser no són presents a les col·leccions.

Quina és la clau de l’èxit d’un binomi com el seu?

Tenir molta sort i anar a parar amb la persona que t’agrada. Ens vam conèixer el 1992 i primer vaig necessitar paciència, però després vaig tenir una gran sort.