Núria Picas: “Tant de bo no fos diputada al Parlament”

Sorprèn que digui al llibre que arriba un moment en què odia córrer.

A voltes odiem les coses que més estimem. Aquestes ultra trails, les curses de llarga distància, tenen moments per a tot. Passen tantes coses en 25 hores! A vegades t’ho estàs passant molt bé, i també hi ha estones dures en les quals estimes el que estàs fent o arribes a odiar-les. És com la vida mateixa. Sóc una persona d’etapes, també. Dec moltes coses al córrer, però me n’ha tret d’altres. Volia posar-ho al llibre perquè a vegades als mitjans i a les xarxes, als esportistes només se’ns veu contents i mostrant els triomfs, però hem de ser honestos i mostrar aquesta part que costa més de dir.

Competir tantes hores seguides suposa la principal dificultat i sobretot fer-ho de nit, en unes condicions en què no es practiquen altres esports.

És un canvi d’escenari que també s’agraeix. Si corres durant 25 hores seguides, el moment que cau la nit també és màgic i encara més quan torna a sortir el sol. L’al·licient és aquest. A mi m’agraden més les sortides de sol que les postes. Una sortida de sol vol dir que tens una nova oportunitat.

Es dóna per realitzada havent aconseguit aquests tres títols mundials i l’Ultra Trail del Mont Blanc?

El meu patrimoni no són les coses materials sinó la història, el que hem fet. M’encanten aquests èxits esportius, aquests somnis complerts, perquè ningú t’ho podrà prendre mai, no caducarà perquè perdurarà en el temps. Això em fa estar tranquil·la, contenta i potser mirar cap a altres bandes, ara.

De fet ja en va mirar alguna, com voler fer un 8.000 amb Ferran Latorre al Makalu.

Va ser molt especial anar-hi amb Ferran Latorre, un home bregat en mil combats a l’Himàlaia. L’hi vaig demanar i em va dir que sí. Va ser l’expedició somniada, però un terratrèmol va frenar els somnis. Vaig tenir la sort de tornar-hi el 2017 amb un company de feina, un bomber. Van passar moltes coses que surten al llibre. Va donar peu al títol Ara o mai, prendre de decisions a 7.800 metres d’alçada quan la teva vida penja d’un fil. Són decisions de màxima importància i allà les vaig haver de prendre. És un dels capítols que m’ha fet emocionar.

Diu que és quan vostè va descobrir la por.

Estar entre la vida i la mort, més que la por, la lluita per la supervivència, decidir. Depèn de la decisió que prenguis no podràs tornar a casa. La cosa va acabar bé, però vaig aprendre moltíssim, una lliçó de vida.

Entremig de les dues expedicions al Makalu va fer en un sol dia la Carros de Foc i el Cavalls del Vent.

Va ser com dissenyar la cursa perfecta. Tenim un país fabulós amb unes muntanyes excepcionals i es tractava d’unir les dues grans travesses del Pirineu català. El Berguedà i la Vall de Boí són els meus dos jardins d’entrenament i vam unir les dues grans travesses en poc més de 25 hores.

El compromís polític li ha portat molts problemes com a esportista?

Se m’han tancat moltes portes però se me n’han obert d’altres. Les poques portes bones que se m’han obert són les que valen la pena. No em cansaré de dir que sóc catalana, independentista i vull la llibertat del meu poble. Mai he deixat de ser la Núria, quan anava als concerts d’Els Pets anava amb l’estelada i quan corria al meu poble, també. És bo no perdre els orígens.

I aleshores és quan decideix presentar-se a les eleccions al Parlament del 21-D?

Ja em vaig presentar amb Junts pel Sí en un lloc simbòlic amb Guardiola. Se’m va demanar que donés un cop de mà en aquesta llista i també en una altra. Preferia no estar en llocs de sortida, però aportar el meu granet de sorra. Al final han esdevingut de sortida per raons penoses i tristes. Tant de bo no fos diputada al Parlament, perquè al meu lloc hi hauria de ser l’Oriol. El que està passant, que és una gran injustícia, ha donat peu que sigui allà. Intentaré aportar tota la meva força, tota la meva veu i seguir lluitant pel que més estimo.