Ponç Pons: “Crec que no puc fer sentir una cosa al lector si jo no la sent primer, sonaria fals”

Entén la poesia com un equilibri entre la inspiració i el rigor de l’esforç?

El talent són un munt de correccions. Corregir i corregir, així es crea l’obra. Aquest ha estat el meu mètode de feina. Mallarmé deia que la poesia es fa amb paraules. I Susan Sontag, que els grans poemes tenen idees.

Però el moment inicial en què vostè decideix que vol escriure va ser primigeni, sense haver passat pel filtre intel·lectual...

Li contesto amb una altra cita, de Paul Valéry: “El primer vers ens el regalen els déus.” Sí, però hi afegeixo que pot ser una trampa, perquè has de continuar. Jo comparo el poema amb fer paret seca. Sóc menorquí, i a Menorca tenim molta paret seca, dotze mil quilòmetres! L’avi meu era paredador, feia parets. No sabia llegir ni escriure, humil, però era savi i bondadós. La paret seca es fa amb còdols, sense res més: els has de col·locar de manera que el mur no s’esfondri. El poema és com un edifici de paraules, fins i tot en la forma. M’agradaria que un poema meu fos com una sessió d’acupuntura en què cada paraula toqués el punt sensible d’algun lector.

I això tan difícil, com s’aconsegueix?

A partir de la inspiració, però també del treball, l’esforç i les correccions. Si no emociona, no funciona.

Però també hi ha una poesia que juga només amb la forma, que va a buscar les fronteres del llenguatge. Per a vostè, no és vàlida si no és comprensible?

M’interessa la varietat de la poesia. Si tots féssim el mateix, seria molt avorrit. M’interessa, per tant, aquesta poesia experimental, i la poesia en general. Però fixi’ls que tots els ismes i escoles que ens hem inventat es resumeixen dient que només hi ha bona i mala poesia.

Com s’hi arriba, a crear emoció?

Partesc de l’autenticitat. Crec que no puc fer sentir una cosa al lector si jo no la sent primer. Sonaria fals. Soc partidari de l’autenticitat, de la sinceritat. Albert Camus m’ha marcat. Que, per cert, tenia una àvia menorquina, na Catalina Sintes, de Sant Lluís. Deia Camus que “l’art no és un passatemps solitari, sinó un mitjà per commoure el major nombre possible de persones”. Quan vaig descobrir això, vaig pensar: ja està! L’art i la poesia no han de ser un joc de focs artificials, no m’interessen. S’ha de commoure. I vostè em demanava com es fa. Doncs amb tècnica, també. Seguir la mètrica, per exemple, et fa repensar les coses i evita que caiguis en l’excessiva facilitat o complaença.

Què el preocupa com a poeta?

El que m’interessa més és la claredat. Dues coses, de fet. L’essencialitat, és a dir, que no hi sobri ni hi falti res. I que el lector m’entengui. Em sembla una qüestió de deferència cap a ell. Fer-ho senzill, és el més difícil... la senzillesa a vegades és enganyosa. Per escriure com ho feia Martí i Pol o com ho fa Margarit, se n’ha de sebre molt.

A més de commoure el lector, poesia és també una manera de donar sentit al seu món personal? Va encunyar el terme es-criviure.

Com deia Nietzsche, en tot el que escric m’hi poso sencer. El jo poètic és important. L’he après de Montaigne, Rousseau, Thoreau... Però més que explicar el meu drama, m’interessa explicar el drama del món. Hi ha una paraula que no està de moda: compromís. Poesia i compromís. Sembla que no se’n parla.

Es refereix a un compromís social, fins i tot polític?

No parlo estrictament de fer política. La poesia és art, ha de ser poètica.. no és un míting. Hi ha altres canals per fer política. Faig articles al Diari de Menorca i allà m’hi poso tot, allò és ideologia. Però on vull anar a parar és que la poesia és una forma de compromís amb la societat. És allò que deia Espriu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.” No hauríem d’oblidar-ho. I sobretot, amb la llengua. Soc menorquí, però tinc consciència de llengua. És sagrada.

És menorquí, diu, i Menorca és també el centre del seu univers personal i literari?

És el meu món. La meva pàtria, la nostra illa. I en els poemes la defens. Benvingut tothom a Menorca, però deman que l’estimi, respecti, s’hi integri... i aprengui la llengua. Per això hi ficava la paraula compromís. El sent i el visc més que mai.

La poesia, ens és encara necessària, aquí i avui?

Hölderlin preguntava per a què poetes en temps tan miserables. I ara ho són. Però necessitem poetes perquè no ho siguin tant. Per a què poetes després d’Auschwitz, com va dir Adorno? O de la guerra dels Balcans? La poesia és necessària més que mai, perquè tot allò no es torni a repetir. La poesia ens humanitza, la bellesa salva, cura.

Si algú llegeix aquesta entrevista, farcida de cites, pensarà potser que vostè viu en la literatura. Dona sentit a la seva vida?

Contesto amb una altra cita: Rilke deia que la poesia dona sentit a una vida que si no estaria plena d’absurd i d’enigma, que la poesia ajuda a desentrellar. Tinc un poema, Dictat d’amor, que acaba amb aquest vers: “No puc ésser ni soc més que literatura.” I aquesta és la meva definició.

No hi ha el perill d’acabar vivint tancat en la seva torre d’ivori?

No, no hi ha contradicció. Vaig començar a treballar als 10 anys, he fet 13 feines a l’estiu per pagar-me dues llicenciatures. Sé què és el món obrer. I després he estat anys a les aules, de professor d’institut.

Aquí sí que es coneix la realitat!

A més, li diria que no he estat un professor, sinó un missioner, perquè m’he dedicat a convertir. Als meus alumnes, cada any els volia fer descobrir que la cultura és un plaer. Perquè ells, quan senten la paraula cultura pensen en un rotllo. He intentat que fossin feliços a les meves classes, i millors persones. Els posava pel·lícules, música... i parlàvem de política, filosofia o religió. I quan vegi que hi ha una cosa que m’indigna, escric un article.

Sam Abrams diu que la seva obra s’hauria d’entendre com un tot. Hi estaria d’acord?

Tinc set llibres escrits, completament diferents: poesia, teatre, novel·la, aforismes, un dietari de Nova York... Queda passar-los en net. A mesura que ho vagi publicant, crec sí que mantindrà la unitat, tot i que pot haver-hi qualque sorpresa. Primer de tot, soc una persona... que vol ser bona persona. I un lector passional i apassionat, que quan no pot més, escriu. Em passo el dia llegint. La lectura ha estat fonamental en la meva vida. Això m’ensenya.

Ha parlat de set llibres. Però des de Camp de bard no n’ha publicat cap. I d’això ja fa quatre anys. Veuran la llum aviat?

En aquests quatre anys, he llegit, estudiat, escrit. Fins que no ho vegi aclarit, no ho mostraré a ningú. Tot aquest temps, m’he tancat a sa meva cabana, sense llum, amb una ràdio de piles i música clàssica... i m’he posat a escriure i escriure. Tinc un munt de quaderns, i això sortirà. Però un ha de sebre desaparèixer del món. No em sent pressionat, ni pels que m’han trucat demanant algun llibre. Jo puc viure sense publicar, però no sense escriure.

Als joves que ha tingut a les aules, els ha pogut inocular el verí de la lectura?

Ho he intentat. El mòbil els ha pres una bona part del seu temps. Però és la nostra feina. Jo l’he feta durant molts anys, i reconec que cada vegada costava més.