Tatxo Benet: “Quan algú censura una obra d'art impedeix que la resta de la gent hi accedeixi”

És un lleidatà d’aquests que, malgrat fer dècades que va deixar de residir a Ponent, hi torna sovint. Aquí hi té germans, família i molts vincles, però sobretot uns orígens que mai ha oblidat i no vol perdre. Parlar de Tatxo Benet és pensar en Mediapro, en drets audiovisuals de l’esport, en la Unió Esportiva Lleida, en periodisme.... Ara bé, en els darrers temps és també inevitable lligar el seu nom a l’art, sobretot a aquell que alguns han volgut censurar, com va ser el cas de la sèrie de fotografies Arrufa el nas amb modèstia en sentir que ha triomfat professionalment. Gairebé amb sorpresa. Atès que la sensació de triomf és molt personal, no li portarem la contrària. Tot depèn d’on es posi el llistó. Ara bé, a nosaltres ens sembla que ser un dels socis de Mediapro, el grup d’empreses de la comunicació entre les líders del sector i amb seus a diverses ciutats del món, no està gens malament. Tatxo Benet (Lleida, 1957) va començar a fer de periodista quan era un adolescent inquiet i durant la seva joventut va tenir temps de muntar un grup de folk, a més d’intentar estudiar simultàniament Dret a Lleida i Periodisme a Barcelona. Interessat en l’art i la cultura des de sempre, és també un mecenes cultural que reivindica els orígens lleidatans. Hem volgut conèixer l’home que hi ha darrere l’empresari.

L’interès pel periodisme li venia del pare?

És possible. Sempre vaig voler ser periodista. L’avi ja n’havia fet. El pare tenia una gestoria, però durant 25 anys va ser delegat d’El Correo Catalána Lleida i abans havia treballat a La Mañana. Tot i no dedicar-s’hi al 100% per circumstàncies, tenia molta vocació. Treballava contínuament en esports, política, tota mena de temes, com sempre ha fet un corresponsal. No sé si ho vaig decidir perquè admirava el pare i pensava que si ell ho feia era el millor que podia fer, però el cert és que sempre ho havia volgut. I així va ser. Vaig començar a fer de periodista quan devia tenir 15 o 16 anys ajudant el pare a Barcelona Deportiva i altres publicacions petitetes. Als 17 vaig treballar per primer cop en una redacció, al Diari de Lleida.

Com van ser aquests inicis?

Al Diari de Lleida vaig ser-hi un any i escaig. Era el més jove del grup de periodistes amb qui vaig coincidir. Hi havia el César López, que va morir fa un any, el Lluís Visa, el Jaume Boix... Vaig continuar com a corresponsal d’El País a Lleida. En aquella època, devia ser 1978, un grup vam treure una revista, La Boira, com vam poder i posant-hi les nostres diners. Vaig ser corresponsal a Lleida d’El Periódico fins que em van traslladar a la redacció de Barcelona. Al 1983 vaig anar a treballar a la redacció d’Informatius de TV3. Al cap d’un temps em van nomenar cap d’Esports, i deu anys més tard vaig anar a Madrid com a director general d’una empresa de drets esportius. En tornar vaig fer el canvi de la meva vida obrint la meva productora, i després em vaig associar amb Mediapro.

Un avi gestor i periodista i l’altre taxista que havia fet les Amèriques. Un bon caldo de cultiu per despertar la curiositat d’un nen i un periodista.

Sí. Per una banda, la família del meu pare havia sigut carlista, l’avi havia tirat la gestoria endavant gairebé fins que va morir. Per l’altra, el pare de la mare venia d’una família més aviat vinculada a ERC. Sempre faig la broma que, com diu la cançó, “el meu avi va anar a Cuba”. Literalment. La mare era petita, devia tenir poc més d’un any. Al cap d’un any va portar allí la família. Ell feia de xofer de camions a la fàbrica Bacardí, la del rom, que havia fundat un català. En tornar, la mare devia tenir 9 o 10 anys, i l’avi es va comprar un taxi amb els diners que havia estalviat a Cuba. Va fer de taxista fins que es va jubilar. Durant molts anys va circular amb el taxi número 1 de la ciutat de Lleida. Els germans n’estàvem molt orgullosos, hi pujàvem, el recordo perfectament...

I l’interès per l’art, d’on li ve?

No sabria dir-t’ho. Sempre m’ha interessat molt la cultura i sóc un apassionat de la literatura. Tinc una molt bona col·lecció de llibres. Sóc un gran consumidor de productes culturals: literatura, escultura, teatre... i bastant exigent en moltes coses. Crec que tan aficionat a l’art és aquell que el va a veure com qui el compra. Per tant, ha estat quelcom natural que acabés comprant peces igual que anava al teatre o al cine.

Fa poc va cedir un retaule gòtic al Museu de Lleida. El va comprar pensant a cedir-lo?

Sí, perquè és com una mena de reparació al que va patir la ciutat quan es van espoliar les obres d’art i se les van endur cap a Sixena. Pensava que cadascú havia de fer alguna cosa per convertir en positiu quelcom tan negatiu per la ciutat. Crec que aquesta cessió pot ajudar a donar la volta a un fet tan negatiu.

El Museu de Lleida va ser el primer a exhibir la col·lecció fotogràfica 'Presos polítics', censurada a Arco, que va adquirir vostè, però després ha rebut una allau de peticions.

Moltíssimes. Quan la van retirar em vaig fer una reflexió: quan algú censura quelcom, el que fa és impedir que altres hi puguin accedir. Per tant, la meva obligació moral era fer que la veiés tothom que volgués. Va ser quan la vaig oferir i va ser molt bonic perquè es va plasmar la solidaritat de la gent contra una cosa tan absurda com la censura.

Què en farà?

Arran d’aquest fet, com a periodista i ciutadà, vaig començar a investigar què passava i a adquirir obres que en algun moment havien patit alguna censura. Ara dec tenir una seixantena de peces molt interessants, cadascuna amb la seva història i el seu valor. Les tinc guardades, però en algun moment les posaré a disposició de la gent.

Fou màxim accionista de la UE Lleida. De què està més orgullós d’aquella època?

En primer lloc, no voldria passar pel que no sóc. No sóc tan altruista. Em vaig sentir gairebé obligat a agafar la UE Lleida perquè gent que estimava i que entenien que m’ho podien demanar ho van fer. Em sento orgullós que durant molts anys vaig donar suport i complir amb tot el que la UE Lleida requeria. Hi vaig estar implicat fins a uns nivells que, si ho expliqués ara, la gent creuria que és una bogeria.

De què es penedeix?

La gent que va portar la gestió va fer el que creia i ho va fer molt bé. Però sí que penso que un club de futbol demana estar-hi molt a sobre i no ho vaig fer. En aquell moment de la meva vida estava creant la meva pròpia empresa i no podia. Segurament, al darrer moment, també em vaig creure que la persona que es volia quedar el club tenia ganes de tirar-lo endavant i em vaig adonar massa tard que el que volia era fer una suspensió de pagaments.

Mediapro complirà 25 anys. Què valora més positivament?

Estic orgullós de l’ambició i la capacitat de la companyia de no fixar-se en una cosa o un país concret, sinó agafar tot l’espectre del món audiovisual. Ara pot semblar lògic, però aleshores totes les productores estaven molt especialitzades. A més hem creat una empresa compromesa, on la gent sap que pot fer i dir el que li convingui.

També és compromès a nivell personal. S’ha declarat independentista.

Si vols, diga’m així. Jo el que crec des que tinc ús de raó és que Catalunya és una nació i com a tal, les nacions són sobiranes i tenen dret a decidir els seu futur.