Pere Lavega: “Quan uns xiquets s'autogestionen per jugar estan aprenent a respectar-se”

És professor i catedràtic de la facultat d’INEFC a Lleida en l’àmbit de les manifestacions bàsiques de la motricitat i membre del comitè consultiu de la Unesco per a la salvaguarda i promoció del joc tradicional. El lleidatà Pere Lavega és un referent internacional quan parlem dels jocs que formen part de la cultura popular. Estudiós de les seues característiques i entusiasta de les virtuts que hi van implícites, Lavega defensa una visió dinàmica del joc tradicional, un espai de trobada i de relacions socials que va més enllà del mer entrenteniment lúdic de la canalla. Pere Lavega viatja molt, sobretot per feina. Té càrrecs de responsabilitat en diferents associacions internacionals dedicades al foment dels jocs tradicionals i, com a membre del consell assessor de la Unesco, presideix el grup de treball que ha de fer propostes per a les administracions públiques en aquesta matèria.

Quan parlem de jocs tradicional, de què parlem exactament?

A qualsevol activitat lúdica amb regles arrelades en la tradició local. No són jocs estandarditzats i regulats per institucions internacionals que decideixen les normes, sinó que el seu desenvolupament, les seues regles, estan en consonància amb els trets de la cultura local on es practiquen.

Estem parlant de cuit i amagar o el pica paret?

Entre molts altres. Estem parlant d’activitats que es regulen amb normes que es passen de manera informal de generació en generació, com passa amb la cuina o la música tradicional, que es transmeten de grans a petits i que poden evolucionar segons les necessitats de cada moment. Un mateix joc pot tenir límits o normes diferents segons el poble o els mateixos jugadors. Poden existir estudis o treballs etnogràfics que recullin les diferents normes que s’apliquen en un joc, però allò que tots els jocs tradicionals comparteixen és que les normes que s’apliquen no són una imposició d’un organisme internacional sinó que d’alguna manera són vives.

Quan era petit i jugàvem al carrer a vegades els més menuts se’ls considerava ‘de sucre’. Jugaven però sense que se’ls apliqués les regles de manera estricta.

El fet que un joc pugui veure alterades les normes segons el context i els participants és una de les característiques que tenen els jocs tradicionals respecte als esports oficials. També una prova del seu caràcter inclusiu perquè permet que aquells que tenen menys possibilitats puguin participar i sentir-se integrats en el grup.

Aquest és un dels punts que vostè posa en valor.

Si jo vull promoure segons quines relacions socials, en l’esport es vehiculen a través de la cooperació quan treballem en equip, però també la competitivitat i l’enfrontament. En el joc tradicional és cert que hi ha sovint una certa dinàmica competitiva, però també hi ha moltes propostes que trenquen les dinàmiques clàssiques d’uns contra els altres o el tots contra tots. Hi ha jocs en els quals una persona pot arribar a canviar de bàndol a mitja partida, per exemple. N’hi ha que mai no guanyes ni perds perquè sempre són cooperatius. Per a nosaltres no es tracta de defensar un o altre joc en concret, sinó veure’ls com una riquesa col·lectiva que, aplicada en terreny educatiu, ens ofereix un ampli ventall de possibilitats formatives. Jo sóc professor d’INEFC i una de les meues tasques és, precisament, transmetre als alumnes les possibilitats pedagògiques dels jocs tradicionals.

Es tracta d’aprendre jugant?

Si jo et vull transmetre valors democràtics, de tolerància, cooperació i convivència, puc mirar d’inculcar-te’ls amb la paraula, intentant que la meua teoria es converteixi en la teua pràctica, o fer-ho a través de dinàmiques de grup en les quals siguis tu mateix qui les vagi interioritzant a través del joc. Si un grup de persones accepta participar en un joc assumeix implícitament unes normes perquè l’activitat funcioni.

En alguna ocasió també ha dit que és una font per resoldre conflictes.

En un projecte que vam desenvolupar en una escola de Lleida vam fer servir el joc tradicional per canalitzar problemes personals i ajudar a la cohesió social. Segons el tipus de conflicte pots apostar per un o altre joc. La varietat de relacions que es creen i vehiculen a través dels jocs tradicionals ens dóna moltes opcions. Si per aprendre a nedar m’he de mullar, m’he de posar dins l’aigua i enfrontar-me a un medi que m’és hostil, per aprendre a relacionar-nos entre iguals hem de fer activitats que ens posin en escenaris que ho fomentin.

A les ciutats, els patis d’escola són l’últim reducte?

Potser no seria tan tràgic, encara que és evident que a les ciutats la supervivència del joc tradicional al carrer està més en perill. És una pena. Jo sóc de Lleida i guardo molt bon record de quan era petit i jugàvem al carrer. Mantinc una relació molt especial amb la gent amb qui vaig compartir aquella experiència. Això és molt especial quan ets petit, tots els infants tenen dret a viure-ho i gaudir-ho.

Internet i els videojocs són una amenaça per a aquest tipus d’infantesa que reivindica?

Aquestes noves fórmules de joc donen una falsa percepció de relació. Sí que podem jugar amb o contra desenes d’altres persones d’arreu del món i en directe, però no deixa de ser una activitat sedentària i solitària. Quan uns xiquets s’autogestionen per jugar, sense que ningú els imposi unes normes o regles, estan aprenent a respectar-se. Es basen en un pacte democràtic, és molt més potent del que ens imaginem i molt més interessant per al seu desenvolupament com a persones. També és cert que en una societat materialista com la nostra el joc, que és intangible i efímer, no està elevat a la categoria noble. Avui en dia sembla que només compta fer coses com música, esports competitius reglats o idiomes.

Segur que vostè pot donar més raons per defensar els jocs tradicionals i la conveniència de no deixar-nos-els perdre.

Pel fet de ser activitats motrius tenen evidents beneficis per a la salut física, com qualsevol esport, però també hi ha factors més intangibles però no menys importants. En diferents estudis hem pogut constatar com el joc tradicional millora el benestar emocional dels participants. Compartir físicament el joc és molt més beneficiós que el joc en solitari. Això no és un tret exclusiu de les tradicions, és clar, però n’és una característica intrínseca. La qualitat de les relacions humanes que tenim al llarg de la nostra vida ens predisposa a tenir un major salut física, mental i emocional.

Des dels diferents estaments en els quals participa han de fer propostes perquè les administracions fomentin els jocs tradicionals. Quines són les receptes?

La primera és la documentació: inventariar el patrimoni que cada poble té en aquest sentit. Després s’han de fer estudis per veure en quins contextos és factible fomentar-los per tal que tinguin una incidència real en la població i no es folkloritzin. L’àmbit educatiu és molt potent, però també ho són les festes populars. Sobretot s’ha de tendir a baixar fins a l’àmbit local i buscar complicitats en aquest terreny. Si volem una aplicació real s’ha de baixar a una escala local. La globalització tal com s’està desenvolupant és una amenaça per a la diversitat i el joc tradicional. Està imposant una visió limitada de tots els aspectes de la vida, jocs inclosos. Ara un nen de Lleida pot jugar

online

amb un coreà, però aquest model està matant els jocs autòctons dels dos pobles.