Néstor Bayona: “M'atreu el talent d'expressar música sense un instrument, inspirar els músics i el públic a través del gest”

Néstor Bayona Pifarré (Lleida, 1985) és d’aquells joves músics que Ponent ha exportat fronteres enllà. Pianista i director d’orquestra, actualment resideix a Berlín, encara que entre els seus projectes immediats hi ha el d’exercir com a director assistent a l’Òpera del Liceu de Barcelona. El món de l’òpera és un dels àmbits que més li interessen ara mateix, tot i que no es tanca a res. Reconeix que, tot i no ser el seu cas, molts col·legues pateixen el fet que formar-se i ser reconeguts a l’estranger no els obre la porta a ser reconeguts aquí. Néstor Bayona Pifarré es va iniciar al Conservatori de Lleida, amb el professor Jordi Benseny. Als 17 anys es va traslladar a Manchester per estudiar a la Royal Northern College of Music (RNCM), on va cursar els estudis superiors de piano i un màster sobre recerca de la influència de J.S. Bach en la segona escola vienesa. A la RNCM, va obtenir el premi més important que concedeix aquesta universitat, la Medalla d’Or. Als 21 anys va debutar com a solista al Palau de la Música Catalana i, dos anys més tard, s’estrenà al Wigmore Hall de Londres i al Bridgewater Hall de Manchester. Aquests van ser només alguns dels mèrits que van servir perquè el 2015 fos reconegut amb el Premi Internacional Ciutat de Lleida. Resident a Berlín, exerceix també de director d’orquestra allà on la professió el porta. Això sí, sempre que pot, s’escapa a Lleida.

Com va començar a interessar-se en el món de la música?

De ben petit, als cinc anys. A casa el pare escoltava música i la mare sempre havia volgut estudiar piano. Als sis anys vaig entrar al Conservatori de Lleida i a l’escola de teatre.

Als 17 anys es va traslladar a estudiar al Regne Unit, mentre la majoria ho feia a Barcelona. Què va suposar per a vostè?

La cultura anglesa sempre m’ha fascinat: l’humor satíric, l’idioma, la gent, la seva educació de cortesia màxima... per tant no era un nou món, havia tingut la d’anar estudiar durant uns mesos a una escola pública de la regió de Yorkshire als 11 anys. El primer any d’universitat a Manchester les dificultats van ser moltes. Per exemple, recordo que tot i tenint un nivell bo d’anglès no entenia res del que deia la gent durant els primers sis mesos. A nivell personal, el fet d’enfrontar-se sol als moments bons i als dolents va ser una explosió d’experiències.

Què és més important, la tècnica, la disciplina o tenir una destresa innata?

Al meu parer, cada músic té un cert talent innat que es canalitza a través d’una disciplina. Tinc companys en els quals aquest talent es caracteritza per tenir una gran tècnica. La meva filosofia de treball és analitzar els meus punts forts i dèbils i reforçar-los. Però crec que el més important en aquest món és el factor sort, pots ser un gran músic però si ningú et coneix mai podràs oferir el teu art al públic.

Què el va portar a endinsar-se en la direcció d’orquestra, un cop consolidats els estudis de piano?

La direcció sempre ha estat la meva passió. M’atreu el talent d’expressar música sense un instrument, d’inspirar els músics i el públic través del gest. Un director passa més temps davant d’una partitura imaginant-se el que descriu el compositor que realitzant-ho davant d’una orquestra.

Com compagina els dos mons?

Un ajuda l’altre i m’encanta compaginar-los. Un és un art més tàctil i l’altre més de la imaginació.

Algun dels dos el fa sentir més realitzat?

El món que més m’apassiona avui dia és l’òpera. Recordo les meves primeres òperes com a públic i com de llargues i avorrides se’m feien. Ara bé, quan vaig descobrir el text dramàtic, els personatges, la posada en escena, els vestits, les llums, tot el treball darrere l’escena i tot expressat a través de la veu humana... va ser una de les experiències més fascinants de la meva vida.

Porta una vida professional molt intensa. En què treballa actualment?

Actualment visc amb la meva parella a Berlín, però aquesta darrera temporada he estat treballant i vivint com a director assistent a l’òpera de Marsella. La meva funció dins d’aquest teatre és assistir a tots els assaigs de cada producció d’òpera i programa simfònic. En definitiva, tot el treball darrere l’escena. Durant aquesta temporada he realitzat més de nou produccions d’òpera i quinze programes simfònics i cada producció és un mes d’assaigs. El cert és que sí, que ha estat molt intents.

Quins són els seus projectes de futur?

M’agradaria tornar a Marsella perquè la gent que treballa al teatre és com una veritable família, però aquesta propera temporada tinc projectes com a assistent al teatre del Liceu de Barcelona, per una producció d’òpera i altres concerts com a director convidat a Alemanya i Romania.

Què hauria de canviar perquè els joves que es vulguin dedicar professionalment a la música clàssica no hagin de marxar?

Sempre he cregut que tant a Catalunya com a Espanya hi ha molt bona formació, i la decisió de marxar fora va ser personal, però penso que el més difícil professionalment és ser valorat al teu país tot i tenir carrera a l’estranger. No parlo de mi personalment, però alguns companys cantants d’òpera canten als millors teatres del món, però tenen molts problemes per fer-ho al Liceu de Barcelona o al Teatro Real de Madrid.

A banda de la formació, a vostè personalment, què li ha aportat marxar fora?

Aprendre idiomes, viure cultures diferents, valorar altres formes de veure les coses i a nivell personal he pogut conèixer la meva parella. +

El seu pare és l’artista visual Albert Bayona. Hi ha alguna cosa en la seva manera de veure i entendre l’art que l’hagi influït?

M’ha influït i encara m’influencia. Com a artista visual i no convencional sempre ha tingut una visió de l’art molt actualitzada. Durant el meu dia a dia, la majoria d’obres que interpreto estan escrites fa més de cent anys, i tenir una visió moderna de l’art m’ajuda. De la mateixa manera, he de reconèixer la influència de la meva mare, que tot i no ser artista, té una manera d’ajudar la gent que m’inspira molt.

Quins són els seus referents?

Alguns dels directors amb qui treballo sovint com Lawrence Foster i Steven Sloane són referents pel tracte humà que tenen amb l’orquestra, cosa que valoro enormement. Altres directors com Dudamel o Rattle m’atreuen per la seva màgia.

Quin és el millor record que té d’un concert?

Va passar fa un mes durant el festival de la Roque d’Anteron on l’orquestra de l’òpera de Marsella oferia un concert en directe per Radio France. Jo tenia el meu paper com a assistent, però quan va arribar el dia del concert, el director principal va tenir una gastroenteritis aguda i no va poder dirigir. A l’últim minut em va tocar pujar al podi i dirigir el concert amb solistes, sense que hagués fet cap assaig. Avui dia puc dir que ha estat una de les millor experiències viscudes, perquè tots els músics sense excepció es van entregar al màxim.

Quin consell pot donar als joves que vulguin dedicar-se a la música, però tinguin dubtes.

No sóc gaire de donar consells, però un dels més bons que he rebut és: gaudeix del camí i no t’obsessionis amb la meta. I un de meu personal és: sigues atrevit i descobreix noves cultures però recordant sempre els teus orígens.