Martínez-Castignani: “Només deixant-hi la pell aconsegueixes que la gent s'emocioni de veres”

Considerat un dels barítons més solvents d’Europa, el barceloní Enric Martínez-Castignani és molt més que un intèrpret excel·lent de música lírica i òpera. Des de les facetes de director d’escena i divulgador treballa per connectar el públic i la música clàssica, convençut que l’única manera d’atrapar la gent és a través de despertar les seues emocions. Martínez-Castignani dimecres tanca el cicle de conferències titulat ‘L’emoció de la veu’ al CaixaForum de Lleida per acostar la música lírica al gran públic.

Ha cantat òpera en alguns dels millors teatres d’Europa, però generalment està més còmode amb la música lírica, cantant romàntics alemanys com Schubert o Schumann en petit comitè.

Són coses diferents. Una òpera és una màquina pensada per a grans escenaris i en la qual intervé molta gent. El lied alemany o les melodies franceses són per a llocs petits i amb poc públic. Schubert presentava les seues peces a casa, s’acompanyava d’un amic pianista i convidava unes quantes persones al seu menjador. Aquest és un format molt atractiu per acostar-se a la gent, per arribar-li a tocar l’ànima.

Aquest també és el motiu del cicle que presenta.

La música clàssica està perdent públic. Una de les raons que em semblen importants per aquesta sagnia constant és que molt sovint els concerts no estan pensats per emocionar. Viatjant per Europa puc veure i comparar moltes programacions, i aquells espais on es cuida la selecció, on es fa la feina ben feta, aconsegueixen mantenir el públic. Quan vas a un concert i no sents res ja no hi tornes, la propera vegada et quedes a casa perquè pots escoltar bona música assegut al sofà.

Quina és la clau per connectar?

Només deixant-hi la pell aconsegueixes que la gent s’emocioni de veres. Quan fas un recital com

Viatge d’hivern

de Franz Schubert t’adones si estàs arribant a la gent quan es fa un silenci a la sala que és especial. És percep en l’ambient. Aleshores agafes el públic de la mà i te l’emportes de viatge. Si en acabar veus que has fet plorar el públic d’emoció és que has fet bé la teua feina.

Com a intèrpret, com es gestionen les emocions?

No sempre és fàcil. La línia vermella és el fet de poder cantar. No has de deixar que l’emoció es tradueixi en símptomes físics que t’impedeixin continuar en condicions. Quan arribes al final del

estàs molt cansat i tocat físicament i emocionalment. Per sort, Schubert era un geni i la darrera cançó (tot el viatge són 24 temes en una hora i quart) és molt suau. Està pensada perquè es pugui cantar sense esforç.

I sempre en versió original?

A principis del segle XX era més habitual traduir aquest tipus de peces. De fet, hi ha una traducció al català de l’

Amor del poeta

de Schumann molt ben aconseguida feta per un senyor que es deia Joaquim Pena. Jo tinc formació alemanya i no se’m passa pel cap cantar en una altra llengua les peces compostes originalment en alemany. Una llengua que si no la coneixes pot semblar dura, és molt onomatopeica.

i l’

Amor del poeta

són conjunts de poemes d’autors diversos, no tenen un fil narratiu convencional.

Per això són emocionalment tan complexos. Els dos autors agafen poemes que els semblen representatius del moment que estan vivint. El fil narratiu de les dues peces és metafòric i emocional. Per interpretar-les bé s’han de conèixer, i per això és important saber la llengua i la cultura alemanyes. Saber com es pronuncia i en quins moment concrets s’ha de posar l’èmfasi.

Les dues peces són fruit dels corresponents desenganys amorosos.

Hem de pensar que els dos són romàntics, un corrent artístic que es caracteritzava per una visió molt tràgica de l’amor. Ambdós troben en les paraules dels altres el camí per expressar musicalment el seu dolor.