Pilar Romera: “Per sobreviure, estem disposats a fer qualsevol cosa, depèn d'on et pressionin”

Traïcions i secrets per sobreviure a la Barcelona franquista de 1949. Això és el que ha relatat l’escriptora ebrenca Pilar Romera a la seva darrera novel·la,

Els impostors

narra la història de tres perdedors de la Guerra Civil espanyola, Dora Colom, Miquel Alberich i Bonaventura Puig des d’abans de la guerra fins a la dura postguerra, passant pel camp de concentració d’Argelers. En parlem amb la seva autora, Pilar Romera.

Van ser molt necessàries les mentides per sobreviure després de la Guerra Civil?

Van ser imprescindibles, sobretot per qui havia perdut la guerra. La gent va haver de construir-se vides de nou. Una persona que havia estat significada políticament a l’època de la República i havia perdut la guerra, quan ja feia deu anys que s’havia acabat, tenia molt clar que no seria una dictadura breu, com la de Primo de Rivera, sinó que anava per llarg. Amb 40 i molts anys, 50 o 60, no et pots reinventar, has de mentir, als altres i a tu mateix. És un moment de desesperança terrible.

Tant en cinema com en literatura o altres disciplines, s’ha parlat molt de la Guerra Civil, però la postguerra és encara una desconeguda?

La guerra és molt més vistosa. En aquesta novel·la, per exemple, les parts que parlen del camp de concentració d’Argelers i de la retirada són molt més èpiques, perquè hi ha la lluita i l’època de l’exili. Ara, jo volia donar veu als que es van quedar, que no eren herois, no van disputar una gran lluita, ni són herois de la resistència, ni van fer grans coses. Simplement, es van quedar. Havien viscut amb certa alegria la República i després els esdeveniments els van passar per sobre, i es pregunten “i ara què faig?”. He volgut donar veu a aquesta gent. Hi ha molt poca cosa escrita sobre això.

Com neix

?

Volia explicar què és capaç de fer una persona per sobreviure. Com en són, de fines, la nostra moral i l’ètica quan ens hi va la vida o la dels nostres éssers estimats. Crec que en general les persones no som bones o dolentes, enmig hi ha molts tons de gris. Si no tinc menjar per donar a la meva filla, el robaré encara que sàpiga que, a qui li prenc, també el necessita. Tot depèn d’on et pressionin i la pressió que hi exerceixin. M’interessava explicar això i vaig pensar que una època com la postguerra era el moment més fàcil per fer-ho. A més volia utilitzar un recurs de novel·la negra molt clàssic i antic, que és la suplantació d’identitat, i l’època també m’ho posava fàcil. En un camp de concentració, només calia robar un passaport. Ara seria molt més complicat.

Què estem disposats a fer per sobreviure?

Diria que qualsevol cosa. Suposo que tothom té una frontera ètica, però pot ser molt laxa segons la pressió que tinguis. Crec que l’home té una capacitat de supervivència que no té cap altra espècie a la terra.

Com influeix la seva formació d’historiadora a l’hora d’escriure?

Jo sempre dic que no soc escriptora de novel·la històrica. La història em serveix per contextualitzar, ambientar. Soc una escriptora de personatges, de conflictes entre ells. Ara bé, sí que em documento i intento ser al més fidel possible al moment històric en què està ambientada la trama. Una altra cosa em sembla un frau.

En què treballa ara, literàriament parlant?

Començaré a escriure una novel·la contemporània, ambientada a Barcelona, sobre la desesperança. Sobre què et pot dur a no voler viure. No sobre el suïcidi, però sí sobre allò que t’empeny a no voler continuar en aquest món.